Comprar entrades per a Priscilla "Reina del desierto", el musical

Advertència: els espectadors no poden cantar al teatre. Ni ballar. Si més no, teòricament. Us aviso perquè si aneu a veure Priscilla "Reina del desierto", el musical no podreu evitar primer moure els peus al ritme de la música disco i després, sense poder-ho remeiar, començareu a taral·lejar les lletres de I will survive, Hot stuff, It's raining men o I say a little prayer. Les plataformes, els vestits impossibles i el bon humor que irradien tots els personatges fan d’aquest musical una experiència molt divertida que necessita ser compartida amb amics i familiars. Com a la pel·lícula, hi ha moments de tristor, però es compensen de sobres amb la festa que se celebra cada dos per tres dalt de l’escenari. Bernadette, Tick i Felicia ho tenen molt clar: Girls just wanna have fun.

Priscilla, Reina del Desierto no enganya a ningú. A aquest musical s'hi va a gaudir, a cantar, a ballar i a flipar amb una espectacular posada en escena amb glitter a tonelades i plataformes de dos pams. És una gran festa petarda a ritme dels millors 'hitazos' discotequers.

El musical té una trama lleugera que es centra en les aventures de dos transvestits i un transsexual que recorren Austràlia perseguint els seus somnis en una furgoneta, la Priscilla, que vindria a ser una versió marica i tot-terreny del vaixell de Mar i Cel (completament robotitzada, gira sola i ofereix moments divertits). Tot el muntatge esdevé una exaltació del món drag, amb uns personatges tan estereotipats com els que podeu trobar a la cantonada de l'ARENA un dissabte nit. Tota l'energia del muntatge es focalitza en les resolutives i vistoses coreografies i els impressionants vestuaris de Tim Chappel, que esdevenen un dels grans atractius del musical. Val la pena d'anar-hi només per admirar aquests vestits: són una autèntica mostra de creativitat desbordant... una obra d'art. Destacable també José Luis Mosquera, l'actor que interpreta la protagonista Bernardette: és el punt de seny entre tanta ploma, i la defensa amb tanta honestedat, sobrietat i feminitat que és impossible imaginar que sigui un home.

Tot i que els acudits simplots i la frivolitat exagerada que destil·la tota la proposta puguin maquillar el fons de la història, Priscilla és un gran cant a la llibertat, a l'acceptació de la diferència i al respecte per les minories. Benvinguts siguin els musicals de masses que, a banda de boniques històries d'amor, treballen a poc a poc per a normalitzar les diferents condicions sexuals i vitals.

Si t'agraden els grans espectacles efectistes, gaudiràs com una mala bèstia!

Malgrat les nostres pors per aquest tipus de franquícies Musicals, hem de dir que l'espectacle ens ha agradat moltíssim, especialment per la seva extraordinària banda sonora, que es basa en cançons molt i molt populars que enganxen de seguida; malgrat que la música està totalment enllaunada i en cap cas existeixen músics en directe, sonava a la perfecció, potser amb un volum excessivament elevat, almenys des de la quarta fila on estaven asseguts. Ens ha agradat molt també el seu espectacular vestuari, que a cada escena sorprèn una mica més .... i sobretot ens ha agradat en conjunt per l'energia i entusiasme que els actors desprenen en tot moment.

D'ençà que la pel·lícula original es va estrenar l'any 1994, aquesta es va convertir en un cant a la diversitat i a l'acceptació del que un és o vol ser; molt aviat, va donar origen al Musical que va triomfar a Broadway i que va tenir un profund impacte en la comunitat gai; la seva dramatúrgia explora els estereotips de gais, transvestits i transsexuals sense ridiculitzar-los, ja que els seus personatges no són pas pecadors, ni persones antisocials, ni molt menys malvats, ... només són un grup d'amics que volen guanyar-se la vida en el món de l'espectacle.

Volem destacar a un extraordinari José Luis Mosquera en el paper de Bernadette, sense desmerèixer als altres dos drags Jaime Zatarain (Tick) i Christian Escuredo (Felicia) ni la resta de l'elenc, i molt especialment a les tres magnífiques cantants que es passen bona part de la representació penjades a l'aire: Silvia Parejo, Teresa Ferrer i Aminata Sow.

Ens ho vàrem passar molt i molt bé, i malgrat alguns acudits que no són massa del nostre gust, no ens importaria pas tornar-la a veure d'aquí a unes setmanes, si no fos pels preus prohibitius que ens ho impediran de ben segur.

Si desitgeu llegir l'apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ

 

Barcelona va rebent amb comptagotes musicals procedents de Broadway o, com en el cas de Priscilla, del West End londinenc. Es tracta d'un musical basat en una pel·lícula de culte australiana dels anys 90 que va donar veu als transformistes i transexuals i que va suposar un inesperat èxit comercial en el seu moment, enduent-se a més l'Òscar al millor vestuari. Així, en l'actual febre per adaptar pel·lícules a grans musicals de teatre, no sembla res estrany que aquest film tan vistós donés el salt als escenaris, resolent amb encert la translació d'una road movie al teatre, sense que aquesta grinyoli, i fent un ús molt adequat de l'autocar que dóna nom a l'obra, tant a nivell conceptual com escenogràfic. De fet, la posada en escena resulta molt àgil, gràcies a una bona direcció d'actors, però també a les coreografies i a les transicions efectuades. A més, el muntatge desprén una gran elegància, destacant un disseny de vestuari molt ampli i creatiu, el qual és el mateix que el que va ser utilitzat a la producció original de Londres.

En l'apartat musical, l'espectacle no conté cap tema original, ja que s'opta per fer un recull de cançons populars de la música disco, seguint així la tendència actual de fer musicals tipus jukebox. Tot i això, aquests encaixen perfectament en la història i són molt adients pels personatges protagonistes, dotant a l'espectacle de personalitat pròpia a l'hora de fusionar-se tots aquests elements. A més, cal destacar que els temes són interpretats en anglés de forma molt encertada, a excepció d'algun breu fragment d'algun d'ells que resulta significatiu per a la narració. En aquest sentit, l'espectacle esdevé una gran festa, en la que l'espectador gaudeix d'una història tendra i divertida a través d'uns personatges carísmàtics amb els que resulta senzill empatitzar. Així doncs, tot i que en algun moment el ritme de l'espectacle es veu tímidament ressentit, aquest resulta amè i presenta una molt bona factura que, sens dubte, delectarà a l'espectador.

Priscilla, reina del desierto té tot allò que promet al cartell: perruques, maquillatge, plataformes, colors vius i molta festa. Amb una banda sonora que agrupa tot de cançons d'aquelles que aixequen qualsevol festa i un pressupost que permet canviar de vestuari a cada escena, Priscilla és un musical que entra, sens dubte, pels ulls.

Tot i que es troba a faltar que la música sigui en directe, el cert és que tot sona de meravella i que les tres solistes principals, malgrat passar la major part del temps penjades de la boca de l'escenari, ens regalen unes interpretacions magnífiques.

Una bona opció per a una tarda entretinguda.

Més informació a Somnis de teatre

Quan es va decidir que la pel·lícula d'Stephan Elliott es convertís en un musical, els seus responsables podien optar per les relacions personals dels tres protagonistes o per les conseqüències de la seva aventura pel desert d'Austràlia. Però no, la opció escollida va ser la música discotequera i l'estètica drag queen. El musical es basa pràcticament en això, deixant l'argument i els diàlegs com a simple lligam entre número i número... al més pur estil del gènere de revista, ara transformat en luxós espectacle de drags. Si un accepta la proposta s'ho pot arribar a passar força bé, però si la premissa ja no és del vostre gust millor que no insistiu. L'espectacle és el que és, i el públic, pel que sembla, sap molt bé al que va.

Als poc minuts de començar l'espectacle un s'adona de seguida que ha entrat en un parc temàtic del transformisme, on no hi falta de res: lluentons, plomes, purpurina, boles de discoteca, boys, comentaris procassos i serpentines de colors. La producció llueix i la maquinària funciona a bon ritme, aconseguint números que tenen un nivell d'espectacularitat molt alt. Ara bé, la part musical (amb l'excepció de les tres magnífiques coristes, que pràcticament porten el pes musical del show) és justeta, la història perd importància entre tant rebombori i els actors fan el que poden entre acudits dolents i diàlegs impossibles. Només José Luis Mosquera dóna una certa profunditat al transsexual Bernardette, que a la versió cinematogràfica tenia la cara impassible del magnífic Terence Stamp.

“Priscilla, reina del desierto” és un musical amb llibret de Stephan Elliot i Allan Scott, basada en la pel·lícula “Las aventures de Priscilla, reina del desierto” estrenada l’any 1994.

L’espectacle que es va estrenar al 2006 en el Lyric Theatre de Sídney, ha passat per nombrosos països com Londres, New York, Canadà, Grècia, Israel, Itàlia, França, Austràlia, Argentina,... Fins hi tot ha format part de la programació de musicals de Broadway que es podia veure en el vaixell  Norwegian Epic de la companyia de creuers Norwegian Cruise Line .

Després dos anys d’èxit a Madrid, el vell autobús batejat amb el nom de Priscilla puja a l’escenari del Tívoli, en una adaptació de Miguel Antelo.

 

Aquest musical és la revelació contra una societat intolerant, plena de prejudicis davant la llibertat sexual de les persones. És una denúncia contra l’homofòbia, la discriminació, el comportament social, els rols de gènera i l’etiqueta social. És molt  alliçonadora la mirada d’un nen davant els convencionalismes socials, quan és capaç d’entendre, sense cap mena de prejudicis, la orientació sexual del seu pare.     

 

La meva valoració en aquesta ocasió l’he de fer des de dos punts de vista:

- La del públic que descobreix per primera vegada un musical amb una espectacular presència escènica ( vestuari, infraestructures,...) dels grans musicals que es poden veure a Londres. On la meva valoració és de ****

Els que no heu tingut gaires oportunitats de veure molts musicals de gran format, aquesta és una molt bona ocasió per gaudir de valent. Us ho passareu molt bé, riureu, ballareu i al final dempeus aplaudireu entussiasmats. Veureu sobre l’escenari un autobús que es mou mitjançant una sofisticada tecnologia, veureu un vestuari espectacular, coreografies molt vistoses,...

- Els espectadors que ja en porten uns quants de vistos, i que busquen quelcom més que una presència escènica espectacular, la meva valoració és de ***.

Els que porteu uns quants musicals a l’esquena, a part dels que ja n’heu pogut veure algun a Londres (incomparable) , hi trobareu molts detalls que no estan a l’alçada: veus, interpretació, ritme, música enllaunada,... Tret de les magnífiques veus de les 3 Dives Silvia Parejo, Teresa Ferrer i Aminata Sowque que hi ha penjades dalt de l’escenari durant les seves actuacions, els espectaculars canvis de vestuari i els efectes d’il·luminació, no he acabat  de connectar emocionalment amb l’espectacle. No sé, m’ha faltat alguna cosa. El impacte del començament del musical es va anar apagant en el transcurs de la funció; tot i que haig de reconèixer que m´ho he passat molt bé i he rigut molt en diverses ocasions.

Ara que sembla que Barcelona s’està posant de moda com a ciutat de referència en el que respecte a la programació de musicals (segons diuen els productors nacionals), estem tenint el privilegi de poder veure cada vegada més espectacles mundialment coneguts. D’altra banda, però, la nostra mirada, amb l’experiència com a espectadors, s’està tornat menys ingènua i, per tant, tenim dret a ser una mica més exigents. Priscilla és un show lluminós, alegre i desenfadat que aposta per l’entreteniment lleuger, la música disco i la diversió superficial. Això no és cap defecte: al contrari! Resulta molt necessari tenir propostes que proporcionen bon rotllo a la platea i fan aixecar la gent del seient i ballar una estona. El problema és que aquesta versió teatral de la pel·lícula de la Metro-Goldwyn-Mayer es decanta tant per l’estètica que, pel camí, perd una mica la seva ànima. No aconsegueix connectar emocionalment amb l’espectador com caldria esperar i, tot i la seva energia, pot no estar a l’altura de les expectatives de qui ve, exclusivament, a desconnectar i passar-ho bé. El seu sentit de l’humor es queda en la paròdia i el traç gruixut, i només l’actor José Luis Mosquera aconsegueix aportar matisos i una certa dimensió real al seu personatge. Finalment, tampoc en l’àmbit vocal trobem l’espectacularitat que ens agradaria, amb l’excepció de les tres coristes que ajuden a salvar el conjunt amb la seva portentosa tècnica. Malgrat això, el muntatge és amè, molt vistós i variat, tot i que la seva llum i els colors no aconsegueixen fer-nos oblidar del tot les seves carències.

En trobem amb una road-movie amb autocar inclós. Tot i que la posada en escena és molt àgil, amb grans coreografies i un muntatge on s'ha de destacar el disseny de vestuari, ens quedem amb això i poc més. Estilisme impossible, perruques, purpurina i plataformes. Hi ha números que treuen un gran partit de tot el vestuari.

En la part musical, tot i no tenir cap tema propi, tot el que podem escoltar és la música disco. Una banda sonora Gloria Gaynor, Pep Shop Boys, Tina Turner, Madonna, etc ... Bona selecció per el record i executada amb força talent quan les canten en directe i per les 3 Dives que s'han penjat dalt de l'escenari durant les seves actuacions. Segurament la part més agradable de l'espectacle.

Però la part de text, queda molt per treballar. Amb un humor que no connecta amb el meu estil, ni en aquells moments que vols desconnectar i directament pasar-t'ho bé. Com dit, un espectacle amb un humor una mica 'castizo' que ha vingut per l'antiga N2 per los "Monegros" per quedar-se una temporada a Barcelona.

S'ha de dir que va ser un èxit per gran part del públic, d'en peus al finalitzar el musical. Pot ser un èxit durant aquestes dates que s'apropen, tot i que personalment no repetirem.
 I a més...