Romancero gitano

Un espectacle creat per Lluís Pasqual especialment per a Núria Espert,  a partir del poemari homònim de Federico Garcia Lorca.

Amb aquesta proposta, Núria Espert torna al Romea on va debutar amb tretze anys, i on segons ha explicat "vaig descobrir que volia ser actriu". L'espectacle compta amb una acurada selecció del poemari, altres obres de l'autor granadí, i amb vivències personals de l'actriu.

ROMANCERO GITANO és un poemari de Federico García Lorca publicat en 1928, compost per divuit romanços, i que té a Andalusia i als gitanos per protagonistes. El primer gran llibre de Federico on ell es reconeix com a poeta. Un mapa d'Andalusia on la pena és la figura central i està personificada en els gitanos.

El Teatre Romea ple de gom a gom, amb el cartell d'entrades exhaurides, i aplaudiments incondicionals al "bona nit" de la Núria en sortir a escena. Núria Espert ens ha regalat un recital ple d'intensitat i emotivitat, que malauradament ha anat acompanyat per un "recital d'estossecs" injustificable que no han parat en cap moment i al que finalment s'ha afegit la melodia d'un mòbil, en el moment més inoportú.

Realment frustrant veure la poca "urbanitat" de les persones incapaces de posar-se un mocador davant de la boca per esmorteir la tos .....

Admirable la professionalitat de l'actriu en aquestes circumstàncies, que malgrat aquest "concert" no ha perdut en cap moment el fil. Delicadesa i elegància, sensibilitat i emocions a flor de pell. Una gran dama del teatre, que amb els seus vuitanta-quatre anys, ens deixa, un cop mes, meravellats.

Núria Espert, a la que encara recordem interpretant a la mare de  “La casa de Bernarda Alba” al TNC al 2009, o al rei en “El rei Lear” al Lliure en 2015, ambdues propostes dirigides per Lluís Pasqual.

A ROMANCERO GITANO, Núria Espert no recita els poemes de Lorca, els viu i els interpreta, i transmet la màgia del poeta, els sentiments i els misteris, l’amor del poeta per la cultura gitana.

No es tracta d’un recital convencional, ja que ella ens parla de Lorca, del que ell pensava o sentia i al mateix temps parla de les seves vivències al voltant de la paraula lorquiana, de la seva admiració compartida amb Lluís Pasqual. Ens ha parlat de les dones de Lorca, aquelles que han quedat a la nostra memòria, com Mariana Pineda, la mare de Bodas de Sangre, Yerma o Doña Rosita. La Núria ha evocat records de la seva infantesa, quan el seu pare copiava els poemes d’un llibre que havia de tornar l’endemà, recitant “Romance de la luna luna” i ha teatralitzat els poemes fent dialogar els personatges. És en aquests moments de records quan l’actriu utilitza el català.

Ens ha fet recordar “La Canción del jinete” interpretada per Paco Ibañez, i hem escoltat entre d’altres, “Reyerta”, “San Gabriel”, “Romance sonámbulo”, “Romance de la Guardia Civil”, “Muerte de Antoñito el Camborio”, “Thamar y Amnón” per finalitzar amb “Grito hacia Roma” un poema de “Poeta en Nueva York”, un crit contra la injusticia i la violencia fascista.

Una filera d'atrotinades butaques conformen l'escenografia en un escenari buit. L'il·luminació de Pascal Merat dota de color alguns moments de la representació, el vermell de la sang o el platejat de la lluna i es fa còmplice de les paraules del poeta. L'espai sonor de Roc Mateu crea l'atmosfera idònia a cada poema, si bé cal remarcar que des de les últimes fileres del teatre la veu arriba, en alguns moments, molt esmorteïda.

Entenem que un espectacle ha de ser rendible, però també creiem que ha estat una llàstima que aquest tipus d'espectacle poètic, no s'intenti fer en un espai més petit on els espectadors estiguin a tocar de l'actriu.

Un espectacle íntim i delicat en què cal deixar-se portar per la paraula i la gran complicitat que es “toca” entre l’actriu, el director i el poeta.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

El Romancero gitano és una obra poètica publicada per Federico García Lorca l’any 1928. Composta per divuit romanços, els poemes tracten temes com la nit, la mort, el cel, la lluna i, en general, la cultura gitana que l’autor assumeix com l’element més representatiu de la seva Andalusia. És en aquest univers fosc, màgic i tan bell on l’actriu d’indescriptible talent Núria Espert ha decidit endinsar-se, fent un homenatge a un dels seus poetes preferits i fent-se un regal a ella mateixa i al seu públic. De la mà de Lluís Pasqual com a director, el resultat és un senzill recital replet d’intensitat, moments emotius i una delicadesa veritablement captivadora. L’espectacle no és gairebé res més que l’Espert explicant alguna anècdota, donant context i compartint els versos en veu alta però, sobretot pels seguidors d’aquesta gran actriu, la breu velada esdevé, només amb això, un petit esdeveniment inoblidable. No falta, tampoc, alguna reivindicació més política o social, records que omplen de nostàlgia l’escenari i la sensació que, en certa manera, es tracta d’un comiat de l’actriu dels escenaris. Esperem que no però no deixa de resultar molt emocionant veure-la una vegada més, en directe, pensant que tant de bo no sigui l'última. Espert és una llegenda viva i, qui no l'hagi vist mai, que aprofiti i no se la perdi... o se'n penedirà.

Poder presenciar històries d'amor intenses i vitals com la que han forjat Núria Espert, Lluís Pasqual i Federico García Lorca és un luxe que aquesta època convulsa i envejosa ens ha permesa gaudir.

El que proposen a Romancero Gitano és el nou fill nascut d'aquesta història d'amor. D'amor necessari, d'amor imperible, d'amor desbocat i hiperbòlic i d'amor que sobrevola el pas dels anys. Aquest «Romancero gitano» es com tornar a l'origen. Després «La fosca arrel», «Fent Lorca» i «La casa de Bernarda Alba» torneu a reunir-se tres èssers que malgrat haver navegat sols moltes vegades, estava escrit que haurien de tornar a reunir-se. Perquè hi ha amors i necessitats que són inevitables. Núria ha viatjat amb Federico, Luis ha viatjat amb Federico tambié i Federico ha viatjat amb molts i moltes. Però junts, aquest trio, és amor pur i necessari.

Pascal Mérat il·lumina amb extrema subtilesa un espai gairebé buit, habitada per unes butaques que ens acosten a l'escenari i ens converteixen en còmplices i per Núria. Núria, la seva veu i les paraules de Federico. Núria donant veu a aquests versos, a les dones de Lorca i apropant-nos a les seves pròpies experiències a l'acostar-se a Lorca al llarg de la seva vida. Roc Mateu posa so a aquesta atmosfera. Converteix l'espai sonor en un ressò de les nostres sensacions. I Lluís Pasqual torna a demostrar que es qui més i millor coneix a l'autor granadí.

Junts, aquests éssers privilegiats, demostren que els poemes de Lorca són «obres de teatre» en què diversos personatges dialoguen i s'acompanyen. I Núria és tots i cada un d'aquests personatges. Es transforma en tots amb un lleu gest i aconsegueix donar emoció i veritat a cada paraula.

Aquest espectacle és un prodigi de mesura, de saviesa i d'emoció que NEIX l'amor i de la Necessitat de caloret. El rematen dos crits desesperats. «El soneto de la dulce queja» i el «Grito Hacia Roma», una crida a l'amor total i un crit brutal contra la injustícia. El que vulgui entendre, que entengui.

Hi ha molt a dir d'aquesta meravella i si vols llegir un comentari més extens, FES CLICK AQUÍ i llegiràs el que he escrit en el meu blog, DESDEELPATIO.