Aquesta obra ja era difícil en el seu plantejament. Combinar La tempestat de Shakespeare, La pesta de Camus i la Suite per a piano nº 17 de Beethoven (coneguda com La tempesta) semblava més un caprici fruit de l’atzar que no pas un treball concebut des d’un punt de vista racional. No sabem massa bé com es va arribar fins aquí, però no podem obviar que de la ment de Jordi Oriol i Xavier Albertí poden sorgir barreges molt interessants i molt treballades. L’obsessió pel llenguatge i els jocs de paraules, així com la predilecció per la sornegueria pitarrenca, acaben emparentant l’espectacle amb l’anterior, La caiguda d’Amlet (o la caiguda de l’hac). No obstant, l’estètica ha canviat radicalment. Aquí, una gran part de la força surt de les imatges més que de les paraules, ja que veure a Jordi Oriol banyar-se literalment dins d’un piano sota la pluja no deixa indiferent a ningú. La interpretació, d’altra banda, va des del perpetu estat d’excitació d’Oriol fins a la lluita contra la guturalitat que presenta l’actor i pianista Carles Pedragosa. En definitiva, un muntatge que pot arribar a cansar per l’allau de mots i idees aparentment inconnexes, però que arrisca i no té por d’investigar i anar fins al fons.
Enllaç copiat!