Oriol Genís i Roger Vilà són pare i fill a la tragicomèdia d’Antonio Tarantino Vespres de la Beata Verge.
Sinopsi
Un pare ha vingut a recuperar el cos del seu fill, que s’ha suïcidat a les aigües de la base d’hidroavions. Mentre espera que s’acabi l’autòpsia, en la foscor d’un dipòsit de cadàvers, evoca com va ajudar aquell fill —simulant que en secundava la bogeria— a afrontar i a superar els obstacles i paranys del traspàs durant el transcurs d’una tumultuosa trucada telefònica nocturna. Una decisió extrema genera una entesa fatal en un llenguatge extrem: o millor dit, capaç de desfer els nusos d’una existència «dramàtica», densa en problemes dispersos, en accidents. Allò que pot afavorir, fora de qualsevol litúrgia, el retrobament amb el mite. Així, per camins casuals, donat que la poesia és l’ocasió, el protagonista arriba a una consciència, encara que sigui opaca, de la impossibilitat d’evitar de la tragèdia: una impossibilitat que demana la innocència del protagonista, el destí del qual es troba atrapat en un conflicte de forces remotes i estranyes. Tant com per impedir que arribi a plantejar-se la mateixa idea de justificació. Tot plegat genera en ell un patiment tràgic que, si bé no el redimeix (de què, d’altra banda?), el fa partícip d’una faula originària, d’una identitat.
