Raphaëlle

És interessant com, per necessitats socials i polítiques de dones, minories, classes desfavorides i els sectors més compromesos del món artístic, el teatre documental ha acabat per convertir-se en una constant dels nostres escenaris. D’alguna manera, s’entén que la millor manera d’explicar una realitat és intentar posar-la en escena en la seva forma més pura. En el cas de Raphaëlle, el format guanya encara més sentit, ja que, només el fet de tenir en escena una dona transsexual explicant en primera persona la seva història, ja li dóna un gran valor per la visibilització del col·lectiu del que es parla. L’obra és, realment, molt interessant, dinàmica i humana. Resulta fàcil empatitzar amb la protagonista, compartir les seves angoixes i preocupacions, i entendre millor una realitat a la qual, moltes vegades, decidim donar l’esquena. Cert és també que, escènicament, l’espectacle opta per una sobrietat a la qual li manquen idees que la facin més emotiva, sorprenent o atractiva. Però el testimoni té prou força per ell mateix i, probablement, resulta de gran ajuda en la lluita d’aquest maltractat col·lectiu. A més, el muntatge deixa algunes preguntes en l’aire gens fàcils de respondre: “Què vol dir ser dona? Què vol dir ser home?”. Demostra, d’aquesta manera, que la reflexió que proposa és molt profunda i que tots els espectadors estem molt més implicats en aquest debat del que podríem pensar abans d’entrar a veure la peça.

Cada cop m’agraden més les històries de veritat, les que surten de vides reals. Raphaëlle és una d’aquestes. La companyia La conquesta del Pol sud ja fa temps que roda aquest documental en format teatral.

Cuidat al detall, Raphaëlle dona visibilitat a la invisibilitat. I posa damunt l’escenari el dret i la fortalesa de ser cadascú com vulgui ser, com es senti. Tant és el gènere. No cal ser homes o dones, o homes o dones trans, podem ser com vulguem i tothom ho hauria de respectar. Aquesta és Raphaëlle, una dona en cos d’home, que vol mostrar-se com ella vulgui. Ell/ella, home/dona, aquest món binari que s’ha construït per una possible majoria, però ... que no estem al costat de les minories?  Qui som nosaltres per a prohibir ningú a explorar allò que vulgui? A ser i sentir com vulgui? Qui som per construir patrons inamovibles?. A Raphaëlle s’exposa la lluita per ser lliures, per ser forts. Raphaëlle Perez, com diu al començament, no és actriu. Però és increïblement brutal quan actua. La Narració de la història té el to de narració, que tot i ser personal i verídica, té un to de narració apresa, de guió. Però quan fa de Raphaëlle, acompanyada del Carles Fernández Giua i l’Eugenio Szwarcer, quan els seus ulls i el seu cos són al psiquiatre, són amb els pares, amb els companys, aleshores Raphaëlle és un personatge que transmet unes emocions amb tantes tonalitats!

Si no la veu veure al Grec, aprofiteu aquesta ocasió per posar les vostres certeses en dubte. Però les vostres més íntimes!! L’obra parla de la identitat, i aquesta, la vostra, és la que haureu de comprendre, tan com la de la Raphaëlle. Una història cosida de dolor, cosida de llàgrimes, i cosida amb imatges, reals, de persones, de llocs, d’accions que teixexen la història de qui no voldria ser motiu d’història, de qui voldria viure la seva normalitat. I és que, com resava un poster que tenia jo a la meva habitació quan era adolescent, Tothom té dret a viure la seva normalitat.

Carme Canet i Capeta

Companyia de teatre i altres cultures

Una proposta de la companyia “La conquesta del Pol Sud“, creació i interpretació de Raphaëlle Pérez, Carles Fernández Guia i Eugenio Szwarcer.

És el tercer muntatge de la companyia dins de la trilogia "Dona, història i identitat", després de "Nadia" (2016) i "Claudia" (2017). Tres peces de teatre document, interpretades per les mateixes protagonistes. Nadia ens parlava de la Guerra a l'Afganistan i les seves conseqüències, en tant que Claudia ens parlava del drama dels nens robats a l'Argentina.

Raphaëlle Pérez és una noia francesa de 23 anys que ens explica la seva experiència "trans", de transició, de canvi de gènere. Tot i haver nascut en un dels països més avançats d'Europa, la seva vida no ha estat fàcil.

La seva valentia i les seves aspiracions i decepcions ens projecten una mirada sobre un món de constants lluites i conquestes socials. La Conquesta del Pol Sud ens qüestiona si la divisió de sexes és merament una construcció cultural i social.

Aquesta proposta, igual que les anteriors, s'ajuda amb les projeccions audiovisuals, una acurada selecció de fragments narrats i petites escenes dialogades que situen perfectament a la nostra protagonista. Començant per la seva infantesa, l'escola, la seva vida a la "grisa i verda" Normandia, les seves Barbies, les sabates de taló, els seus estudis, París i finalment Barcelona....

Autoacceptació, autoafirmació, canvi de nom.
Xarxes socials, homes, relacions sexuals.
Metges, hormones i llista d'espera.

La Raphaëlle no ha acabat el seu procés, però té i ha tingut sempre, una identitat femenina molt clara.

La companyia ha comptat amb l'assessorament de diferents associacions de transsexuals de Catalunya, i combinen testimonis reals i investigació periodística. La Conquesta del Pol Sud parteix d'una experiència individual de transició, de canvi de gènere, que es forja en el si de la cultura europea, a França, i que qüestiona de molt a prop els referents i models amb els quals creixem.

Una proposta que, com les anteriors ens ha agradat molt, ens fa qüestionar moltes coses, ens fa pensar com les nostres actituds, sovint no meditades, poden fer patir altres persones que estan vivint el seu particular "infern", les nostres intransigències i els nostres prejudicis que passen per davant de la nostra raonabilitat.

La nostra manca de sensibilitat vers a altres formes de viure. Quina mirada projectem sobre les minories, sobre els que són diferents?

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ