Recomanacions

Si penseu que la Commedia dell’arte és quelcom antic i avorrit esteu d’allò més equivocats. Potser té uns quants anys, és cert, però quan es fa bé és tot un plaer. I és exactament el que fa la Companyia de la Rosa. La mascarada fantàstica és divertida, ràpida, esbojarrada i plena de sorpreses. Amb moments d’improvisació, interacció amb el públic, música, humor, ironia, farsa i un ritme trepidant, els que no conegueu el gènere descobrireu per què encara es representa avui dia. Els que, com jo mateixa, en sigueu fans, descobrireu una companyia que entén i estima el gènere i sap com treure-li el màxim profit. Jo vaig riure sense parar durant més d’una hora. Vosaltres teniu fins demà per […]

Sí, de conya marinera perquè ens hem divertit de veritat amb aquests Pastorets de segle XXI, moderns sí, però on no hi falta de res: Josep i María, nen Jesús (o Jesusa?), estel, naixement, pastors… barrejats amb immigrants palestins filòsofs, xoriços italianitzats, putes i algun que altre carallot. Una obra coral en que set actors en estat de gràcia magistralment dirigits per Julio Manrique i Xavi Ricart han posat en solfa l’obra divertida, fregoliana i desmarxada que ha escrit Cristina Genebat. No hi han faltat ni el bou ni la mula… de fet eren uns porcs senglars d’aquests que espanten als veïns del peu del Tibidabo. Una avantatge sobre el clàssic de Folch i Torres és que no duren com […]

La transició d’un format televisiu tan lligat a l’actualitat com el Polònia a un altre de teatral no és una tasca gens fàcil. L’actualitat és fugaç (cada vegada més) i, per tant, el motor que fa funcionar aquest espai satíric setmanal s’havia de reinventar d’alguna manera. Probablement, per aquest motiu han comptat amb la destresa de Jordi Galceran que, juntament amb els guionistes habituals del programa, ha dissenyat una trama amb vigència atemporal i vodevilesca protagonitzada per les figures més representatives del panorama polític de Catalunya. La idea és intel·ligent i treu el màxim partit d’uns actors/imitadors que, com ja hem vist al show de TV3, aporten una vis còmica i un carisma que molts dels seus equivalents reals no […]

Interpretat tan sols per dues persones que manipulen un munt d’objectes d’aigua, com poden ser tubs, ampolles, però sobretot AIXETES de diferents mides i formes… més modernes o més antigues, sofisticades o senzilles, però totes elles transformades en personatges al voltant de Harpagon, l’usurer que pretén retenir l’aigua per ell sol, com si és tractes del seu tresor secret, fora de l’abast de la resta d’aixetes que l’envolten, encara que aquestes, siguin “descendents” seus. El mateix Miquel Gallardo acompanyat d’en Miquel Nevado, manipulen amb mestria aquestes aixetes, convertides en autèntics personatges de ficció. Podeu anar a la meva crónica.

La companyia Dei Furbi, sota la direcció de Gemma Beltran, continua la recerca d’un llenguatge escènic per apropar el món de l’òpera al gran públic i solament per això es mereix el nostre suport per aquesta tasca, gens fàcil. El treball físic i vocal dels seus cinc intèrprets, és sense cap mena de dubte …brutal, i solament veure la seva vitalitat d’entrades, sortides, canvi accelerat de personatges i de vestuaris, deixen a l’espectador bocabadat i extenuat, encara que aquests no es belluguin ni de la cadira. Malauradament el que menys em va agradar va ser l’espectacle en si. La resta de la meva crónica aqui.

Nosaltres al Miquel Gallardo el vàrem descobrir l’any passat a La Vilella Teatre, amb el seu espectacle Diagnòstic Hamlet i vam quedar tan fascinats que fins i tot el vam tornar a veure. Quan vaig saber que L’avar es faria al Teatre de l’Aurora de seguida vàrem comprar les entrades, tot i que aquest gener estaran un altre cop a la Vilella i que de segur repetirem. Quasi quinze anys després de la seva estrena, l’espectacle torna a presentar-se a Catalunya de la mà de la Companyia Pelmànec en col•laboració de la Cia. Tàbola Rassa. Es tracta d’un espectacle realment increïble, fascinant, poètic i màgic. Original i captivador. Com es pot aconseguir amb unes aixetes i unes quantes teles muntar […]

Pulmons es va poder veure fa un any a la Sala Beckett, on hi havia un llit de matrimoni com a únic element d’escenografia. A partir d’aquí, Carlota Olcina i Pau Roca van encarnar la vida d’una parella, des de l’enamorament fins a la vellesa i la mort. L’espectador deixa ben aviat de veure dos joves i un llit, ja que el text i la interpretació dels actors li fan imaginar ràpidament els escenaris d’una parella que va envellint mentre passa per tota mena de vicissituds. L’obra és enèrgica, propera i molt quotidiana. Per això ens sentim tan nostres els personatges i la seva història. La trama de l’obra està molt ben construïda, ja que la parella passa per tot […]

És una joia autèntica que el Liceu hagi programat una òpera tan meravellosa i plena de bellesa com Maria Stuarda, que no entenc per què no es representa més. És una òpera amb argument de fons històric —encara que sigui poc fidel a la història real—, que conté la confrontació entre dues reines molt poderoses: la d’Anglaterra, Elisabet Tudor, i la d’Escòcia, Maria Estuard. Les dues reines van ser Joyce DiDonato com a Maria i Silvia Tro com a Elisabetta. DiDonato és una cantant perfecta, amb una veu preciosa i avellutada, una tècnica impol·luta, un frasseig excel·lent i una línia de cant delicada, molt adient per al belcanto. Ara bé, és una mezzosoprano que aquí fa un paper de soprano, […]

L’excés de prudència pot arribar a ser un defecte gairebé tan perillós de cara a la posada en escena d’un clàssic com la irreverència gratuïta o una comprensió massa superficial del text. El mateix Joan Ollé ha reconegut que no ha tractat gaire amb Shakespeare “pel respecte” que li té i és, precisament, per aquest motiu que aquesta versió d’El somni d’una nit d’estiu no acaba de brillar. El muntatge ho teniu tot per arribar a l’excel·lència: un nombrós grup de magnífics actors i actrius, música en directe, una escenografia espectacular, una estètica ben treballada… I bé, en certa manera, el conjunt funciona; sobretot, pel que respecta a la vessant màgica de l’espectacle. Malauradament, el resultat és correcte en termes […]

L’obra vol abastar no tan sols el judici al director d’orquestra, sinó que posa davant dels espectadors la disjuntiva de fer de jurat sobre una acusació genèrica contra totes les persones que voluntàriament o no, van donar suport al règim d’Adolf Hitler. Potser encara va més enllà i aquesta situació molt concreta, vol ser una reflexió sobre les relacions entre l’art i la política, que sempre han existit, d’ençà que tenim coneixement de l’existència de la “cultura”, molt sovint sotmesa al poder polític. Una producció que ens ha agradat més de què esperàvem. Podeu veure la crònica complerta.

Un dels primers llibres que em van regalar en català va ser Invasió subtil i altres contes, que de seguida em robaria el cor pel llenguatge planer, màgic i deliciosament irònic que Calders va utilitzar en tota la seva obra. Precisament d’aquest llibre -i també de Cròniques de la veritat oculta, Tot s’aprofita o L’honor a la deriva– l’actriu Imma Colomer n’extreu disset contes. I ho fa, com no podia ser d’altra manera, amb senzillesa, subtilitat i un gran respecte. Només d’aquesta manera et pots encarar a un dels millors autors de la nostra llengua, que va elevar la simplicitat a cotes sublims i llargament estudiades. L’espectacle o recital només necessita d’una cadira, uns faristols i una acordionista (Dioni Chico), […]

La supervivència de les lluernes és la primera obra de la temporada dins de l’Off Side que organitza el Teatre Romea, un projecte en el que hi tenen cabuda noves companyies que aportin propostes fora de l’escenari. L’any passat hi van tenir lloc Sé de un lugar o La nit just abans dels boscos, i ara li toca el torn a aquesta inclassificable peça de la companyia LAminimAL. Una peça que ens trasllada al cap d’any de 1975 per recordar l’inici de la Transició Democràtica Espanyola i traçar paral·lelismes amb la realitat actual. Un punt de partida prometedor que de seguida es veu llastrat per un text -o més ben dit, per un conjunt de textos- que esdevé inintel·ligible i […]

En aquest Hamlet, la Sala Atrium es transforma de dalt a baix per acollir un muntatge originalíssim. Si sempre l’havíem vista amb una grada estreta al davant d’un escenari reduït, aquí han aprofitat la llargada de la sala per convertir-ne la part central en un escenari enfilat damunt d’una tarima de fusta formada per blocs que es pleguen i es despleguen com si fossin peces de lego, i sota dels quals hi ha aigua. L’únic objecte físic d’escenografia és la copa, símbol del verí i de la mort, omnipresent en tota l’obra, que està tenyida de mort, com tots sabem. Potser l’única observació crítica que faria a aquest muntatge tan imaginatiu és que el líquid de la copa sigui transparent […]

Continua el Teatre del Raval, a poc a poc i amb encert, llaurant-se tota una reputació de sala especialitzada en musicals de petit format i creació pròpia amb no gaires competidors de similars característiques a la ciutat. Després de l’èxit de La vampira del Raval ara fa tres anys i d’intentar repetir la jugada de barrejar cançons i truculència amb L’esbudellador de Whitechapel, La Monyos planteja un drama humà menys morbós però tornant a incidir en l’element local del barri on està situat el mateix teatre. Dirigida per Empar López, l’obra tracta la trista història de la Lolita (la Monyos), una popular veïna de la Barcelona de 1910 que alegrava la vida de la gent cantant o recitant poemes per […]

Ens ho vàrem passar molt bé amb les sorpreses que els pallassos ens tenen preparades, especialment en l’escena de la piscina…. però no és aquí on explicarem l’argument del que us espera si de debò voleu riure i participar com infants d’aquest espectacle de circ, que en bona mesura també es tracta de teatre….. i fer de clown no és una tasca “teatraire” gens fàcil. La resta de la meva crònica aqui.