Un Miller de massa envergadura

La construcció que es va aixecant enmig de l’escenari durant les dues hores i mitja de funció és un dels grans encerts del muntatge. Aquest espai -que serà casa, església, jutjat, presó i patíbul- simbolitza la repressió i el fonamentalisme, però també la societat tancada que prefereix viure de mentides abans que reconèixer els errors i afrontar una veritat que potser no és la desitjada. És ben sabut que Arthur Miller va escriure sobre aquests fets ocorreguts al poble de Salem com a resposta a la famosa Caça de Bruixes del senador McCarthy. Havien passat dos segles i mig entre un fet i l’altre, però la reacció de la gent davant de les pressions o les situacions complicades acaba essent igual de decebedora. En realitat, veient la versió actual d’Eduardo Mendoza i Andrés Lima ens adonem que el públic segueix desaprovant una sèrie d’accions que considera intolerables, però que desgraciadament continuen succeint a molts llocs del món… i també a casa nostra.

Per tot el que hem explicat, Les bruixes de Salem és un obra amb molta força i certa dificultat tècnica, ja que al ser una peça tan coral requereix una bona sintonia entre tots els intèrprets, especialment en les embogides escenes del judici. A la versió que hem vist en aquesta entrada del Grec cap de les dues coses s’acaba de complir del tot. L’espectacle demostra la seva força només a estones i el conjunt dels intèrprets no està tan cohesionat com seria desitjable. Vaig notar també algunes imprecisions de text i no vaig acabar d’entendre aquesta obstinació per fer obres tan llargues sense entreacte, a costa de l’esgotament de l’espectador. Les intervencions dels actors, fora del seu personatge, tenen certa gràcia al principi però acaben perdent sentit a la última part. És cert que Lluís Homar, tal com s’ha dit a molts llocs, és dels pocs que sembla entendre bé el to de l’obra de Miller, tot i que s’agraeixen les intervencions d’excel·lents secundaris (Carles Canut, Carles Martínez, Albert Prat, Carme Sansa i d’altres) i l’esforç dramàtic de Nora Navas, Nausicaa Bonnín i Borja Espinosa. Potser en el cas dels dos últims faltaria matisar alguns aspectes, com en tot el muntatge… I és que dóna la sensació que ha faltat temps per muntar una obra de tanta envergadura com aquesta.