Tómbola

Aquesta àcida i irònica comèdia sobre la toxicitat de l'amor romàntic posa en escena a una núvia a la fuga al més pur estil de Julia Roberts. Mentre espera en una parada d'autobús al costat d'un carismàtic taquiller, ens relata en primera persona com ha arribat a aquesta situació.

La seva història és la de tota una generació de dones criades sota la idea de l'amor romàntic, la justificació de les relacions tòxiques i l’erotització dels seus cossos des de ben petites. Després de viure aquestes infàncies Disney, enfrontar-se al món i a la cerca de l'amor, dóna com a resultat tot un catàleg de còmiques anècdotes i situacions que ens comparteix entre breus números musicals de Marisol i projeccions de vídeo que alternen l'anàlisi de perfils de Tinder o articles de premsa rosa amb hipnòtiques imatges.

Cal destacar la increïble capacitat vocal de la intèrpret Laura Dorca, així com el bon ull dramatúrgic de María Martínez a l'hora d'introduir a la Marisol com a eix vertebral de la peça. De fet, l'arc del personatge va de la mà de la història de Marisol i les seves cançons, des de l'optimisme de Tómbola a la resignació de Me Conformo.

Però el que semblava una amena comèdia en clau de gènere, es converteix en una punyent crítica social conforme ens acostem al final i la protagonista comparteix una anècdota clau de la seva infància. Una confessió que tanca la tesi de l'obra sobre l'abús de poder del masclisme des de la infància i reclama a la Marisol com a icona de l'explotació femenina. Un efectiu cop d'efecte que ens situa enfront d'un mirall i ens pregunta, de què t'estàs rient?

Aquí radica el gran valor de la peça, en que més enllà d'un enginyós i còmic text amb bons números musicals i projeccions, llança una tesi contundent i convida a una clara reflexió. Diverteix, emociona i fa pensar, i això, no passa cada dia.

Divertida, emotiva, tendra, sincera i amb un missatge molt potent. Aquest seria el resum d’aquesta proposta de la companyia Gespalka’p.

El que comença com una història alegre d’una núvia a la fuga el dia del seu casament que ens explica la seva història, s’acaba convertint en la narració d’una vida plena de situacions que han marcat la seva pròpia existència per bé o malament. I enmig d’aquesta exposició vital hi ha la figura de la Marisol que es converteix en excusa i eix vertebrador de tot el text. Perquè com ella, la protagonista passa de ser una nena afogada per l’abús de poder que pateix violència masclista, a una dona, com Pepa Flores, que aconsegueix la seva llibertat.

Tot i que sembla al principi que estem davant d’una comèdia absoluta, el públic no para de riure durant ben bé la primera meitat de la producció, dins d’aquests somriures acaben escolant-se moments agredolços i incòmodes que ens provoquen tristesa i ràbia. Acompanyem a la protagonista en un viatge per les seves relacions i, amb ella, ens adonem que sempre han estat marcades per un element constant de dolor.

Laura Dorca és el cor i Mateu Bauçà l’alegria d’aquesta obra. El tret de sortida ja es dona quan Bauçà ens acomoda als nostres seients de l’estació de busos i interactua de manera brillant amb els espectadors i espectadores. De fet, ell és el contrapunt del drama que va sorgint en l’obra, creant un equilibri exquisit entre la duresa del relat i el trencament  alegre per formar un somriure a la cara del públic i no fer patir més del necessari. Dorca es deixa la pell a l’escenari i ens fa còmplices de la seva història, riem amb ella quan ens parla d’unes parelles “peculiars” o del seu pas per Tinder, i la volem cuidar i abraçar quan ens explica el passatge del dinar de Nadal. La connexió entre els intèrprets i el públic és immediata i això és difícil de produir i mantenir durant tota l’obra, però ells ho aconsegueixen amb escreix.

El text és molt divertit i potent, alhora que amè i ple de contingut i emoció, i està tramat d’una manera molt intel·ligent encabint algunes de les cançons més conegudes que va interpretar Marisol. Així, mentre Dorca ens explica la primera vegada que es va enamorar s’arrenca a cantar el primer Tómbola de l’obra alegre, emocionat, entregat i viu, per després passar per les diferents etapes de la seva vida de relacions afectives o abusives amb Estando contigo o Me conformo, per exemple, i acabar amb un Tómbola totalment diferent a l’inicial.

Amb aquestes interpretacions, cançons i text formidable, només feia falta un punt audiovisual i sonor que ho emboliqués tot perfectament. I així ho fa, amb una pantalla al fons que dona suport a la narrativa amb imatges significatives i un registre sonor cap al final de l’obra -no desvetllaré quin- que arrodoneix tota la història.

Se surt del teatre amb el cor emocionat alhora que encongit, però ple d’esperança. No cal res més.