Recomanacions

Una obra de la qual l’única cosa que sabia és que és de La Peleona, creadora de l’onírica i magnífica Broken heart story (bé!), narrativa contemporània (mmm, que sóc clasicón), sobre ous que es resisteixen a que la incubació doni seus fruits (miedito). I resulta que és del més interessant que he gaudit, ja no vist, en aquests últims mesos. I això que a l’inici em va assaltar el pànic: actriu estrafolàriament caracteritzada de gallina, amb accent andalús i text en rima, allò feia olor de chirigota. Em vaig dir, aguanta, que amb el que ha costat que als que no vivim a la capital ens deixin venir a veure teatre …. Doncs sort! Una Rebel·lió dels animals de la […]

Després del seu exitós debut teatral amb “Els veïns de dalt”, el director de cinema i guionista Cesc Gay torna a encertar-la amb “53 diumenges”, una comèdia irònica, divertida, fins hi tot un pel gamberra, que ens parla sobre les relacions familiars. Centrant-se en la relació entre tres germans, Cesc Gay ens fa reflexionar sobre lo ridícules que poden arribar a ser algunes situacions, ja sigui per falta de confiança, sinceritat o comunicació. Crec que estareu d’acord amb mi quan dic que en tota relació la confiança és primordial. Parlar les coses és molt important per tal d’evitar malentesos. Amb aquesta comèdia en Cesc Gay ens mostra lo estúpids que podem arribar a ser els essers humans quan discutim o […]

Al final he anat al Maldà a veure Alhayat o la suma dels dies. Una d’aquelles propostes que tothom parla molt bé i amb raó. És una obra punyent, un cop directe a l’estómac que no et deixa indiferent. És el primer espectacle de “La Viciosa” i l’ha encertat de ple. S’ha de dir que aquest espectacle s’ha inspirat en fets reals. Part de l’equip artístic (Laia Foguet i Georgina Latre) van anar-hi al camp de Lagadikia (Salònica. Grècia) i a partir de les seves vivències ens expliquen la vivència com a voluntària dins d’aquest camp. Amb un espectacle en català, anglès i àrab (que podem entendre sense cap dificultat) podem veure com la lectura és una sortida per fugir […]

Hi ha moltes formes de fer crítica sociopolítica en una obra de teatre, però és poc habitual fer-ho en forma d’al·legoria aviària i, molt menys, en un to d’humor estripat, surrealista i esbojarrat. Aquesta és la diferència principal d’una proposta tan atípica com Kentucky ha muerto i també la seva principal virtut. L’espectacle explica la història d’un grup de gallines d’un corral que veu trontollar la seva forma de vida quan un dels ous decideix no néixer. Aquest acte de rebel·lia que posa en dubte un sistema que, per la resta, es dóna per descomptat, ressona de maneres molt diferents en la nostra realitat. La companyia La Peleona, fidel al seu nom, es pren aquesta sàtira com un joc on […]

Per considerar-ho un hobbie de jubilació, com em va confessar en una entrevista, Ramon Madaula està demostrant, a poc a poc, que l’escriptura de teatral li va bastant bé. Després d’Ignots, L’electe i Adossats, el reconegut actor torna amb una peça que, novament, juga amb els mecanismes de la comèdia de conflicte senzill, per treure a la superfície, en aquest cas, els draps bruts, les contradiccions i la hipocresia de la burgesia catalana. Es nota que Madaula domina el gènere i gaudeix com a autor dels seus girs, la tensió còmica i que cuida i deixa en evidència, al mateix temps, als seus personatges. L’obra està dividida en tres parts, de les quals la millor és la que el té […]

Podríem comptar amb els dits d’una mà totes aquelles comèdies que hem vist i que des del minut 1 ja podem intuir com acabarà o quina serà la trama o, pitjor encara, saber com aniran les bromes… A casa els Brugarol això no passa. Ramon Madaula ha construït una comèdia dramatúrgicament cuidada, on les converses flueixen fàcilment, tots els temes dels quals es parla són rellevants per la creació dels personatges i les converses van picades. Els tres personatges, però en concret el gendre i el sogre, tenen tots els seus moviments ben marcats com si es tractés d’una coreografia infinitament assajada que resta naturalitat als personatges i les seves reaccions reals. Els tres actors són protagonistes d’uns fets que […]

Jordi Casanovas va escriure aquesta obra ja fa onze anys, abans d’alguns dels èxits que el farien més popular (Un home amb ulleres de pasta, Una història catalana, Vilafranca, etc.) De fet, es tracta d’una comèdia salvatge, d’un humor negre molt pujat de to, que l’emparenta amb textos posteriors com Idiota o Mala broma. Aquí, concretament, tenim una colla d’amics que han quedat per sopar, tot i que la vetllada acabarà amb una batalla campal en la que cadascú defensarà les seves raons sense saber que pel camí perdrà moltes més coses. Com en tota comèdia estripada i un pèl grotesca (s’hi arriba a poc a poc, no us espanteu), les situacions i també alguns personatges perden la versemblança en […]

Ja fa temps que el teatre afronta, des de diferents punts de vista, el tema dels abusos de poder, sexuals i de tota mena. L’abús, desgraciadament, encara és portada de la informació diària i segurament seguirà cridant l’atenció de moltes autores i alguns autors. També és cert que, com a espectadors, estem arribant a un punt de certa saturació… però la gran aportació de Marta Aran és que ha tractat el tema des d’un angle no del tot explotat. L’autora -reconeguda per obres com La noia de la làmpada o Els dies mentits– ens parla dels abusos invisibles, els que es silencien per vergonya o per “no tenir importància”, i els lliga amb l’imaginari religiós i les reminiscències de la […]

Tot aquell que ha tingut contacte amb el teatre des de dins, ja sigui com a aficionat o de manera professional, conserva alguna anècdota divertida sobre alguna cosa que va sortir malament. Però què passa si TOT surt malament? La funció que surt malament és una divertidíssima comèdia que juga a la metaficció, a l’absurd i a el clown. És meravellós veure les enginyoses solucions amb les que aquest grup d’actors (i tècnics, ja que també ells són personatges importants en aquesta funció dins de la funció) intenta esquivar tots i cada un dels problemes que se’ls presenten amb la major enteresa possible. Si bé alguns gags es poden fer alguna cosa llargs, l’increment progressiu de la magnitud dels contratemps […]

Que a Espanya les grans històries, i la vida es construeix en els bars, no és del tot nou. Que allà on vagi un espanyol aquest mateix model es repeteix, si és alguna cosa més irreverent. La nova obra d’Alfredo Sanzol, el seu primer treball com a director de el Centro Dramático Nacional, es penja d’aquesta premissa per explicar-nos amb un escenari, –dissenyat pel geni Alejandro Andújar–, que roda i es reformula constantment en diferents bars, la història de Jorge Arizmendi, interpretat per un majúscul Francesco Carril, un home en les seves trentena, en la dècada dels seixanta, que decideix abandonar els hàbits per trobar el seu veritable vocació i rendir-se a seu propòsit. Primer amb un viatge pels Estats […]

A partir d’una idea de Jordi Cadellans, neix “Un home sol”. Es tracta d’un monòleg escrit per Muriel Villanueva, i interpretat per l’actor Miquel Sitjar. “Un home sol” està ambientat en un futur distòpic. Els avanços tecnològics, la robòtica i les tecnologies d’internet formen part del dia a dia dels habitants del planeta . El món està dirigit per líders; uns líders que ajudats dels seus servidors, els ministres de la gent, controlen, vigilen i manipulen a la població privant-los de seves llibertats. Tot està sota control. Però encara existeix qui es resisteix, són els rebels, els revolucionaris, els que lluiten per uns ideals de llibertat. La nostra esperança. Tot comença el dia en el que el protagonista compleix 50 […]

Celebrat com un dels millors muntatges de 2019, Las canciones de l’argentí Pablo Messiez ha tornat a omplir les sales de Teatre Kamikaze per plantejar una vegada més el misteri de per què l’orella no té parpelles. No naixem veient, però escoltar està lligat íntimament amb la nostra condició d’humans emmotllables, oberts, vulnerables, curiosos. Amb inspiracions ben avingudes dels personatges i situacions de la dramatúrgia d’Anton Txékhov, i de la mà d’uns actors que s’esgargamellen a l’escenari, -Javier Ballesteros, Carlota Gaviño, Rebeca Hernando, José Juan Rodríguez, Íñigo Rodríguez-Clar, Joan Solé i mikele Urroz-, la volatilitat l’ambient aconsegueix dissoldre’ns en un univers en el qual la música marca el ritme i la nostra història. Qui no recorda a un vell amor […]

El mateix Pablo Messiez diu al començament d’aquest ritual que de vegades les paraules sobren i que les sensacions de la música, de les cançons en els cossos, ja són prou. Intentar explicar alguna cosa de “Les cançons” amb paraules és gairebé com trair l’idea de l’autor. Olga, Iván i Irina s’ajunten per escoltar cançons. Després de la desaparició de el pare en aquesta casa no es canta, només s’escolta. Però s’escolta de veritat, sense por ni esperança. Deixant fer, deixant-se moure, però de veritat, fins que notis que la veu de Barbara sorgeix entre les notes de Morgen. Aquí Les tres germanes són les mateixes perquè són unes altres. Igual que Moscou és el mar i la música és […]

La normalitat. La no normalitat. La anormalitat que ens porta a fer coses considerades anormals però que poden ser molt normals si entenem el context. Qui i sota quins paràmetres dicta el que és i el que no és normal? Quin pot ser el pes de les etiquetes que posem i quines històries s’amaguen sota aquestes? L’obra Tonta d’Albert Baldomà amb Núria Florensa com a única intèrpret ens proposen una hora intensa de recorregut per la vida de l’Alicia. Amb una escenografia cuidada, amb un bon ús dels elements i de l’espai i una interpretació amb un treball tant de cos com de text de bona qualitat, l’Alicia ens comparteix pensaments, sensacions, reflexions diverses sense filtre, siguin políticament correctes o […]

Ya de bebé, Pablo Messiez agarraba la radio y se quedaba dormido escuchando ópera. De niño, devoraba los musicales de Hugo Midón, cuyas canciones interpretaba en la soledad de su habitación. Y de adolescente, empezó a fascinarse por las grandes divas, desde Nacha Guevara hasta Ella Fitzgerald o Nina Simone, a la que rindió homenaje en La Otra mujer, un musical que pudimos ver hace unos meses en el Teatro Kamikaze. Ahora, Messiez rinde tributo no solo a las canciones, sino a la importancia, la necesidad y el placer de escuchar. ¿Cuál es la relación entre la música y el cuerpo? ¿Qué ocurre cuando la onda sonora toca el cuerpo y hace que algo se mueva? ¿Cómo sería ese primer […]