Comprar entradas para Memorias de Adriano

Memoires d'Hadrien és dels meus llibres preferits i em feia especial por veure en teatre aquest monòleg.  La veritat és que Lluis Homar està molt bé, amb una força sobre l'escenari molt ben gestionada, doncs ni alça la veu ni s'imposa. Troba l'equilibri de com enfocar el discurs des d'un to molt sincer i molt sentit. Direcció ha fet una proposta molt moderna: ens trobem en un programa de televisió, de míting polític podriem dir  (el "Caro Marco" apareix molt més tard) i els ballarins que el rodegen, tots vestits de plató de tv, cadascú amb el seu rol (càmara, foto, regidoria i vestuari), son com els seus "súbdits" que li segueixen les passes. Cal dir que et creus cada un dels rols i no queden en segon lloc en cap moment.

Veiem projectades a la paret les imatges de tot el que va passant sobre l'escenari, també algunes ja pre-gravades, que li dónen aquest punt de "directe" i proximitat" d'Adriano. L'equip de rodatge va recreant amb el seu cos parts del discurs, també representant algun dels personatges dels que ens parla Adriano. En especial, el personatge més estimat i més misteriós de tots, Antínoo, amb el que Adriano viu una història d'amor, representada amb un ball preciós.

S'ha volgut donar un toc dinàmic a una proposta que podia ser molt monòtona, modernitzant l'espai i recolzant a Lluis Homar amb els ballarins que donen ritme i canvis al monòleg. Hi ha moments que es fan més durs, doncs no deixa de ser un monòleg llarg i dens, però en general et mantens atent i atrapa.

Increïble com en el segle actual seguim parlant d'exactament els mateixos temes que en el s.II.... Reflexionem-hi.

Parlar de Memorias de Adriano és parlar d'un dels treballs més interessants de la ficció biogràfica del passat segle. Traslladar-la a una obra de teatre és, sens dubte, un regal. I més encara si l’adaptació neix de la mateixa mà que va esculpir la novel·la: Marguerite Yourcenar.

L’autora realitza un exercici de destil·lació dramàtica fabulós, convertint la densitat filosòfica i la bellesa malenconiosa de la novel·la en un brillant monòleg ple d’imatges i reflexions que acarona la sublimitat.

El muntatge arriba precedit d’una trajectòria impecable. Estrenat originalment al Festival de Mèrida (estiu del 24), aterra a Barcelona després d’una brevíssima temporada al Marquina de Madrid.

Mantenir l’atenció i l’interès de l’espectador durant una hora i quaranta-cinc minuts amb un monòleg és una empresa gairebé suïcida. Tanmateix, la feina de direcció (Beatriz Jaén) és admirable. Un cor de cinc intèrprets envolten Adriano bona part de l’espectacle aportant una dimensió conceptual i estètica que ens mostra l’emperador no només com el vell governant que espera la mort, sinó com un heroi de masses, una estrella mediàtica de l'antiguitat.

Destaca, en el seguici, la feina del gairebé debutant Alvar Nahuel, qui encarna l’efeb enamorat d’Adriano amb una plasticitat de moviment i presència sorprenents per la seva edat, afegint un contrapunt físic encertadíssim a la paraula d’Homar.

Perquè al centre de tot hi és ell: el gran Homar (artísticament parlant; deixarem les qüestions polítiques voluntàriament fora d’aquesta ressenya). El mestre ens regala una lliçó més, elevant la dicció, l’articulació i la declamació a un nivell difícil de trobar, avui dia, als escenaris (especialment, en personatges encarnats per actors joves). La seva autoritat escènica no necessita crits ni artificis; la profunditat interpretativa emana d'una veu que acarona cada síl·laba amb l’elegància i la sibil·linitat d’una maduresa treballada i privilegiada.

Tota aquesta acumulació d’encerts es veu subratllada per un disseny de llum, so i projeccions que fuig de l’ornament exhibicionista. Cada departament i detall de l’espectacle suma de forma magistral per crear diàlegs dissonants i reveladors entre text, imatge i so, submergint-nos en el viatge sensorial que ens narra l'emperador.

L'espectacle és de 10, tot i deixar-nos —em deixa— una espineta clavada: per què en castellà, Homar? El muntatge ve de Madrid, d’acord, però la capacitat i rigorositat d'un actor de la teva talla et permetria transitar d'una llengua a l'altra sense un esforç excessiu, no és així? Personalment, vaig enyorar l’embriaguesa de la teva veu en la nostra llengua materna, especialment en el moment en que vam tenir la paradoxal dissort de comprovar-ne la força en el breu —i necessari— parèntesi en què, amb autoritat i delicadesa, et vas dirigir en català a una persona del públic per demanar-li que apagués el mòbil. En aquell instant, la distància entre l'emperador i l'home es va esvair, i vam recordar com sona la veritat de la teva veu quan ens parles des de casa.

Una lliçó de teatre en majúscules. Una d'aquelles obres que cal veure per recordar per què el teatre és, abans que res, l'art de la paraula que brolla de l'ànima.

Publio Elio Adriano fue uno de los grandes emperadores del Imperio Romano: el tercero de los “Cinco emperadores buenos” y el segundo de los nacidos en la Hispania Bética. Su esfuerzo para reformar el aparato burocrático del imperio, así como su amor por la filosofía, las artes y la cultura en general, hicieron de él un personaje muy especial. Pero seguramente su fama perdura hoy en día entre nosotros gracias al magnífico libro que Marguerite Yourcenar publicó a principios de los años cincuenta. Un éxito de ventas inmediato que colocó la figura de César en un lugar preeminente de la historia.

Su adaptación al teatro en forma de monólogo es un trabajo meticuloso y sensible, a pesar de ser realmente osado y complejo. Brenda Escobedo ha conseguido resumir las más de 300 páginas del libro gracias a elegir los hechos más relevantes, pero también los pensamientos más interesantes y penetrantes que Yourcenar fue diseminando por la novela de forma muy inteligente. En definitiva, una pieza quizás no del todo redonda pero bastante acertada y sobre todo muy respetuosa.

La dirección de Beatriz Jaén consigue que no nos olvidemos del carácter político e influyente de Adriano, a pesar de que sustituye las togas por americanas y las tribunas por entrevistas televisivas. La escenografía es simple, moderna y eficaz, pero podríamos decir que los momentos más bellos vienen de la aparición de Antínoo, o mejor dicho de las escenas que nos brinda el joven bailarín Álvar Nahuel. Y es que Antínoo fue el amante de Adriano, y también durante mucho tiempo un símbolo muy claro del movimiento LGTBI.

Y dejo para el final al gran protagonista, que no es otro que un espléndido Lluís Homar en el papel del emperador. Su interpretación, como siempre matizada y elegante, nos aporta una visión humanista y acertada del personaje. Su Adriano es una pequeña joya, y sería una lástima que no lo pudierais comprobar.

Con un poco de suerte, todas las personas tienen una vida larga y llena de historias y momentos para recordar. Pero en el momento de decidir hacer un repaso, o indicar cuáles han sido los puntos de inflexión que los han marcado, cada persona escoge unos momentos u otros, según el balance final. Y es que cuando todo acaba es cuando realmente se tiene en cuenta qué era lo más importante.

Beatriz Jaén ha cogido la adaptación de Brenda Escobedo del clásico de Marguerite Yourcenar y lo ha trasladado al siglo XXI. En un escenario que imita una entrevista televisada a un mandatario que hace memoria de su vida y carrera, nos encontramos un texto que aún siendo de 1951 cuenta con un lenguaje ágil y accesible para cualquier persona. De una manera bella y elegante, se va navegando por la vida del emperador Adriano, de los momentos que él destaca como los que le han llevado al final del camino.

El montaje en un primer momento choca con el texto, quizás porqué no se espera este traslado de dramaturgia al presente, pero al final solo es un elemento más que forma parte de la narrativa. Aquello que realmente importa es la historia, las palabras y cómo Lluís Homa las recita con una destreza extraordinaria. Es un relato precioso y muy conmovedor, que aunque revisa los momentos de su carrera política como episodios clave de su vida, es en las relaciones, las pérdidas y el amor donde aboca más emoción e importancia.

La escenografía es magnífica y, a pesar que a veces el montaje chirría un poco con la historia, tiene momentos especiales como las coreografías que ejecuta de manera brillante Álvar Nahuel para expresar la pasión y el amor de Adriano y su joven amante.

La verdad es que Homar es la verdadera atracción de esta producción, durante casi dos horas se mete en la piel de Adriano y el público siente cómo va reviviendo cada momento con alegría, nostalgia y también dolor. Es especialmente conmovedor cómo expresa y muestra el dolor por la pérdida del amor, cómo la culpabilidad y los remordimientos aún le persiguen años después. Esta vulnerabilidad se puede ver en la mirada y la manera cómo lo explica, en el tono de su voz y cómo mira a los ojos a la espectadora para compartir la pena.