Suite Toc núm 6

No menjar per por d’empassar-se un vidre. Haver de viure a pocs metres d’un piano. Tenir pànic a que passi alguna cosa dolenta. O a que en passi una encara pitjor. Aquesta és la garjola mental dels que estan diagnosticats amb un trastorn obsessiu compulsiu i aquesta és la realitat que venen a mostrar-nos a Suite Toc nº6, de la companyia Les Impuxibles. Una obra entranyable, valenta i visceral i amb una gran potència onírica i hipnòtica que sorteja prou airosament els perills de l’autoficció: no cau en l’autocomplaença i és intima sense intimidar. Això sí: en determinats moments ratlla el terreny fangós de convertir-se en una striptease emocional.

Tots estem malalts, i els que no ho estan és perquè no tenen diagnòstic, sentencien. És el missatge que l’obra, sota el liderat de Clara Peya, vol exposar en paraules, en subtítols i en llenguatge de signes -una mostra de sensibilitat digne d’aplaudiment- i sobre tot a través del la llum i d’un domini magistral de la música. Teclats, sintetitzadors i un piano omplen de forma ordenada i compulsiva, com una escenificació més del trastorn mental, un escenari buit i despullat on es narra la història de dues veïnes que intenten buscar la felicitat. I la troben, sí, a la seva manera: imperfecte, a ràfegues i plena de meandres. ¿És possible acostar-se més a l’estat de gràcia?

Tots estem malalts, i els que no ho estan és perquè no tenen diagnòstic, ens diuen. Uns tenen una por incontrolable i irracional; altres consumeixen ioga i meditació enlloc de fer-ne, al·leguen. Uns truquen deu cops a la seva germana per comprovar que està bé; altres produeixen, exhibeixen somriures i segueixen produint, afirmen.  La interpel·lació et mira directament als ulls: ¿qui és el boig i qui és el savi en aquesta societat malalta?

Una peça de Les Impuxibles amb Judith Pujol (traducció) i María Velasco (text), que parla dels col·lectius silenciats i els trastorns mentals, que dissabte i diumenge s’ha pogut veure de nou a la Sala 3 de l’Auditori de Barcelona, amb totes les entrades exhaurides.

A l’escenari acompanyen a les germanes Peya, Èlia Farrero, Pau Vinyals i Adrià Viñas.

Les Impuxibles és el resultat de la fusió artística de dues germanes, una pianista i una ballarina, la Clara Peya i l’Ariadna Peya. Una fusió que conté la potència de la qualitat artística de cada una per separat i l’harmonia del vincle que les uneix.

Elles treballen la barreja de llenguatges fusionant música, dansa i altres disciplines escèniques, com a resultat d’aquest treball, Les Impuxibles han creat un llenguatge propi. Espectacles com “Aüc, el so de les esquerdes” ó “Limbo” ón queda pales el seu compromís social fent servir l’art com altaveu.

En aquest espectacle incorporen la llengua de signes com un llenguatge escènic més.

La simptomatologia del TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu) és el tema central d'aquesta peça SUITE TOC núm.6, una proposta que vol desestigmatitzar els trastorns mentals en general, redefinint els relats oficials de la malaltia.

Segons comenta Clara Peya, que té diagnosticat aquest trastorn, "és un tema encara tabú en la societat, i creiem que s'ha de parlar". I l'Ariadna Peya incorpora a la peça la seva pròpia experiència …"als cuidadors cal cuidar-los" en un moment molt emotiu on reivindica les seves pròpies necessitats" .... Perquè ocupes tant d'espai ?

"Em van diagnosticar TOC als 21 anys i ara en tinc 33. Era hora de mirar-li a la cara i enfrontar-se a ell. Això és una sortida de l'armari en tota regla. Volia llançar llum respecte a un tema que m'afecta. Com a artista, tinc el privilegi de poder arribar a la gent i sento la responsabilitat de ser altaveu d'aquest problema".

A SUITE TOC núm. 6, la música, el moviment, el teatre i el text se superposen en un curiós espai escènic inundat de teclats de tota mena, absolutament blancs, sense tecles negres. Cadascun d'ells representa un brot de la malaltia.

A escena, dos personatges, la Noia de dalt, que és la Clara i el seu patiment, i la Noia de Baix que és l'Ariadna en la seva difícil tasca de suport, de pal de paller. L’actor Pau Vinyals (la Noia de dalt) i Adrià Viñas, especialista en teatre físic i clown (la Noia de Baix) exerceixen de narradors i álter ego de les protagonistes. Èlia Farrero és l'especialista en la llengua de signes que en aquest espectacle va més enllà de la traducció de les paraules, adquirint protagonisme.

"Tots estem malalts i qui no ho està és perquè no està diagnosticat"

Quins són els paràmetres que estableixen una societat sana?

No hauríem de fixar-nos tant en allò que ens separa. Ningú està blindat.

En onze escenes anomenades lòbuls, la peça relata el procés seguit per la Clara Peya des del moment en què va intuir que era diferent, fins que va rebre el diagnòstic, va començar la medicació i finalment acaba acceptant que la malaltia forma part d'ella.

Com ser feliç en un món que no ho és? Com no estar malalt en un món que sí que ho està?

SUITE TOC núm. 6 és un espectacle impecable, d'una sensibilitat extraordinària, on tot està perfectament pensat per crear escenes d'una gran bellesa, a partir de l'extraordinària coreografia de l'Ariadna Peya i amb el suport d'un text que ens emociona i ens trasbalsa.

La música de la Clara Peya, ho envolta tot, perquè és la principal protagonista de l'espectacle, inclús des d'abans de començar la representació ... i fins al darrer segon. Es tracta d'una compositora que admirem profundament i que ens sorprèn més i més en cada nova proposta ... sense anar més lluny a la darrera vegada que la vàrem veure actuar en directe, en el seu espectacle "Clara Peya en concert", el setembre del 2018.

L'espectacle compta amb el suport d'una curiosa i espectacular escenografia de Judit Colomer Mascaró, la il·luminació de Jordi Berch i el disseny de so de Carles Bernal, i com ja hem mencionat, amb les interpretacions de Pau Vinyals, Èlia Farrero i Adrià Viñas.

Una peça estèticament i musicalment insuperable, d'una sinceritat aclaparadora.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

“Suite TOC núm 6” és el nou projecte de Les Impuxibles. Es tracta d’una peça teatral que fusiona text, música, dansa, audiovisuals i llengua de signes.

L’Ariadna i la Clara Peya, juntament amb la Judith Pujol i la María Velasco, signen aquesta peça sobre els col·lectius silenciats i els trastorns mentals.

La simptomatologia del TOC (trastorn obsessiu compulsiu)(alteracions del lòbul frontal del cervell), és el tema central del muntatge, juntament amb el fet de com es senten les persones que tenen al seu costat.

La Clara Peya fa onze anys va ser diagnosticada de TOC, la seva germana l’Ariadna ha estat sempre al seu costat donant-li suport. Una realitat personal que han volgut fer visible i compartint-la públicament, per tal de fer-nos reflexionar sobre el significat de les etiquetes diagnòstiques en una societat on poder viure amb un problema mental és molt difícil.

Comparteixen escenari amb les germanes Peya, l’Èlia Farrero, en Pau Vinyals i l’Adrià Viñas. Cada un d’ells prové d'una disciplina diferent. El resultat és impressionant.

“Suite TOC núm 6” és un espectacle impressionant en tots els sentits, text, coreografies, música, il·luminació, interpretació, moviment escènic. Amb escenes visualment meravelloses que posen imatge a sensacions difícilment explicables, i molta, molta simbologia. Brutal!!!

La presentació i evolució de tots aquests símptomes s’han escenificat a través de la música, la dansa i la interpretació, en onze escenes numerades com a Lòbul I, Lòbul II,....Lòbul XI

Piano per insomni. Por. Ansietat. Aprensió.  Temors, supersticions, pors irracionals, dubtes. Crisis. Idees i pensaments. La música. La màgia de tocar el piano. Paraules prohibides. Mort. Vertigen? Obsessions, autodisciplina, perfeccionisme, responsabilitat. No poder parar. Pensaments terribles. “Loca del coño”. La ferida mitjana. L’espai ocupat. Diagnòstic o cronnificar. Angoixa. Patiment. Medicació. Antidepressius. Canvi d’antidepressius. El naufragi. Caure i aixecar-se. TAC (tomografia axial computada). Nous símptomes que no imaginaves. Fàstic o curiositat. Dolor psíquic. CRISIS. GAM o grups de suport mutu. Happyend, una maledicció que salva. Aprendre a conviure amb la malaltia. Diversitat mental.  

La gran majoria de gent que està diagnosticada de qualsevol patiment mental (TDAH, TLP, SDO, TOC) intenta ocultar-ho a la resta per tal de no ser assenyalada com a “boja”. Perquè creieu-me que això passa, les etiquetes existeixen, i aquestes etiquetes dites amb ràbia o despit fan mal, molt de mal.

El fet que la Clara Peya exposi el seu cas no és només un acte de valentia, sinó un pas endavant per a ella mateixa, i una mica de llum per tots aquells que no s’atreveixen a sortir d’aquest armari en el que es senten protegits.

En el fons tots tenim manies, fòbies i obsessions.

 “Totes estem malaltes, i qui no ho està és perquè no té un diagnòstic”

Des del meu punt de vista és un dels millors espectacles que he vist darrerament. A banda de tot el procés creatiu que hi ha al darrera d’aquest muntatge, que és increïblement extraordinari, és la capacitat que tenen aquestes dues germanes de saber-ho portar a escena.

No tinc suficients paraules elogioses per aquestes dues grans artistes. Anar-les a veure és un autèntic regal. Quan la música i les coreografies surten de dins, és un privilegi per qui té la sort d’anar-les a veure.

Si teniu ocasió no us perdeu aquesta joia.

Les impuxibles ens sorprenen dia a dia i amb cada nou espectacle pel seu compromís social i per la innovació en la composició, en la posada en escena i la coreografia.

Clara Peya, premi nacional de cultura d’enguany, es despulla davant del públic parlant del seu TOC (trastorn obsessiu compulsiu) amb el que ha arribat a conviure-hi pacíficament. Del TOC de la Clara en parla també la seva germana Ariadna Peya d’una manera commovedora. També es despulla ella perquè li ha fet costat i li ha donat tot el seu suport però també ha sentit el seu espai envaït. Balla aquesta desesperació plena d’amor i respecte creuant la barrera de l’escenari envaint el públic amb la projecció  “Perquè ocupes tant d’espai”?.

La gran Clara Peya, utilitzant la posició de reconeixement, fa una descripció d’ella mateixa que encara l’engrandirà més. I és per això que se sent amb força i a la vegada en l’obligació de dir-ho per normalitzar i visibilitzar la situació de molts altres que pateixen algun tipus de trastorn que oculten i de vegades, se n’avergonyeixen. Com diu Italo Calvino són “malalties que es mantenen en secret com una culpa”. I per normalitzar i desculpabilitzar han fet un espectacle estèticament impecable. De tot se’n podria parlar abastament: de l’ obsessió en forma de mil pianos que es van movent per terra d’una manera vertiginosa, de la descripció de l’evolució del trastorn en variades i diferents escenes que elles anomenen lòbuls, dels monòlegs que expressen un interior torturat i torturant o de les coreografies d’Ariadna Peya. Tot i ser 5 persones en escena (Pau Vinyals, Adrià Viñas, Èlia Farrero, Clara i Ariadna Peya), no hi ha personatges. Totes elles interpreten a la mateixa Clara o aspectes més abstractes del trastorn i ho fan a través de diferents disciplines: dansa, llengua de signes, circ, música, projeccions, text...acompanyades de la deliciosa, creativa i sensorial il·luminació de Jordi Berg. I omplint tot l’espectacle, la música de la Clara Peya.

Lamento dir-vos que ja no hi sou a temps de veure aquesta joia perquè han exhaurit cada dia.

Les Impuxibles posen sobre l'escenari el tema de la malaltia mental a través de la seva habitual mescla de llenguatges. Dansa, música, text i llenguatge de signes construeixen aquest relat d'autoficció en el que Clara Peya surt de l'armari dels trastorns mentals. Una experiència visual i sonora evocadora que ve a rebentar estigmes, un discurs poètic ple de contingut polític.

El text narra el món des dels ulls d'una persona amb Trastorn Obsessiu Compulsiu i la seva relació amb el diagnòstic. A més, resulta especialment interessant el monòleg d'una emocionada Ariadna Peya, reivindicant el seu propi espai alhora que es reafirma en el paper de sostenir a la seva germana.

Com ser feliç en un món que no ho és? Com no estar malalt en un món que sí que ho està? Si la identitat humana és única per què utilitzar etiquetes per a classificar-la? Com sobreviure en aquesta societat del rendiment? En un escenari ple de teclats, cinc intèrprets ens llancen aquestes preguntes en un llenguatge híbrid marca de la casa. Una demostració de la seva increïble capacitat per dibuixar emocions en l'espai i fer que els espectadors mimetitzin amb elles. Un exercici de sinceritat i risc que no els podia haver sortit millor.