Comprar entrades per a Memorias de Adriano

Memoires d'Hadrien és dels meus llibres preferits i em feia especial por veure en teatre aquest monòleg.  La veritat és que Lluis Homar està molt bé, amb una força sobre l'escenari molt ben gestionada, doncs ni alça la veu ni s'imposa. Troba l'equilibri de com enfocar el discurs des d'un to molt sincer i molt sentit. Direcció ha fet una proposta molt moderna: ens trobem en un programa de televisió, de míting polític podriem dir  (el "Caro Marco" apareix molt més tard) i els ballarins que el rodegen, tots vestits de plató de tv, cadascú amb el seu rol (càmara, foto, regidoria i vestuari), son com els seus "súbdits" que li segueixen les passes. Cal dir que et creus cada un dels rols i no queden en segon lloc en cap moment.

Veiem projectades a la paret les imatges de tot el que va passant sobre l'escenari, també algunes ja pre-gravades, que li dónen aquest punt de "directe" i proximitat" d'Adriano. L'equip de rodatge va recreant amb el seu cos parts del discurs, també representant algun dels personatges dels que ens parla Adriano. En especial, el personatge més estimat i més misteriós de tots, Antínoo, amb el que Adriano viu una història d'amor, representada amb un ball preciós.

S'ha volgut donar un toc dinàmic a una proposta que podia ser molt monòtona, modernitzant l'espai i recolzant a Lluis Homar amb els ballarins que donen ritme i canvis al monòleg. Hi ha moments que es fan més durs, doncs no deixa de ser un monòleg llarg i dens, però en general et mantens atent i atrapa.

Increïble com en el segle actual seguim parlant d'exactament els mateixos temes que en el s.II.... Reflexionem-hi.

Parlar de Memorias de Adriano és parlar d'un dels treballs més interessants de la ficció biogràfica del passat segle. Traslladar-la a una obra de teatre és, sens dubte, un regal. I més encara si l’adaptació neix de la mateixa mà que va esculpir la novel·la: Marguerite Yourcenar.

L’autora realitza un exercici de destil·lació dramàtica fabulós, convertint la densitat filosòfica i la bellesa malenconiosa de la novel·la en un brillant monòleg ple d’imatges i reflexions que acarona la sublimitat.

El muntatge arriba precedit d’una trajectòria impecable. Estrenat originalment al Festival de Mèrida (estiu del 24), aterra a Barcelona després d’una brevíssima temporada al Marquina de Madrid.

Mantenir l’atenció i l’interès de l’espectador durant una hora i quaranta-cinc minuts amb un monòleg és una empresa gairebé suïcida. Tanmateix, la feina de direcció (Beatriz Jaén) és admirable. Un cor de cinc intèrprets envolten Adriano bona part de l’espectacle aportant una dimensió conceptual i estètica que ens mostra l’emperador no només com el vell governant que espera la mort, sinó com un heroi de masses, una estrella mediàtica de l'antiguitat.

Destaca, en el seguici, la feina del gairebé debutant Alvar Nahuel, qui encarna l’efeb enamorat d’Adriano amb una plasticitat de moviment i presència sorprenents per la seva edat, afegint un contrapunt físic encertadíssim a la paraula d’Homar.

Perquè al centre de tot hi és ell: el gran Homar (artísticament parlant; deixarem les qüestions polítiques voluntàriament fora d’aquesta ressenya). El mestre ens regala una lliçó més, elevant la dicció, l’articulació i la declamació a un nivell difícil de trobar, avui dia, als escenaris (especialment, en personatges encarnats per actors joves). La seva autoritat escènica no necessita crits ni artificis; la profunditat interpretativa emana d'una veu que acarona cada síl·laba amb l’elegància i la sibil·linitat d’una maduresa treballada i privilegiada.

Tota aquesta acumulació d’encerts es veu subratllada per un disseny de llum, so i projeccions que fuig de l’ornament exhibicionista. Cada departament i detall de l’espectacle suma de forma magistral per crear diàlegs dissonants i reveladors entre text, imatge i so, submergint-nos en el viatge sensorial que ens narra l'emperador.

L'espectacle és de 10, tot i deixar-nos —em deixa— una espineta clavada: per què en castellà, Homar? El muntatge ve de Madrid, d’acord, però la capacitat i rigorositat d'un actor de la teva talla et permetria transitar d'una llengua a l'altra sense un esforç excessiu, no és així? Personalment, vaig enyorar l’embriaguesa de la teva veu en la nostra llengua materna, especialment en el moment en que vam tenir la paradoxal dissort de comprovar-ne la força en el breu —i necessari— parèntesi en què, amb autoritat i delicadesa, et vas dirigir en català a una persona del públic per demanar-li que apagués el mòbil. En aquell instant, la distància entre l'emperador i l'home es va esvair, i vam recordar com sona la veritat de la teva veu quan ens parles des de casa.

Una lliçó de teatre en majúscules. Una d'aquelles obres que cal veure per recordar per què el teatre és, abans que res, l'art de la paraula que brolla de l'ànima.

Publio Elio Adriano va ser un dels grans emperadors de l’Imperi Romà: el tercer dels “Cinc emperadors bons” i el segon dels nascuts a la Hispania Bètica. El seu esforç per reformar l’aparell burocràtic de l’imperi, així com el seu amor per la filosofia, les arts i la cultura en general, van fer d’ell un personatge molt especial. Però segurament la seva fama perdura avui en dia entre nosaltres gràcies al magnífic llibre que Marguerite Yourcenar va publicar a principis dels anys cinquanta. Un èxit de vendes immediat que va col·locar la figura del Cèsar en un lloc preeminent de la història.

La seva adaptació al teatre en forma de monòleg és un treball meticulós i sensible, tot i que realment agosarat i complex. Brenda Escobedo ha aconseguit resumir les més de 300 pàgines del llibre gràcies a triar els fets més rellevants, però també els pensaments més interessants i punyents que Yourcenar va anar disseminant per la novel·la de forma molt intel·ligent. En definitiva, una peça potser no del tot rodona però força encertada i sobretot molt respectuosa.

La direcció de Beatriz Jaén aconsegueix que no ens oblidem del caràcter polític i influent d’Adriano, tot i que substitueix les togues per americanes i les tribunes per entrevistes televisives. L’escenografia és simple, moderna i prou eficaç, però podríem dir que els moments més bells venen de l’aparició d’Antínoo, o més ben dit de les escenes que ens brinda el jove ballarí Álvar Nahuel. I és que Antínoo va ser l’amant d’Adriano, i també durant molt temps un símbol ben clar del moviment LGTBI.

I deixo per últim al gran protagonista, que no és altre que un esplèndid Lluís Homar en el paper de l’emperador. La seva interpretació, com sempre matisada i elegant, ens aporta una visió humanista i encertada del personatge. El seu Adriano és una petita joia, i seria una llàstima que no ho poguéssiu comprovar.

Amb una mica de sort, totes les persones tenen una vida llarga i plena d’històries i moments per recordar. Però en el moment de decidir fer un repàs, o indicar quins han sigut els punts d’inflexió que els hi han marcat, cada persona tria uns moments o altres, segons el balanç final. I és que quan tot acaba és quan realment es té en compte què era el més important.

Beatriz Jaén ha agafat l’adaptació de Brenda Escobedo del clàssic de Marguerite Yourcenar i l’ha traslladat al segle XXI. En un escenari que imita una entrevista televisada a un mandatari que fa memòria de la seva vida i carrera, ens trobem amb un text que tot i ser de 1951 compta amb un llenguatge àgil i accessible per a qualsevol persona. D’una manera bella i elegant, es va navegant per la vida de l’emperador Adriano, dels moments que ell destaca com els que l’han portat al final del camí.

El muntatge en un primer moment xoca amb el text, potser perquè no s’espera aquest trasllat de dramatúrgia al present, però al final només és un element més que forma part de la narrativa. Allò que realment importa és la història, les paraules i com Lluís Homar les recita amb una destresa extraordinària. És un relat preciós i molt commovedor, que tot i que revisa els moments de la seva carrera política com a episodis claus de la seva vida, és en les relacions, les pèrdues i l’amor on hi aboca més emoció i importància.

L’escenografia és magnífica i, tot i que a vegades el muntatge grinyola una mica amb la història, té moments especials com les coreografies que executa de manera brillant Álvar Nahuel per expressar la passió i l’amor d’Adriano i el seu jove amant.

La veritat és que Homar és la veritable atracció d’aquesta producció, durant gairebé dues hores es fica en la pell d’Adriano i el públic sent com va revivint cada moment amb alegria, nostàlgia i també dolor. És especialment commovedor com expressa i mostra el dolor per la pèrdua de l’amor, com la culpabilitat i els remordiments encara el persegueixen anys després. Aquesta vulnerabilitat es pot veure en la mirada i la manera com ho explica, en el to de la seva veu i com mira als ulls a l’espectadora per compartir la pena.

Una obra esplèndida que captiva i emociona.