Refugi

La família és un refugi, que ens protegeix del món, que ens el construeix, però que també pot engabiar, sobretot si els qui hi viuen no lluiten pels seus somnis. No donem totes les culpes a la família com a castradora, perquè la voluntat de cadascú per trencar-ho tot és qui mana, però, ai las!, que fàcil és dir-ho, oi? Què li podríem dir a l'Amy, la germana gran d'en Nat i la Becca, perquè marxi lluny de casa, perquè deixi els seus germans (en Nat i la Becca) i la parella, en Sam, i amb les claus del cotxe a la mà viatgi als països que voldria visitar? Fes-ho, lluita, atreveix-t'hi, però el pes, la responsabilitat que té sobre les seves espatlles l'atura, la deixa immobilitzada i continua fent el que creu que ha de fer: cuidar el germà malalt amb l'estima d'una mare que l'hi consent tot; deixar que la seva germana petita, Becca, faci la seva malgrat que flirtegi sense parar amb les drogues. Ella no li dirà en cap moment ni a un ni a l'altra que canviïn, que deixin de fer el que fan, sinó que actua com una autòmata perquè tot camini com sempre: menjar a taula, cuina neta, tasques diàries enllestides.

En Sam, la parella que s'establirà d'un dia per a l'altre a casa, és el canvi que podria haver-ho capgirat tot. Al final de l'obra no sabia si em queia bé o malament el personatge. Per una banda, és un aprofitat; no sap con caure mort, i s'enganxa a l'Amy com un post de salvació. Per una altra, és sincer: ell li diu en tot moment que vol una casa, una família, que vol ajudar-la, que portarà la germana al metge, fins i tot vol cuinar i s'hi posa. No vol continuar viatjant ni viure al cotxe com havia fet fins ara. Però l'Amy li demana de marxar junts, i ell tampoc no l'hi nega mai; fins i tot li diu que en uns mesos ho faran. Sí, però, mentrestant qui cuina l'esmorzar per a tots, per als germans, com sempre, i ara també per a la parella, en Sam, és ella. I aquí hi ha una de les imatges més fortes i impressionants de la història del teatre: l'Amy vestida de núvia (el canvi) amb un davantal a sobre (la rutina) preparant-los l'esmorzar. Guanyarà el canvi o la rutina a la seva vida?

Per acabar, cal subratllar el calfred que provoca comprovar com quatre personatges que comparteixen tantes hores junts sota un mateix sostre viuen com si fossin quatre illes. Estan aïllats. Cadascú, al seu món. No es comuniquen. Parlen, però no es responen les preguntes. Se senten però no s'escolten perquè és tan gran la pena que els paralitza, que no poden ser transparents els uns amb els altres. La germana petita busca que la gran li digui que l'estima, i que ha de deixar de drogar-se, però, com que no li ho diu mai, continua fent-ho. El germà mitjà s'aferra al dolor i a la malaltia perquè algú l'estimi, l'Amy. I l'Amy era una bona estudiant, li agradava llegir, imaginava nous mons, fins que el seu la va atrapar i la va engabiar. Sense escapatòria, perquè tot els canvis nous, l'aferraran amb més cadenes a la vida familiar.

I tot això amb una interpretació excel·lent dels actors: Laura Roig; Joan Esteve i Lua Amat. Atenció a la direcció de l'obra, que és de la Mònica Molins, i és la seva primera obra com a directora i no com a adjunta en la direcció com havia fet fins ara. Per moltes més obres dirigides, Mònica.

La autora d'aquesta obra, Jessica Goldberg, nascuda a EEUU, va estudiar art dramàtic a Nova York i va escriure Refuge que va ser reconeguda a l’any 2000 amb el Susan Smith Blackburn Prize. No ha deixat de representar-se arreu. A casa nostra es va posar en escena a la Sala Beckett al 2005. La va dirigir Oriol Broggi i interpretada per Rafa Cruz, Pau Miró, Clara Segura i Mar Ulldemolins. Va ser traduïda per Carlota Subirós i suposem que deu ser la mateixa versió que es pot veure ara a la Biblioteca de Catalunya dirigida per Mònica Molins i interpretada per nous actors i actrius.

Tres germans, L’Amy, en Nat i la Becca viuen junts en una espècie d’equilibri familiar inestable des que els seus pares van marxar de vacances i no n’han sabut res més excepte una postal convencional que van rebre al cap de poc temps d’haver arribar a Florida. El quart personatge és el Sam, solitari, desemparat, que busca un refugi físic i emocional. Tots quatre estan desvalguts, aïllats cada un en el seu món però necessiten als altres tres.

Es una obra que parla de la família i de la impossibilitat de trencar uns llaços però també de situacions que atrapen, de les que no en pots sortir. La família és una comunitat protectora però també pot ser un element inhibidor i fins i tot patològic. El text roda i circula sense avançar. Els personatges estan encallats en una situació insostenible però cap d’ells pot modificar-la. Tots somnien sortir-ne i allunyar-se de la trista realitat que els envolta.

Els diàlegs repetitius, els monòlegs que se superposen amb els monòlegs dels altres creen una tensió que es fa insuportable. Són individualitats que no fan comunitat, que desitgen comunicar-se però no poden.

En aquest refugi hi conviuen Lua Amat, Joan Esteve, Daniel Mallorquín i Laura Roig, magnífics intèrprets que han sabut crear i mantenir tots quatre un clima angoixant que va creixent i es manté durant tota la obra.

Una història terrible en la que uns pares han abandonat als seus 3 fills i la germana gran s'ha d'encarregar d'absolutament tot. La Amy és la mare, el pare, la cuidadora i la criada. Però un dia, sembla que comença a veure la llum al final del túnel...

Quan parlem de refugi parlem d'espai segur fora de perills. Al llarg de l'obra vas veient que el significat de "refugi" no és el mateix per tothom. El refugi va agafant una connotació negativa mica en mica fins que, al meu parer, es converteix en presó per la Amy. Mentres que els demés personatges advoquen per mantenir l'status quo, la Amy inicia una rebel·lió interna per sortir de la seva cel·la. En aquesta obra s'entrellaçen molts temes: l'abandonament dels pares; el rol de la dona; la misèria com a impediment per canviar de vida; les drogues; la discapacitat; la familia de sang i la familia de no sang i els somnis. 

Es planteja amb un text cru i fosc la obligació, molt inherent que tenim com a humans, de matenir una familia unida independentment dels sacrificis que això comporti. 

La proposta escènica és correcte, amb uns actors que han entès els seus personatges i els juguen d'acord amb l'essència. El ritme és una mica lent i va creant una atmòsfera angoixant i sensació de claustrofobia que acaba amb una escena que, després de tota l'angoixa acumulada, impacta. La lentitud de l'obra afecta els ritmes i les cohesions i fluideses de les converses, el que fa que a moments l'obra es faci una mica repetitiva i s'acabi sentint llarga. No obstant, la proposta d'angoixar el públic a foc lent, s'aconsegueix.

 

 

 

Refugi explica la història d'una família desestructurada o, més ben dit, explica la història de l’Amy, una jove que cuida dels seus dos germans menors i construeix per a ells un lloc segur en el qual viure o malviure. A aquest trio cal afegir l'aparició del Sam, un altre jove que busca empara físic i emocional en aquesta casa on el caos està a l'ordre del dia.

L'autora del text, Jessica Goldberg, transmet el drama i la falta d'esperança dels quatre personatges i va deixant, de principi a fi, un mal sabor de boca que augmenta a mesura que avança l'obra.

En l'escenari Laura Roig, Lua Amat, Joan Esteve i Daniel Mallorquín mostren les interioritats i l’aclaparament existencial dels seus personatges transmetent les seves angoixes als espectadors, que esperen ansiosos una resolució que no arriba. I aquest és el problema de Refugi: no hi ha un gir que marqui l'abans i el després o un sobresalt que et tregui dels teus pensaments. O potser que la resolució final fos una mica més optimista i ens tregués de la foscor en la que ens ha mantigut durant 120 minuts.

Aquesta és una obra que ens parla d’una família desestructurada, on els seus integrants es mostren incapaços d’adoptar els rols que els hi corresponen i fins i tot es veuen obligats a adoptar-ne alguns que no els hi pertoquen. És el cas de l’Amy, la desafortunada protagonista d’aquest drama familiar de Jessica Goldberg, estrenat en el 2000 i traduït a diversos idiomes. L’Amy està atrapada a la seva pròpia família, com a cuidadora i com a responsable única dels seus dos germans. Però no és la única, ja que la resta de personatges –fins i tot l’element extern que arribarà a la casa- també es perden buscant un nucli familiar que anhelen... però que en el fons no els hi fa cap bé.

Com escapar de les obligacions que un assumeix sense proposar-s’ho? Com construir una família quan el model a imitar ja està destruït de base? Què han de fer els personatges per escapar del destí que els hi ha tocat? Tot això és el que es pregunta l’autora en una sèrie d’escenes que van transitant entre un peculiar costumisme i petits esclats de violència. Sembla com si la història s’estigués coent a foc lent, però de tant en tant algú avivés el foc i la situació arrenqués de cop el bull... però sense arribar mai al màxim. Això fa que les transicions, les interpretacions i també el ritme intern de l’obra se’n puguin ressentir. Només una direcció molt afinada i uns intèrprets molt dúctils poden donar amb el to adequat, i potser en aquest cas només s’aconsegueix l’objectiu en moments concrets...

Sigui com sigui, destacaria un final que potser no convencerà a tothom però que és el més lògic possible tenint en compte la realitat dels protagonistes. En tot moment l’autora no busca dinamitar les situacions sinó que es deixa emportar per les reaccions més comunes i esperades dels seus personatges. Un fet que és d’agrair, encara que el conjunt pugui resultar massa desesperançat.

És injust quan se suposa que els cuidats i la responsabilitat afectiva recau irremeiablement en mans d’algú que no ho ha demanat, però a qui la consciència i el deure intern li diuen que s’ha de fer càrrec d’una situació que no ha provocat. Més injust és encara que aquells/es que s’acomoden a aquesta situació no tinguin ni la decència de pensar, per un moment, que hauria de facilitar les coses i agrair el sacrifici que està fent l’altra persona per tenir cura d’elles.

El Refugi és el lloc que l’Amy ha creat pels seus germans després de la fugida dels seus pares. Uns progenitors que no van poder ni voler afrontar els problemes, ni buscar solucions, i que van trobar una facilitat gens culpable, pel que sembla, en marxar i no mirar enrere. La germana gran s’ocupa d’en Nat, que està malalt i s’aprofita de la situació, i de la Becca, una adolescent de 16 anys que només busca atenció amb la seva manera de fer. En aquesta voràgine de vida, arriba en Sam, que comença sent el xicot de l’Amy per convertir-se en un més d’aquesta família atípica.

El text de Jessica Goldberg navega en el drama d’una vida i uns somnis trucats per a un pes recaigut i acceptat per una jove que tenia un futur obert i que se sacrifica pel benestar dels seus germans, al mateix temps que exposa l’egoisme i l’aferrament ferotge d’aquells que, còmodes en la situació de víctimes i cuidats, no fan el pas ni tenen la intenció de fer cap canvi per millorar la vida de tots els que componen la família. Un text dur i aspre que provoca incomoditat al pati de butaques i també un rebuig envers a tots els personatges, els que accepten la situació i els que no veuen més enllà.

Mònica Molins dirigeix aquesta traducció de Carlota Subirós amb una mirada directa i crua, que no endolceix cap personatges ni les seves decisions. A poc a poc, i a mesura que avança el relat creix la ràbia que sent l’espectadora davant la situació que s’està desenvolupant i desitja una resolució extrema que acabi amb la situació. Potser aquest és el problema d’aquesta producció, i és que aquest esclat final que desfogui d’alguna manera la història no arriba. Una narració que mostra des del principi cap a on aniria, acaba amb una resolució massa òbvia i gens impactant. L’espectadora es queda decebuda davant d’una falta de gir final que compensi el llarg periple, ja sigui cap a una zona més alliberadora o cap a una altra més fosca.

El repartiment està format per Laura Roig, Lua Amat, Joan Esteve i Daniel Mallorquín, que van construint el seu personatge a mesura que el relat va avançant. Es van acoblant a la trama i la seva experiència es va acumulant en les seves interpretacions donant un pes feixuc als seus personatges, cosa que ajuda a crear un ambient tens que dona més pes a la història i a allò que vol transmetre. Roig va mostrant a poc a poc la claustrofòbia que Amy sent dins les quatre parets de casa seva, com l’afoguen els seus germans i les seves demandes, i aquest patiment es trasllada fàcilment al públic deixant-lo exhaust.