Rebota, rebota y en tu cara explota

Rebota, rebota y en tu cara explota

Després de Hostiando a M, Agnès Mateus i Quim Tarrida presenten Rebota rebota y en tu cara explota, una reflexió descarnada sobre la violència de gènere i la passivitat social. Un espectacle de denúncia per començar a dir les coses pel seu nom, per vèncer la por. Contra els tabús contemporanis i la nostra hipocresia.

Sinopsi

Ens hauria d’esclatar la vida a la cara més sovint…

Sortim a celebrar el futbol en centenars de milers. Ens mengem els plàstics que llencem a l’estómac dels peixos que ens cuinem per sopar. Ens venem els pisos i els apartaments a preus impossibles per a nosaltres mateixos i després ens manifestem contra el turisme. Els nostres amics s’han convertit en polítics i ara viuen en un despatx. Assassinem dones a raó de dues per setmana des de fa 10 anys i nosaltres encara hem de continuar defensant-nos i justificant-nos davant la gent que ens escolta. Això sí, que no falti el minut de silenci a la porta dels ajuntaments amb cada morta.

Les dones no “perdem” la vida, a les dones ens assassinen. Comencem a dir les coses pel seu nom. S’ha de perdre la por a paraules com assassinat, suïcidi, mort, acudit fàcil, merda seca, metàstasi, leucèmia, calvície, grassor, gra de pus, hemorroides, caca, asfíxia, menyspreu, avortament, eutanàsia, poligàmia, ventre de lloguer, adulteri, vòmit, moc sec, colonoscòpia i amor.

Parlar de la nostra passivitat, de l’acció de les gents petites que està canviant el món a poc a poc, de la nostra deixadesa, de l’esperança que ens queda, de l’amor, del desamor, del meu despotisme que ningú no coneix i uns quants pateixen, de la violència, de la meva violència, de la teva violència…

… ens hauria d’esclatar la vida a la cara més sovint…

Durada:
Idioma:
Català
Castellà
Sinopsi

Ens hauria d’esclatar la vida a la cara més sovint…

Sortim a celebrar el futbol en centenars de milers. Ens mengem els plàstics que llencem a l’estómac dels peixos que ens cuinem per sopar. Ens venem els pisos i els apartaments a preus impossibles per a nosaltres mateixos i després ens manifestem contra el turisme. Els nostres amics s’han convertit en polítics i ara viuen en un despatx. Assassinem dones a raó de dues per setmana des de fa 10 anys i nosaltres encara hem de continuar defensant-nos i justificant-nos davant la gent que ens escolta. Això sí, que no falti el minut de silenci a la porta dels ajuntaments amb cada morta.

Les dones no “perdem” la vida, a les dones ens assassinen. Comencem a dir les coses pel seu nom. S’ha de perdre la por a paraules com assassinat, suïcidi, mort, acudit fàcil, merda seca, metàstasi, leucèmia, calvície, grassor, gra de pus, hemorroides, caca, asfíxia, menyspreu, avortament, eutanàsia, poligàmia, ventre de lloguer, adulteri, vòmit, moc sec, colonoscòpia i amor.

Parlar de la nostra passivitat, de l’acció de les gents petites que està canviant el món a poc a poc, de la nostra deixadesa, de l’esperança que ens queda, de l’amor, del desamor, del meu despotisme que ningú no coneix i uns quants pateixen, de la violència, de la meva violència, de la teva violència…

… ens hauria d’esclatar la vida a la cara més sovint…

Fotos i vídeos
Opinions de l'espectacle 9
Recomanacions Teatre Barcelona
Espectadors/es
  • Francesc Esteve i Tomàs
    Francesc Esteve i Tomàs
    Teatre Barcelona
  • Roser Garcia Guasch
    Roser Garcia Guasch
    Teatre Barcelona
  • Neus Mònico Fernández
    Neus Mònico Fernández
    Teatre Barcelona
  • Miquel Gascon Baz
    Miquel Gascon Baz
    Teatre Barcelona
  • Miquel Gascon Baz
    Miquel Gascon Baz
    Teatre Barcelona
  • Jose Domingo Costa Perez de Tudela
  • Josep OS
  • Maria Carmen AC
    Maria Carmen AC
Articles relacionats

Teatre polític, el pleonasme

En una extensa entrevista publicada el 2015 a Constelaciones. Revista de Teoria Crítica, Juan Mayorga afirmava que “el teatre és la més política de les arts, i ho és per tres raons: perquè es fa […]

En femení. Les creadores al Festival GREC

Foto: Gian Marco Bresadola En la versió del mite d’Orfeu i Eurídice, de l’escriptora austríaca Elfriede Jelinek, guanyadora d’un premi nobel el 2004, Orfeu és un cantant masclista i possessiu […]

Enllaç copiat!