Maria Rosa

Maria Rosa és una de les obres més representatives d’Àngel Guimerà. Inspirada en una historia real que va passar en el poble de Solivella (Tarragona), va ser escrita l’any 1894 per encàrrec per l'actriu Maria Guerrero. Descriu les intrigues i passions amoroses entre la Maria Rosa, l’Andreu i en Marçal, a part de recollir amb trets realistes, les inquietuds socials de l’autor, mostrant-nos els conflictes i els personatges de l’ època en la que ell va viure i n’era coneixedor.

Hi ha dos temes principals, un és l’amor i l’atracció fatal, i l’altre és el món laboral, les condicions socials, la classe obrera. Tot molt ben representat en aquesta versió més actual que ens presenta la Carlota Subirós.

L’argument com ja sabeu tots els lectors de Guimerà és el següent: Maria Rosa està casada amb l’Andreu. En Marçal, amic íntim de l’Andreu està bojament enamorat d’ella des que la va conèixer. L’Andreu acusat de la mort del capatàs, és detingut i enviat a una presó a Ceuta, on més tard morirà. Amb la Maria Rosa vídua, en Marçal veu una possibilitat de fer-la seva, tot i que hi té en el Badori, un nou rival. Després de molt insistir, en Marçal finalment aconsegueix casar-se amb ella, però poc li durarà l’alegria, quan engrescat per unes copes de més durant el casori, li confessa a la Maria Rosa la veritat sobre l’assassinat del capatàs.

A l'obra hem pogut veure molts elements socials, com la lluita que tenen els treballadors del proletariat, l'analfabetisme, els salaris baixos, les condicions en les que viuen els treballadors, els drets i els deures, la fam, etc. Guimerà ens exposa el greu problema d’aquella època, que afectava a un gran nombre de la població obrera, reflectit molt hàbilment en forma d’ironia i sarcasme. A l'obra també apareix reflectida la situació social de la dona, el domini que té l’home sobre ella i el seu rol dins la societat: casar-se per poder tenir fills.

També està molt ben reflectit les costums morals, com la importància de l’església, el problema de l'alcohol, les formes de lleure, la verema, fins hi tot els costums a l'hora de festejar.

El text és ple de símbols i metàfores, la majoria en forma d’animals, com la serp (temptació i desig), el llop ,que és present en altres obres com a Terra Baixa, té una connotació negativa(és un animal depredador i salvatge que no té sentiments), la guineu (símbol del diable), el tigre (simbolitza la crueltat), l’ocell (és la llibertat), l’esterilitat de la Tomasa (la pobresa d’aquella època), el vi (sang), la sang (vida i mort), l’agulla (dolor i alhora sacrifici)...

És un text molt passional, amb molts instants plens de desig ,erotisme i passió, com la que ens descriu en Marçal en el moment en que amagat entre els esbarzers, ens descriu el plaer que sentia mentre mirava com la Maria Rosa rentava la seva roba, imaginant-se a ell dins mentre ella no parava de rebregar-la. O quan la Maria Rosa explica el somni que va tenir amb en Marçal, que era al seu costat del llit, refregant-se amb ell, mentre ell l’agafava i l’estrenyia.

El llenguatge és molt directe, clar i entenedor. Em pogut observar la utilització de frases fetes, registres col·loquials i fins i tot castellanismes. Sabem que Guimerà va documentar-se a base d’escoltar a la gent humil del poble català, tret que podem apreciar al llarg de l’obra on cada actor té un llenguatge molt específic al personatge que interpreta, cosa que fa que l’obra sigui més real i creïble. Però les interpretacions, des del meu punt de vista els hi ha faltat una mica de credibilitat. Mar del Hoyo com a Maria Rosa, no m’ha convençut del tot, al contrari de l’actriu Lluïsa Castell, que ens interpreta a una Tomasa molt semblant al personatge descrit per Guimerà a la seva novel.la. Fantàstic en Manel Sans en el paper d’en Quirze i un Borja Espinosa increïble en el paper d’en Marçal.

Pel que fa a l’escenografia no m'ha acabat d’agradar; m’ha faltat alguna cosa. La rentadora no m’ha convençut. Un dels capítols més eròtics de l’obra ha quedat reduït a una rentadora!! No calia, amb un safareig d’aquells petits que es troben a moltes cases actualment, també hagués estat bé, i hagués seguit mantenint l’aire actual que se li ha volgut donar a l’obra.

En definitiva la meva valoració en conjunt ha estat de *** ½. N'esperava molt més.

Actualitzar un clàssic, i més si es tracta d'un clàssic de caire naturalista i molt lligat a una època, la tasca no és mai senzilla. Però salvant alguns esculls, la versió o adaptació de Carlota Subirós no és precisament el problema d'aquest muntatge. La veritat és que l'adaptació fa creïbles la pobresa dels personatges o el seu precari entorn laboral -desgraciadament, són aspectes amb els que no hem deixat de conviure-, i fins i tot aconsegueix que la rentadora o altres aparells anacrònics no facin cap mena de nosa al conjunt. Potser no calien, però actuen com a símbols atemporals i en una obra com la de Guimerà, plena de simbologia, diguem que no hi estan de més.

El que falla en el conjunt d'aquesta Maria Rosa és la sensació de que estem davant d'un mecanisme que no rutlla amb naturalitat. Passem de les escenes de grup -molt aconseguides, tot i que a vegades hi impera un cert garbuix una mica molest- a les escenes més íntimes sense una continuïtat que resulti creïble. Els actors protagonistes (Mar del Hoyo i Borja Espinosa) aboquen tota la càrrega emocional de la que són capaços però en ocasions surt desbordada i sense massa filtre, en el cas d'ella, i a vegades amb un dramatisme forçat, en el cas d'ell. Altra cosa són els veterans que els secunden, amb unes excel·lents interpretacions de Lluïsa Castell, Manel Sans i Francesc Lucchetti.

Maria Rosa és un drama social i amorós inspirat en una història real que succeí a la localitat de Solivella, a la Conca de Barberà, a mitjans del segle XIX durant la construcció de la carretera que travessa la població.

Guimerà no ens explica només una història d’amors amb culpables i innocents, també ens parla de passió amorosa, del desig dels dos protagonistes. El text ha estat actualitzat amb un llenguatge més proper al dia d'avui, per la mateixa Carlota Subirós, tot i deixar la història tal com la va pensar Guimerà quan la va escriure, en un intent d'apropar els clàssics catalans al públic jove.

Molt destacable la interpretació de la parella protagonista i molt especialment la de Mar del Hoyo com a Maria Rosa, en el seu just paper de dona casta i fidel menjada per un desig incontrolable i que no vol acceptar. També ens ha agradat molta Lluïsa Castell, una Tomasa molt encertada i Manel Sans en el paper de marit i germà protector.

A nosaltres ens va agradar molt i la recomanem sense cap mena de dubte.

Si us bé de gust llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç del nostre Blog “Voltar i Voltar”:
http://wp.me/p19AHZ-g5g

No m'ha acabat de convèncer aquesta navegació entre dues èpoques: final del XIX i actual. Ha fet que situacions i llenguatge em grinyolessin i no m'he acabat de creure el que passava i em relataven els actors. Escenari excessivament obert per l'ambient claustrofòbic i ofegat que respira la situació i les tensions sexuals del triangle amorós. Penso que s'havia d'actualitzar totalment o mantenir-la en l'època en que Guimerà la va situar.

La crítica completa » http://bit.ly/1NrEjOf