Sacarina

Converses aparentment buides aconsegueixen emmirallar la por de descobrir el significat de ser tu mateix. Desig de viure, però un viure en una societat on et reclama més. Mai hi ha un final, tot està en constant construcció. Un entorn que inconscientement afecte, i et fa ser.

La Sacarina reclama la vida de bar, un lloc de trobada; ja no sabem quedar a la plaça... Davide Carnevali escriu per aconseguir no caure en aquelles trampes on no vol posar-hi el peu. Se n’adona que està a punt de cometre l’error que tants altres van fer i es qüestiona el perquè. Un text que busca desprendre's de tot allò que aferrem amb força: vivim feliços gràcies a les coses que tenim, i no per ser. Potser necessitem la fama o potser despotricar dels altres per minimitzar la nostra frustració.

La Ruta 40  adapta el text de Davide, per poder atrapar a l’espectador català. Amb la seva filosofia de fer camí, han trobat la combinació perfecte: converses de bar, on fem avançar la vida. Sergi Torrecilla debuta amb una molt bona direcció d’actors, i amb una molt bona proposta d’escenificació. Alberto Díaz, Albert Prat i la Lara Salvador et converteixen en aquell xafarder que escolta aquelles converses que no toquen, i se li escapa al riure quan n’expliquen una de bona.

Humor crític, per un món que trepitja.

Per totes les coses que es poden dir del que significa viure avui en dia a Barcelona, sembla que les companyies de teatre d’aquí no parlen tant del tema com la realitat demana. Afortunadament, tenim excepcions com La Ruta 40 que, després de tractar el turisme a la recent Reiseführer, posa el focus ara en la gent local; més concretament, la del sector artístic i la seva precarietat, mantenint la ciutat com escenari i gairebé com un personatge més de l’espectacle. Dirigida per Sergi Torrecillas, que se’n surt notablement del seu debut en aquesta tasca, la proposta és fresca, àcida i intel·ligent. Com a sàtira del món teatral resulta molt divertida i crítica, malgrat que, a causa del gran nombre de referències massa concretes, potser peca una mica d’endogàmica i podria deixar a alguns espectadors fora de molts acudits. En qualsevol cas, el plantejament escènic funciona i té un ritme magnífic, la naturalitat de les interpretacions és engrescadora i la història flueix de forma molt àgil. Es tracta, en definitiva, d’un entreteniment de qualitat que amaga, sense dissimular massa, unes quantes pulles que, tal com estan les coses, anaven sent ja més que necessàries.

Tots els estudis de les tragèdies clàssiques han arribat a la conclusió que aquest estil de textos estan marcats per les aventures d'un heroi que s'ha d'enfrontar a algú amb idees oposades i que el desenllaç és incert. En el seu moment "La casa de nines" d'Ibsen va rebre l'etiqueta de "Tragèdia moderna", ja que s'apropava als estàndards establerts dins de la societat del moment. Ara, "Sacarina" es vesteix de tragèdia moderna, on un heroi ha de sobreviure a les adversitats en una societat actual i corrompuda per la precarietat laboral.

La Ruta 40 proposa un joc de mirades i anades i vingudes mil·limètriques on la naturalitat, el ritme i la realitat treuen el cap de la mà de les vides de tres artistes que, com si fos un triangle amorós, s'entrecreuen entre elles per iniciar un combat a la selva. Sota l'atenta mirada dels depredadors i la resta de fauna que forma part de l'ecosistema dels càstings i les oportunitats de feina. La llei del més fort, emmascarada sota la llei del més hàbil, prendrà forma humana i intentarà seduir a aquelles ments banyades de bondat.

El Maldà s'impregna de comèdia servida amb mirades còmplices al públic, que es creu dins d'un bar de copes on els diàlegs condueixen als actors a retratar un sector precari i manipulat pels interessos personals i les afinitats amb els amics de sempre. El compenetrat trident de La Ruta 40 obre els ulls a tota aquella gent que encara és a temps de decidir si vol ser un terròs de sucre que s'impregna d'aquest líquid intensament negre; que acaba desfent-se i caient al fons de la tassa o si es val per si sola. Al cap i a la fi, un missatge poc esperançador per aquells que es volen dedicar al "mundillo".

La Ruta 40, probablement la meva companyia de capçalera, està desatada. Han programat al Lliure i diria -elucubrar des de la ignorància és gratis-, que estan explorant llenguatges. Així, després dels clàssics El llarg dinar de Nadal (snif) o Pinter, han portat a escena textos escrits per a ells, teatre documental i fa no res una (auto)crítica un punt "serrana" sobre el turisme. Sacarina de Davide Carnivale és la tercera obra seva que veiem aquesta temporada, dirigida pel rutero Sergi Torrecilla (La nit d’Helver), que han adaptat tan i tan bé que sembla que hagi estat escrita per a ells.
Una història de supervivència a una ciutat i professió que no ho posen fàcil: ser actor a la Barcelona del sXXI, la ciutat gentrificada, de precarietat laboral, lloguers pels núvols, ciutat desil·lusionada, d’aparadors per turistes i polítiques municipals no pensades pels ciutadans, on ens fa vergonya no tenir feines glamouroses, i tot ens empeny a trepitjar a qui vol el mateix que nosaltres i a vendre'ns.

El perill d’aquesta proposta és que l’aire auto referencial (hilarant i còmplice pels ruteros) faci pensar a alguns espectadors que és només denúncia de les condicions de la professió teatral. En absolut; és reflex del tots els que lluiten per sobreviure i es troben arribats a la trentena que el present no és el que esperaven i s’han de conformar amb sacarina, que endolceix però té un punt amargant, quan el cos demana sucre.

El Maldà, en consonància, també s’ha transformat en un bar modern que permet que ens trobem al mig de tot plegat, silenciosos còmplices de les traïcions que s’hi couen entre un productor capaç d’ensarronar sa mare i dos actors segurament no gaire bons, que aspiren a triomfar amb un pilot per la tele (que tampoc no els convenç gaire però allà paguen!) i un gos (part que se'm va escapar). Estem tan, tan a prop, que patia per no destorbar els intèrprets de tant com reia.

>En resum: denúncia, ironia, mala bava farcida d’humor (el sucre amb què tot passa millor ), amb les marques de la casa de la qualitat i cura de la proposta i les magnífiques i absolutament naturals interpretacions dels ruteros Alberto Díaz i Albert Prat i, en aquesta ocasió, Lara Salvador (Els dies mentits), la primera que, subtilment, ensenya amb la seva parla com ens venem.

La companyia La Ruta 40, torna a El Maldà després de l'exitós "El llarg dinar de Nadal" que    nosaltres vam veure en 2014, i ha estat l'encarregada de programar l'Espai Lliure del Teatre Lliure durant tres mesos en aquesta temporada.

SACARINA és un text contemporani de Davide Carnevali, amb traducció de l’Albert Arribas  i dirigit per Sergi Torrecilla que ha decidit iniciar-se en la direcció amb un text d’aquest autor després de treballar com a actor a “Actes Obscens en Espai Públic” (TNC 2017) i “La Peppa Pig pren consciència de ser una porqueta” (Sala Beckett 2019).

En el text original, escrit en 2004, l'autor fa un retrat de la ciutat de Milà i ara l'ha adaptat a la ciutat de Barcelona i la precarietat que l'acompanya tant en l'àmbit artístic com en qualsevol altre. Per fer-ho utilitza referents polítics i socials actuals.

SACARINA és una història sobre l’ambició humana i la insatisfacció social i està protagonitzada per Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador. Una comèdia cínica sobre la transformació de la ciutat i sobre com les persones acaben traint-se per adaptar-se a aquesta transformació.

Uns personatges, amb un punt ridícul, que van acceptant tot allò que mai haurien acceptat, i aprofiten l'ofici d'actor per poder parlar de les traïcions que es fan a ells mateixos, a les persones properes, al seu ofici o a la seva vida per tal de sobreviure

L'insòlit espai escènic de Clàudia Vilà, voreja la genialitat per la seva original concepció, i aconsegueix immergir a l'espectador dins de l'acció. Un teatre transformat en bar i els quadres de la sala que fan referència a la nostra domesticació. Excel·lent resultat. Excel·lent també el so i vídeo de Pau Matas.

Alberto Díaz interpreta el paper del productor sense escrúpols, que enganya a qui calgui per aconseguir "petar-la" amb el programa pilot. Albert Prat i Lara Salvador són els dos actors que sense feina en el seu ofici, busquen sobreviure en un món que els hi dóna de tot, menys oportunitats. “Per mi n'hi ha prou que aquest cop ens paguin”. Tots tres i l'autor omnipresent busquen el seu lloc. Unes interpretacions versemblants que ens han agradat molt.

SACARINA és al cap i a la fi una història de supervivència.

Un cafè, un piti i ens hi posem.

El nou bar de El Maldà estarà obert fins al 8 de març i SACARINA és una proposta que paga la pena viure-la.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ