Recomanacions

Després de “Niño Fósil” i “Los ninos oscuros de Morelia” arriba “Vino Lunar”, la tercera de les obres del dramaturg Albert Tola que forma part d’una trilogia centrada en la violència i l’adolescència. En aquesta ocasió és l’actor Rodrigo García Olza (un dels actors protagonistes de “Los ninos oscuros de Morelia”) qui dirigeix aquest muntatge. “Vino Lunar” és una barreja entre ficció i realitat. Albert Tola construeix una obra de ficció teatral que sorgeix davant la descoberta d’una caixa de galetes, amagada en un racó de casa la seva àvia, que contenia fotografies i objectes personals d’un germà de la seva àvia que va morir amb catorze anys durant la Guerra Civil espanyola. La dramatúrgia està estructurada i construïda en […]

Bien es sabido que el pecado moral, los cánones de belleza, los roles laborales o la definición del éxito no son más que parámetros sociales. Sin embargo, la mano que los ha orquestado -el poder, la tribu, la iglesia, la pornografía y tantos otros- ha sabido sumergir estas convenciones y modelos arbitrarios a la categoría de verdad universal y crear, dicha sea de paso, grandes damnificadas: las mujeres. Las mujeres que han existido en función de y no como una entidad propia. Las mujeres a quienes se les ha arrebatado el placer o a las que se les ha obligado a satisfacer el de los otros. Las mujeres-útero, las mujeres-florero, las mujeres-objeto; las Barbies, las maniquíes, las muñecas inflables. Todas […]

Una producció de La Pulpe Teatro que forma part d’El Cicló, del Tantarantana. I abans-d’ahir dijous vam poder anar a veure la representació. Aquesta proposta que es va estrenar el mateix dimecres, ha obtingut el premi de teatre “Ciutat de Manacor Jaume Vidal i Alcover 2018” i el text ja ha estat publicat per l’editorial Món Llibres. Una proposta escrita i dirigida per Denise Duncan (Costa Rica, 1979), afrodescent, que viu a Barcelona des del 2005 i és cofundadora de la companyia La Pulpe Teatro, creada en 2011, i als que nosaltres vam conèixer amb “Absentee” en 2014, en aquest mateix teatre. La seva reconeguda trajectòria en el món de la dramatúrgia i la direcció, l’ha portat a ser nomenada […]

Aquesta obra apareix en un moment en el que les minories fan tots els esforços possibles perquè es reconeguin tant la seva presència com els seus drets. Els interns de les presons són el grup minoritari més desconegut, desprestigiat, vulnerable i rebutjat de la nostra societat. El protagonista de la obra és Pedro Cánovas, voluntari penitenciari de Justícia i Pau i el director del taller de teatre de Quatre Camins des de fa 15 anys. Fa una introducció amb versos d’alguns presos coneguts i tancats injustament durant anys a la presó com Marcos Ana o Oscar Wilde. Els versos projectats en una pantalla i la veu profunda i emotiva de Cánovas ens recorden d’una manera viva, descarnada i cruel que […]

EL DOLOR de Marguerite Duras (Vietnam 1914- París 1996), una proposta dirigida per Lurdes Barba i interpretat per Ariadna Gil. Un relat en clau autobiogràfica, una colpidora introspecció en la intimitat de l’escriptora, amb totes les seves contradiccions, que alhora dissecciona les convulsions d’una època carregada de dolor, amb extrema delicadesa i sense cap mena de grandiloqüència. Segons podem llegir es tracta d’un text escrit i oblidat per la mateixa autora, que el va retrobar l’any 1956 a la casa de camp que tenia als afores de París. Unes llibretes que no recordava haver escrit i que estaven datades a mitjans dels anys 40 i on descrivia l’angoixa malaltissa davant la incertesa que envoltava l’estat del seu marit. Margerite Duras, […]

Salvándose del precipicio del olvido, nos llega el eco de Carolina María de Jesús: mujer, negra, soltera, pobre y semianalfabeta. Su voz, que en los años sesenta se expresó a través de diarios personales, lo hace actualmente -con fuerza e ímpetu- mediante la obra Carolina o la doma de un leopardo. En ella, su autora Eva Hibernia nos presenta la mujer que testimonió en palabras el mutismo de los favelistas que nunca tuvieron -ni tienen- oportunidad ni referentes. Ni tampoco pan. Carolina -nos dice Hibernia- escribe desde el hambre. Y también desde el dedo que la enjuicia y la iglesia que la ha rechazado. Y desde el llanto de sus hijos. Aunque no lo hace sola. Cuenta con Clotilde, una […]

Dimarts dia 28, en un Teatre Romea ple de gom a gom, vam poder veure LA PARTIDA D’ESCACS, una versió d’Iván Morales a partir de la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart. Tal com ens van comentar a la roda de premsa, aquesta és la primera producció pròpia del 2019 d’aquest teatre, sobre l’última novel·la de l’autor austríac Stefan Zweig (Viena 1881- Petròpolis, Brasil 1942). Una novel·la curta, escrita en 1941 en el seu exili brasiler, on ell i la seva dona van decidir suïcidar-se. En ella podem copsar les angoixes que vivia l’escriptor, perseguit per la idea d’un nazisme que acabaria dominant el món. Jordi Bosch dona veu al narrador, al senyor B, a en Mirko, al magnat irlandès McConnor i […]

Feia temps que no em trobava amb un text amb un missatge tan clar, tan punyent i tan necessari: Negrata de merda, de Denise Duncan. La dramaturga ens proposa una reflexió sobre el racisme, el masclisme, el classisme o l’homofòbia que impregna aquesta societat en la qual vivim i de la que som totes i tots partícips. L’obra ens enfronta a aquesta societat a través d’una història que parteix d’un insult racista que propina una nena, l’Anna, a un company de la seva classe, el Nick, i explica l’enfrontament que es crea entre dues les famílies. Una situació, no gens llunyana al nostre dia a dia, que la Denise porta a escena per tal de proposar-nos que reflexionem, des de […]

S’ha dit insistivament, potser amb encert, que millor no establir comparacions amb la pel·lícula. Però és que un cop vist el muntatge teatral, fins i tot costa trobar-hi els elements comuns. Estem davant de la mateixa història, però ha canviat l’estètica, l’època que la contextualitzava -encara que fos donant-li una certa atemporalitat-, el to de la peça, l’estructura dramàtica i, fins i tot, el final. De fet, és molt curiós adonar-se’n de que el film de Lars Von Trier tenia molt de teatral i que, en canvi, aquest híbrid de Pau Miró i Sílvia Munt s’emmiralla en elements cinematogràfics que, al meu entendre, potser no calien. Un cop deixem de banda el referent cinematogràfic, el que queda és un drama […]

A vegades parlem de les manies que tenim, d’aquelles coses que ens preocupen més i que, fins i tot, marquen una mica la nostra vida i la relació amb els altres. Bé, més que manies, jo ho anomenaria obsessions. I una mica d’aquest capficament del ésser humà és que parla La partida d’escacs de Stefan Zweig de la qual ha fet la seva versió Iván Morales amb un únic protagonista, interpretat per Jordi Bosch. Tot comença quan el narrador ens explica que es troba a un vaixell que està fent una travessia. Durant el trajecte, aquest personatge descobreix que entre els companys que té s’hi troba un campió mundial d’escacs. En aquell moment, i sota la seva “mania” de conèixer […]

Haendel va utilitzar el libreto del Cardenal Vincenzo Grimani per a composar una música molt adequada per aquesta òpera semi seria, plena d’ironia, humor i embolics. Va ser estrenada a Venècia el 26 de desembre de 1709. Era la segona òpera italiana de Haendel i probablement l’última composició a Itàlia. És una de les millors peces de la història de l’òpera. Haendel, com era habitual en aquella època, va utilitzar passatges coneguts d’altres òperes i oratoris seus de la mateixa època italiana. L’òpera té moments molt lírics. La història es centra en Agripina, casada amb Claudio, emperador de Roma. Ambicionant el tron pel seu fill Neró, utilitza tot el que està al seu abast per aconseguir-ho: engany, mentida, traïció, difamació, […]

En un principi no em vaig enganxar a l’obra, tot i que visualment, la posada en escena em va agradar molt. Mica en mica la història em va començar a interessar, cal dir que, la novel.la “La partida d’escacs” no me l’havia llegit, i per tant anava del tot verge a l’espectacle. Finalment no es que m’enganxés a l’obra, sinó que em va entusiasmar, fins al punt que a l’endemà em vaig llegir d’una tirada la novel.la. Si us haig de ser del tot sincera, després de llegir-me la novel.la d’Stefan Zweig, vaig trobar que alguns personatges se’ls havia interpretat de manera exagerada, pot ser fins hi tot un pel massa grotescos, suposo que és quelcom que Iván Morales, director […]

Un any ha passat des de l’última vegada que la família es reunia i podrien pensar que res ha canviat, o gairebé res. Seria fàcil creure que qualsevol esdeveniment o comportament humà canviés a les persones si no ens importés tant el què diguessin de nosaltres, però no és així, i menys quan allò que t’ha fet créixer de petit i t’ha configurat com a persona segueix estant present encara que ho vulguis amagar. Aquest és el Late Motiv d’Aniversari, i juntament amb les vides paral·leles de cada membre i alguns dels esdeveniments més remarcables que poden influir en la vida familiar, es teixeix una superficial radiografia dels lligams entre els tres germans i els pares. A l’escenari, al més […]

Ahir diumenge 26, dia d’eleccions, era potser el dia apropiat per veure aquesta versió de RICARD III de Shakespeare que té la seva gènesi en un projecte dels alumnes de 3r de l’Institut del Teatre. Tres anys després, ara que aquests actors han deixat l’Institut i treballen en el món del teatre, constituïts com a companyia, NOMIAR(T), han decidit tornar a revisar-ho. Amb dramatúrgia i direcció de Raimon Molins, aquest Ricard III que hem pogut veure a la Sala Joan Brossa, i en paraules del mateix director, és una adaptació “sui generis, contemporània” del text original i de la traducció de Josep Mª de Sagarra. Ricard III és el personatge principal del drama històric de Shakespeare, escrit entre el 1592 […]

Una obra de la dramaturga argentina Melisa Freund. Es tracta d’una proposta que parla d’un pare i una filla. Que parla de la vida d’un supervivent de l’extermini nazi, i la seva filla. Que parla de la manera de trobar en el present les petjades del passat. Que parlant de Juan ens acaba parlant de Melissa. Melissa Freund fa de si mateixa per a evocar al seu pare mort. Una cerimònia de comiat. Un homenatge a les absències. Un important exercici de memòria sobre la història de l’holocaust i de l’exili forçat de la comunitat jueva. Juan Freund (Alemania 1929) era dramaturg i director, supervivent de la Shoa, que va ser capaç de reconstruir la seva vida i començar de […]