Solo creo en el fuego

Entre 1932 i 1953 Anaïs Nin va mantenir una llarga correspondència amb l’escriptor Henry Miller amb qui va viure una relació més que tempestuosa de la qual Los Prometidos  en van fer una obra de teatre que es va estrenar a la Badabadoc  al setembre del 2017 i que continua en cartell. Enguany farà 4 anys que aquesta deliciosa peça es passeja per diferents teatres. Ha tingut unes crítiques molt favorables i ha estat altament recomanada per espectadors i col·laboradors de diversos portals teatrals. No caldria dir res més. Però vull afegir-me als elogiosos comentaris publicats fins ara.  Ha estat una sorpresa molt agradable trobar-nos en un carreró al voltants del Mercat de Sant Antoni, un lloc amb molt de glamour, un espai que inspira i atrapa només entrar: És l’espai del  Teatre Laboratori.

“Solo creo en el fuego” és una obra creada i dirigida per Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco. Ells dos són els responsables de la dramatúrgia, de la direcció, de la posada en escena, de l’escenografia i del vestuari. Ells dos són també l’actor i l’actriu, són Henry Miller i Anaïs Nin, són els dos amics que es proposen fer una obra i la discuteixen, l’estripen, la grapegen, i ho fan en un altre pla, en una realitat paral·lela  que trenca absolutament amb la història dels dos escriptors d’una manera divertida i fins i tot còmica i que dilueix la tensió de la relació dels escriptors-amants.

És especialment remarcable l’escenografia que de tan senzilla és impactant. A l’escenari principal només hi ha una màquina d’escriure Hispano- Olivetti, papers i més papers encatifant el terra i volant pels aires, un llit partit per la meitat que és mogut amb elegància per l’escenari i és utilitzat per escriure els seus textos a màquina, discutir, entregar-se als diàlegs més profunds i a les escenes d’amor més eròtiques i tendres.

Palacios és Anaïs Nin, i com Mirta, demostra les seves grans qualitats actorals i s’entrega al seu paper endinsant-se en les més complicades cares dels seus personatges. Carlos Martin-Peñasco és Henry Miller, el contrapunt perfecte, la parella amiga, el complement insubstituïble. La complicitat entre els dos actors és tan evident que ens porta fàcilment de la mà a la comprensió profunda de la relació entre els dos personatges. La música francesa era molt apropiada al Paris d’entreguerres i Charles Aznavour ens va acompanyar a la sortida del teatre amb la seva coneguda i entranyable “la Bohème”.

Abans no s’apaguin els llums, l’atmosfera que respira el públic assistent a la Sala Teatro Laboratorio ja fa presagiar que alguna cosa important està a punt de tenir lloc. La d’ahir em va recordar moltes nits inoblidables de teatre a Buenos Aires. Una sala petita en un carreró desconegut, un parell d’elements escenogràfics mínims, quatre focus, una platea amb trenta, quaranta cadires i un parell d’actors amb molta consciència del que van a fer. Un text contemporani, cosit amb pedaços de dramatúrgia, literatura, improvisacions i anècdotes quotidianes. Atenció, molta atenció. Intenció i energia. Amor per les paraules, pel gest, per la cultura i per les histories.

El treball que ens ofereixen l’Ángela Palacios i el Carlos Martín-Peñasco —que, a més d’actuar, signen la dramatúrgia, la direcció, l’escenografia i el vestuari— és excel·lent. Un exemple d'un tipus de teatre que trobo a faltar a Barcelona. Cuinat a foc lent, parteix de la investigació, l’exploració i la improvisació, amb l'objectiu d'arribar a una peça moderna però clàssica, cuidada, intensa, necessària, que remou.

La història se situa als inicis del segle passat, al Nova York i el París dels anys 20. Els protagonistes són el Henry Miller, l’Anaïs Nin i la fogosa i turmentosa relació sentimental —què se'n podia esperar de dos escriptors infidels?— que van viure durant més de 20 anys. L’espectacle, però, amaga també algunes sorpreses que transcendeixen la poesia literària prevista, per arribar a moments meta-teatrals de gran tessitura còmica que fan que l’espectacle no camini sinó voli, i que l’espectador gaudeixi d’uns respirs molt necessaris entre tantes escenes de clímax carnal i densitat lírica.

A mi, m’agradaria veure més teatre com aquest. I, ja per demanar, que la gent que el fa s’hi pogués guanyar la vida. Llavors, segur que n’hi hauria més, de propostes, com aquesta. Més sales, com aquesta. Més públic, com el d'ahir. Més cultura.

 



“Sólo creo en el fuego. Vida. Fuego. Estando yo misma en llamas enciendo a otros. Jamás muerte. Fuego y vida” -Anaïs Nin-

 

La Badabadoc Teatre comença temporada amb la companyia barcelonina Los Prometidos, i l’obra  “Sólo creo en el fuego”, escrita, dirigida i interpretada per l’Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco. Es tracta d’una peça de teatre experimental, un joc escènic constant entre els actors Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco, i la relació entre els dos personatges als que interpreten, amb uns canvis de ritme carregats d’humor, necessaris per trencar una mica la intensitat de la història.

“Sólo creo en el fuego” és una peça biogràfica que va des del moment en que els literats són amants, fins al París del 1931; creada a partir dels textos que procedeixen dels Diaris d'Anaïs Nin, d'algunes de les novel·les de l'autor nord-americà Henry Miller i de les cartes escrites entre tots dos.  

Anys 30.La bohèmia parisenca. Un encontre entre l’autora avantguardista francesa Anaïs Nin (28 anys) i l’escriptor nord americà Henry Miller (40 anys). Una mirada. L’atracció mútua instantània. Seducció. Amants .Erotisme, passió i admiració. Però...els amors tant intensos no estan fets per durar.

 

“Sólo creo en el fuego” és un espectacle cuidat al mínim detall, text, interpretació, moviment, direcció, il·luminació, música, posada en escena,...

La selecció de textos són extraordinaris. Cartes, diaris, frases celebres, fragments d’obres d’alt contingut eròtic.

Les interpretacions d’Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco són extraordinàries. Perquè interpretar a Anaïs Nin i Henry Miller, dos personatges gens convencionals, no és ni senzill, ni fàcil d’explicar. Perquè interpretar una relació eròtica sense traspassar els límits de la vulgaritat, no és senzill, ni fàcil d’explicar. Perquè han sigut capaços de transmetre que més enllà d’una relació eròtica- literària, hi ha una història de passió sense límits, un doble despertar, com a dona i com a escriptora,  un amor rebel, una admiració mútua, una relació plena de desig, gelosia i enveja, però també una història on l’amistat perdurarà per sempre ( Anaïs va mantenir correspondència amb Miller durant més de dos dècades, recopilades dins el llibre "Una pasión literaria").

Visualment l’espectacle és extraordinari. La fusió de les imatges dels textos projectades en els cossos dels personatges, i les ombres projectades dins dels textos és visualment preciós.

La música de Max Richter "November" de l’àlbum Memory House, del que s’ha dit: “el mes de novembre pot ser un dels mesos més bojos”, en el que es poden escoltar les notes més altes que un violí pot reproduir, juntament amb el so de les tecles de la màquina d’escriure, és molt simbòlic, perquè és una manera molt metafòrica d’expressar la relació entre tots dos literats. Com l’elecció de la música d’Edith Piaff, un altre dona que va viure una relació secreta amb Marcel Cerdan , l’he trobat genial!!!

 

Propostes com aquestes, són les que, als que anem sovint al teatre, agraïm. Que ens agradi o no un espectacle no és el més important; per mi l’important és que em sorprenguin, que em  transmetin alguna cosa. Això és el que m’agrada del teatre.

 

 

No us la perdeu !!!

Per casualitat de la vida va caure a les meves mans el gran Tròpic de càncer de Henry Miller, mesos més tard a la cartellera de teatre trobo una obra que ens parla de la relació d’aquest escriptor amb Anaïs Nin. Dues persones unides per la seva vocació artística. No podia faltar-hi.

Solo creo en el fuego és una obra que juga amb dos discursos que transiten en un constant diàleg. Una primera sensació d’història d’amor, on els focus es posa’t en la creació artística: dos escriptors molt autobiogràfics en la seva obra. Per l’espectador que coneix els seus treballs, pot veure la fina línia entre la literatura i la realitat de l’escriptor.

Però el diàleg no és trobat entre els dos personatges, sinó entre els creadors de l’obra i la inspiració que aquests dos escriptors han deixat al món. Angela Palacios i Carlos Martín-Peñasco s’encarreguen de donar vida aquest diàleg, un treball molt cuidat, ja que aconsegueixen un nivell molt elevat d’intimitat i realisme.

A vegades la dramatúrgia compartida és un repte, però no podem negar la complicitat que hi ha entre els membres de la companyia Prometidos, anomenats anteriorment. És difícil l’ús de la carta, un gènere escrit, a l’hora de portar un espectacle on s’utilitza un llenguatge molt diferent, encanvi en cap moment el text de l’obra decau.

Un ús molt artesà de la il·luminació, deixa de banda la maquinària, i entre en joc el component humà. Una escenografia pictòrica i abstracta, acompanya el viatge que fan els personatges. Un mar de cartes, el mateix mar que un dia van escriure. Eren revolució i encara ens inspiren.

Los Prometidos produeix una representació com Solo creo en el fuego, que ficcionalitza la relació sentimental entre dos autors a l’Europa d’entreguerres: Henry Miller i Anaïs Nin. L’obra tracta aspectes biogràfics, literaris i amorosos d’ambdues figures en un espectacle que transcendeix el format purament teatral per donar també lloc a moments de reflexió històrica, metateatral, lectura, ball...

Dirigit per Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco, qui són alhora l’elenc de la pròpia obra, interpreten un text profund, ben construït i molt emotiu. Una relació amorosa que commou a l’espectador degut a la seva combinació amb la producció literària d’ambdós autors. Però més enllà d’això, el text també proposa escenes on apareixen, com a mirall, els vertaders actors per a alliberar la tensió dramàtica. En aquestes escenes, el text no només serveix com a alliberador de tensió, sinó que també dona un component humorístic i aporta interessants reflexions sobre la professió d’actor, la interpretació de la literatura, el problema que suposa escriure sobre la vida d’un mateix...

Ambdós actors fan un treball excepcional, que juntament amb una escenografia molt simple—un matalàs dividit en dues parts, una màquina d’escriure i un terra cobert de papers—que fa un recorregut per la relació amorosa i sentimental entre els dos. L’obra suposa un viatge històric per les trobades d’ambdós, relatant l’emotiva història dels autors encarnats per l’elenc. La seva interpretació, excepcional, contemplarà escenes de passió, de ball, de dolor, etc. que fan que el públic es commogui davant d’una representació d’una bellesa molt cuidada.

Solo creo en el fuego es, en síntesi, una obra d’una bellesa i un ritme excepcionals. Ja guardonat, es tracta d’un espectacle d’alt valor que fa ficció des de la història d’una manera molt interessant i que deixa al públic commogut. Tot i això, i com una cosa anecdòtica, és necessari advertir que a les seves representacions al Teatro Laboratorio a Barcelona, la visibilitat és complicada. Per observar l’obra còmodament i a la seva totalitat, és millor tractar d’asseure’s a les primeres files.

Solo creo en el fuego és una obra dirigida i interpretada per Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco. Tots dos representen la relació que van mantenir Anaïs Nin i Henry Miller en el París d’entreguerres complementant-la amb una part biogràfica dels dos escriptors. Aquesta complementació textual queda perfectament lligada i entrellaçada amb la gran actuació dels actors.

Encara que l’actuació és impressionant, aquesta es veu reforçada per uns subtils i genials efectes òptics i lumínics. L’attrezzo també juga un paper fonamental en l’obra, ja que reforça l’expressivitat del text, el qual no ens hem d’oblidar que està molt bé elaborat.

Sens dubte, és una obra molt recomanable ja que és molt completa. Tots els detalls estan molt ben treballats i lligats, per exemple, els actors introdueixen algunes escenes d’humor entre les parts més biogràfiques que rebaixen l’intensitat de la composició. Tot i que considerem que l’obra és impecable, la sala no acaba d’estar a l’alçada. El problema principal és la disposició de les cadires i la no elevació del terra, de manera que els espectadors que es troben en les últimes files tenen molts problemes de visió. Encara que és un inconvenient a tenir en compte, l’obra es tan genial que val la pena anar-hi encara que et toqui a l’última fila.

Entrem en aquesta nova sala per a nosaltres, una olor a incens ja ens transporta a una nova experiència. Sembla que no veurem una cosa convencional o es la sensació inicial entre els presents. Això no ens sorpren ja que ens han comentat que Teatro Laboratorio és una experiència diferent tot i que aquesta peça no és la més estranya de totes les programades.

L’escenografia ens encanta. Tenim tot el terra plena de fulls, de cartes dels protagonistes que explicaran les seves sensacions Anaïs Nin i el novel·lista Henry Miller a escena. A més ens adonem que la il·luminació ens sorpendrà durant tota l’obra. Els responsables són els encarregats de moure els focus de llum com convinguin. A més durant l’obra tenim diferents curts de videos i de cartes reflexades en la pared. Una sensació complaent ens recorre la pell en tot moment.

Juguem amb les llums, les ombres, la petita escenografia. Com Henry Miller juga amb les imatges del video i amb un petit matalàs veiem com es besa, com juga amb les noies que veiem reflexades a la pared. La màgia es veu en tota l’obra.

En un moment donat, l’obra talla la seva intensitat i  l’Angela i Carlos es treuen la màscara dels seus personatges i ens parlen directament als espectadors. Ens expliquen la relació que hi ha entre l’artista i la seva obra, situacions personals que els ha succeït. I en uns minuts tornem de nou a la relació d’amor dels escriptors.

Una obra fantàstica, amb una interpretació meravellosa. M’ha agradat aquesta experiència. No tinc més paraules que recomanar-vos que hi aneu (avui tenen funció) i seguiu la pista de “Solo creo en el fuego”. Podeu llegir tota l'opinió de l'obra a l'enllaç

Dos amants (Henry Miller i Anaïs Nin), escriptors viscerals, units en una passió total. Anys de cartes i trobades sexuals i creatives que van consolidar les seves carreres literàries i vitals fins a desembocar en amistat, en un final circular que em va encantar. Literatura passional, la decisió conjunta però individual d'escriure sobre el que millor coneixen: ells mateixos.

Anava amb por que fos una proposta pedant. Doncs en absolut. Encomana les ganes d'escriure (el tòpic de la renúncia a allò material -encara que amb marit mecenes, això sí- per lliurar-se a l'art segueix sent potent) i també em va fer riure molt. En un exercici dificilíssim, els actors passen en segons de ser els complexos escriptors, amants, rebels, insaciables de vida, als actors reflexionant de manera hilarant sobre els personatges, les seves vides, les passions ...

La il·luminació i so són un altre personatge més en l'habitació on viuen les seves passions literàries i amoroses / eròtiques, hi ha molta poesia i el text és riquíssim amb reflexions sobre si hi ha quelcom més creatiu que la vida, per exemple.

Esplendids Ángela Palacios (magnífica Mirta en espera) i Carlos Martín-Peñasco, sense buscar fer simpàtics als personatges ni empatia forçada sinó traslladar-nos la passió creativa i sensual que els mantenia vius i el pes de l'autobiografia en la creació.

No sóc jo molt de teatre experimental (sóc clasicón) però quan connecto, el plaer és doble. Una proposta amb humor i reflexió que alimenta la ment i la passió. 

A Solo creo en el fuego, Carlos Martín-Peñasco i Ángela Palacios plantegen una pregunta eterna de l'art: quina relació s'estableix entre l'artista i la seva obra? És tot l'art autobiogràfic? Cal que ho sigui? És lícit? Per fer-ho ens plantegen dues situacions, d'una banda, la relació d'amor i complicitat que van establir els escriptors Henry Miller i Anaïs Nin, tots dos artistes autobiogràfics; i, de l'altra, la situació personal dels mateixos Carlos Martín-Peñasco i Ángela Palacios. La primera situació es narra amb la passió i la sensualitat com a marca distintiva, mentre que la segona esdevé el relax còmic però igualment carregat de veritat que contrapesa un relat més dens i ple de fantasmes. El resultat és un espectacle bell, interessant i passional, totalment recomanable.

Més informació a Somnis de teatre

Una història d’amor que acaba en una història d’amistat entre dos escriptors que es van conèixer a Paris l’any 1931.

Una història que parla de passions, d'apassionar-se per la vida, d'apassionar-se per allò que s'estima, d'apassionar-se per una persona, d'apassionar-se per l'amor.

Henry Valentine Miller (1891-1980) és un escriptor estatunidenc l'obra del qual es compon de novel·les semi autobiogràfiques que van ser censurades als Estats Units pel seu estil i el seu contingut provocatiu. Va voler denunciar la hipocresia moral de la societat nord-americana.

Anaïs Nin Culmell (1903-1977) és una escriptora nord americana nascuda a França de pares cubans-espanyols. Autora de novel·les d'estil surrealista és coneguda pels escrits sobre la seva vida i el seu temps, recollits en els "Diaris d'Anaïs Nin".

Tots dos es van conèixer a Paris i van esdevenir amants, relació que van mantenir durant deu anys quan en esclatar la segona Guerra mundial es van separar mantenint una amistat que queda reflectida en les cartes que es van continuar enviant i que després van ser publicades.

La companyia "Los Prometidos" es va crear l'any 2016, són Àngela Palacios (a la que recordem per "Mirta en espera") i Carlos Martín-Peñasco (a qui seguim d'ençà que el vam veure a "Hamletología") i del que intentem no perdre'ns cap proposta en la què participa.

Una proposta que ens ha agradat moltíssim, pel que té de dualitat, contrast entre passat i present, entre ficció i realitat. Una posada en escena molt dinàmica on els dos protagonistes parlen entre ells mitjançant els seus escrits i on veiem la passió que els va arrossegar i que va més enllà d'una relació sexual per esdevenir en una profunda relació d'amistat i respecte.

Al mateix temps, en un salt de l'ahir a l'avui els dos protagonistes ens parlen també de la seva visió dels personatges, de l'enfocament que li donen en el context de l'obra i de les seves inquietuds personals.

Com ells mateixos diuen en el programa de mà, un joc de miralls, una barreja de temps i espais que fan d'aquesta proposta, conceptuada com a teatre experimental, un imprescindible de la cartellera teatral.

Per veure l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ