Set anys després de la seva estrena, Rebota, rebota y en tu cara explota torna a l’Antic Teatre, del 10 al 14 i del 17 al 21 de setembre. El muntatge, creat per Agnès Mateus i Quim Tarrida, continua interpel·lant el públic amb la mateixa força que el primer dia. No busca aplaudiments fàcils, sinó sacsejar el públic i convidar-lo a posicionar-se davant la violència masclista i el sistema patriarcal.
La peça, reconeguda amb premis com els de la Crítica o els Butaca, parteix dels feminicidis —assassinats de dones pel simple fet de ser-ho— i s’expandeix cap a la inacció institucional, l’educació sexista i la responsabilitat dels mitjans i la cultura. “La violència masclista s’ha fet tan present que correm el risc d’acostumar-nos-hi”, adverteix Mateus, que interpreta sola aquest monòleg. Tarrida ho complementa: “El que volem és que ningú en surti indiferent, perquè la indiferència també forma part del problema”.
L’espectacle interpel·la el públic amb textos directes, acció física i vídeos poètics. No hi ha quartes parets: l’actriu s’adreça directament a qui l’observa. “Tenim textos parlats dirigits a un públic que és allà i ens mira; aquest públic és l’objectiu del nostre discurs”, expliquen.
El muntatge no defuig la provocació. S’hi diuen paraules com assassinat, merda seca, vòmit o avortament. No com a provocació buida, sinó per dir les coses pel seu nom. “Hi ha una saturació d’informació sobre les víctimes que desemboca en una desinformació general”, diu Tarrida. Per això, insisteixen a anomenar la realitat amb claredat i sense eufemismes.
“Encara avui, la mirada heteropatriarcal condiciona qui explica què, com es programa i qui hi té veu”
Mateus defensa l’escenari —o el teatre— com un lloc on es poden dir coses que en altres contextos no gosen sortir. “És un espai de llibertat. No pots fer un espectacle i quedar-te indiferent. Si el públic surt igual que ha entrat, estem llençant diners públics”, afirma.
La crítica no es queda en la societat civil: s’estén també al sector cultural. Mateus denuncia que “en el món teatral també hi ha un alt grau de masclisme”, i afegeix: “El poder masculí és molt més gran del que volem veure. Encara avui, la mirada heteropatriarcal condiciona qui explica què, com es programa i qui hi té veu”. Per això, assegura que el teatre també ha d’assumir la seva responsabilitat transformadora.
Amb un llenguatge que va del silenci al soroll, del sarcasme a la tendresa, la proposta s’ha convertit en una peça clau del teatre de denúncia. També posa el focus en la fragilitat estructural del sector: els creadors alerten que el suport institucional és insuficient i erràtic, i que molts projectes escènics només poden existir gràcies a la complicitat de xarxes independents i espais alternatius. “Els polítics es treuen responsabilitats de sobre i la cultura queda relegada. Així no es pot sostenir cap transformació real”, lamenten.
“Això no és un joc de nens”, resumeixen les creadores. Rebota, rebota y en tu cara explota torna per recordar-nos que hi ha violències que no poden passar desapercebudes —ni a escena, ni fora d’ella.
Més informació, imatges i entrades a:
