Pulmons

Els grans textos teatrals, com hem vist moltes vegades, no necessiten gaires trucs ni parafernàlies més enllà de la pròpia paraula i uns bons actors. Amb només un llit com a escenografia, Pulmons ens presenta una anàlisi exhaustiva del procés emocional que suposa la decisió de portar una nova vida al món. A través de la bona química dels actors Pau Roca i Carlota Olcina, la interpretació dels quals és pura naturalitat, assistim a les diferents fases, dubtes, obstacles i discussions d’una parella qualsevol enfrontada amb la responsabilitat més gran que pot assumir una persona. Escrita per l’escriptor anglès Duncan Macmillan, l’estructura de l’obra és intel·ligent, dinàmica, fresca i no té por de res; transcorre sense problemes del drama més dolorós a la comèdia més lleugera, dels diàlegs més frívols a les qüestions més filosòfiques, amb gran coneixement de les relacions amoroses i la naturalesa humana. A més, les transicions en l’espai i el temps, els moments d’intimitat sexual o els viatges en cotxe estan resolts amb molta habilitat per la directora Marilia Samper que demostra un gust especial per la senzillesa en la posada en escena. Aquesta senzillesa, que també trobem en la forma en què està escrita, és només aparent, ja que la trama és psicològicament molt complexa; no obstant això, al mateix temps, es mostra diàfana exposant les inquietuds dels personatges (especialment, les d’ella), fent-les, en la seva confusió, accessibles a tothom. Probablement, no era necessari portar tan lluny la història (l’epíleg és una mica pretensiós) però, en tot cas, l’atreviment és tan comprensible com perdonable, sobretot, valorant la muntanya russa de sensacions que ens fan viure i la quantitat de preguntes que deixen sense resposta per que cada espectador reflexioni pel seu compte. Tant de bo, per cert, el teatre obrís debats com aquest més sovint.

És ara un bon moment? Estem realment preparats? No ens estarem precipitant? Respira... I si no me l'estimo? Estem pensant en crear vida, ens n'adonem realment de la importància del que això representa? No serà pas un caprici? Relaxa't... El meu cos canviarà, la nostra relació es veurà afectada? Seré un bon pare? És ètic portar una altra persona perduda en aquest món de merda? Deixa'm un minut per a pensar...

La productora teatral Sixto Paz ens planteja la que podria ser la decisió més important d'una parella. Un llit, una dona i un home. Al seu voltant gira el conjunt de pors, anhels, preocupacions, il·lusions i dubtes que la ment humana es pot arribar a plantejar a l'hora de tenir un fill. Amb un guió acurat, una història d'amor honesta, una escenografia minimalista i uns actors excepcionals -una meravella gaudir de la química entre la Carlota Olcina i en Pau Roca-, l'obra de Duncan Macmillan deixa de ser una mera representació per a convertir-se en un deliciós plaer per als ulls, les orelles i l'ànima de l'espectador.

La jove companyia Sixto Paz aposta per un nou espectacle utilitzant el mètode de la taquilla inversa a la Sala Beckett amb Pulmons.

Marilia Samper dirigeix amb mà mestra la peça del dramaturg britànic Duncan Macmillan i ho fa amb un repartiment que encaixa a la perfecció: Pau Roca i Carlota Olcina. 

Ambdós personatges carreguen tot el pes d'una obra que té com a punt de partida la reflexió entorn a tenir un fill (o no). Aquest serà el detonant perquè assistim a una revisió de les pors, contradiccions i dificultats que tenen les parelles del S.XXI. L'espectador s'enmiralla fàcilment amb dos joves que es preocupen per la seva carrera, pel seu futur, pel planeta que estem deixant, pel canvi climàtic, per la responsabilitat de portar algú al món... I ens demostren que és possible allargar aquesta llista fins quedar-nos, justament, sense aire als pulmons.

Som la generació de la por i tot apunta que tenim motius per ser-ho. O això, o aprendre a respirar.

Dos actors, un llit i no gaire més d'una hora per gaudir com un nen. Perquè de nens va la cosa... Pulmons és un text àgil, senzill, intel•ligent i divertit, ple d'ocurrències i amb uns personatges que es fan estimar. La parella podria ser qualsevol (els teus pares, els teus amics, tu mateix...) i en Pau Roca  i la Carlota Olcina s'hi posen a la pell amb una connexió, una veritat, que magnifica el "gustirrilín" voyeurista de l'espectador teatral. Tots dos estan fantàstics, però el paper d'ella encisa amb les extremades reflexions a la vora d'un atac de nervis.

Bona direcció, bona interpretació, bon text, bona coreografia i ressolució escenogràfica... Ho té tot. Pulmons és un dels espectacles imprescindibles d'aquest semestre. No us adormiu per reservar les vostres entrades: han esgotat per a totes les sessions de la setmana vinent i no trigaran en adjudicar-les totes.

La història d'una parella que amb l'excusa que volen tenir un fill, ens expliquen les seves pors, el seu dia a dia. Parlen d'ells, de la vida, dels problemes, de la societat i on nosaltres ens convertim en simples voyeurs.

I el millor de tot, hi trobem química entre Pau Roca i Carlota Olcina. Des de l'inici ens podem creure que hi són parella. El joc de mirades, com es creuen les mans, com es toquen, s'acaricien. Han treballat molt per que ens podem creure que hi ha química entre ells.

La direcció d'actors per fer-ho creïble que sembla que no s'ha tingut que treballar al creure-ho. Sense canvis de vestuari, ni d'escenografia han fet el que és més difícil en el Teatre. Creure't com van vestits, on estan o directament el pas del temps. Amb un mínim d'elements reneix la màgia.

Genial el fet que amb una volta, un gir, o un canvi d'entonació et transporta en un altre instant de la història que ens vol explicar.

Mes..

Pulmons es va poder veure fa un any a la Sala Beckett, on hi havia un llit de matrimoni com a únic element d’escenografia. A partir d’aquí, Carlota Olcina i Pau Roca van encarnar la vida d’una parella, des de l’enamorament fins a la vellesa i la mort. L’espectador deixa ben aviat de veure dos joves i un llit, ja que el text i la interpretació dels actors li fan imaginar ràpidament els escenaris d’una parella que va envellint mentre passa per tota mena de vicissituds. L’obra és enèrgica, propera i molt quotidiana. Per això ens sentim tan nostres els personatges i la seva història.

La trama de l’obra està molt ben construïda, ja que la parella passa per tot tipus de moments i situacions, incloent-hi una ruptura que sembla definitiva però que al final els torna a unir. És a dir, té plantejament, nus i desenllaç; encara que no hi hagi un conflicte clar i definit ni hi passin coses extraordinàries, no deixa de ser una reflexió sobre el món de la parella al llarg de totes les seves fases. Malgrat el minimalisme escènic, en cap moment no es fa avorrida, perquè tant el text com la interpretació dels actors fan estar sempre en tensió per saber què passarà.

Duncan MacMillan ha concebut aquesta obra com una conversa, on la força rau precisament en el text, i no en l’escenografia. I realment, aconsegueix l’efecte que vol. No és un tranche de vie, com en dirien els francesos, sinó que és la vida mateixa, resumida en una hora i mitja. I no hi trobem a faltar res, les paraules ho omplen i ho embolcallen tot.

Llegeix la crònica sencera

Totes les parelles es plantegen en algun moment de la seva història el fet de tenir descendència. I, un cop decidit, totes veuen com els hi canvia la vida. Pulmons retrata precisament aquest moment de la història de dos personatges. Amb una direcció i unes interpretacions impecables, emocionants i carregades de matisos, sospito que al gran èxit del muntatge també ha contribuït el fet que Pulmons afronta un tema que molta gent pot fer seu. Un tema universal, amb un enfoc modern i una posada en escena excel·lent han estat els culpables de l'efecte boca-orella que ha convertit Pulmons en un dels èxits de la temporada.

Un espectacle molt recomanable per a tots aquells que es plantejen les eternes preguntes sobre la paternitat.

Més informació 

No és cap secret que les relacions de parella són un dels grans reptes dins de les nostres trajectòries vitals. No és fàcil fer encaixar dues personalitats diferents o comprendre a la persona que tenim al costat (o a un mateix). De fet, aquest és un tema recurrent en moltes pel·lícules, obres de teatre o novel·les, però no per això pot resultar menys interessant, suggerent i, fins i tot, fresc. Aquest és el cas de Pulmons, una obra que aprofundeix en les situacions quotidianes de la parella per parlar dels temes transcendents d'aquesta, tot utilitzant una estructura original, dinàmica i del tot encertada. Precisament, és aquesta forma d'explicar els moments més íntims la que la fa especial, assolint uns nivells de realisme realment alts.

D'altra banda, la direcció de Marilia Samper és un clara aliada del text, ja que aconsegueix transmetre la frescor i la quotidianitat d'aquest amb l'ajuda d'uns excel·lents actors. A més, els moviments coreogràfics per marcar les diferents transicions són un encert, proporcionant un dinamisme i una personalitat pròpia a la representació. També trobo encertada l'escenografia, la qual consisteix en només en un llit, malgrat que s'utilitza també amb d'altres finalitats al llarg de la representació. Aquesta, tot i la seva senzillesa aparent, confereix un gran valor simbòlic com a representativitat del nucli d'una parella. Per últim, però no menys important, cal destacar el gran treball actoral que fan en Pau Roca i la Carlota Olcina, els quals defensen amb molta naturalitat els seus personatges, fent una feina meritòria en la que han de passar per diferents registres en només questió de segons. Una feina realment complicada, en la que s'afegeix la gran proximitat en la que es troben els espectadors, i que assoleixen amb molt d'èxit.

Un actor, una actriu, un llit i un text intel·ligent i còmplice. Tot això és el que es necessita per obtenir l'èxit sorpresa de la temporada. Un èxit que es deu a molts factors, però sobretot a la proximitat d'un argument i d'uns diàlegs que ens ajuden a estimar i/o odiar uns personatges que s'assemblen molt a uns amics nostres, a uns familiars... a nosaltres mateixos... Marilia Samper, i molt especialment els actors Carlota Olcina i Pau Roca, s'esforcen perquè ens creguem aquesta història, sense estridències, sense carregar les tintes. Només amb sinceritat, humilitat i la convicció de que s'està connectant amb l'espectador.

L'única cosa que podríem trobar al text, posats a buscar-li alguna cosa, és que s'allarga una mica massa en la resolució i acaba resultant excessivament ambiciós. Sense revelar res de l'argument, només diré que no calia anar tan enllà. L'epíleg m'hi sobra, tot i que és emotiu i deixa un nus -potser innecessari- a l'estómac.

Aquest és el tema; sou una parella jove? us espanta tenir un fill? Aneu a veure aquesta magnífica comèdia (segur que és una comèdia?) on la incertesa està molt present, però també el bon rotllo, l'amor, algun problema... però sobretot hi trobareu "converses", les que mantenen una Carlota Olcina i un Pau Roca insuperables, dirigits magistralment per Marilia Samper. Que més voleu? (cony, no esteu mai contents); doncs sí, hi ha més: taquilla inversa, o sigui que pagueu al sortir en funció de com us ha agradat la funció, però... prepareu la cartera, ja que us agradarà molt i voldreu pagar el màxim (compte que no hi ha límit). No us la perdeu!

Llegir més