Los bancos regalan sandwicheras y chorizos

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és un espectacle vital, carregat de joventut, de música, que lluita contra la impotència a la que els aboca aquesta societat i els seus dirigents; qui som i com vivim després de quaranta anys de Dictadura a Espanya.

Sinopsi

Quin és el sentiment dels joves davant els rastres del franquisme? Què significa per ells la figura de Franco? La coneixen en profunditat? Com influeix en les seves vides la transició espanyola i els silencis?

Una nova generació davant el repte d’analitzar la memòria històrica d’aquest país. Una nova generació que parla de la nostra història, dels seus edificis i de les estructures que els són imposades i de com els fan sentir. Estructures polítiques, arquitectòniques, històriques, lingüístiques, mentals, emocionals i, fins i tot filosòfiques.

Durada:
75 minuts

Idioma:
Català
Castellà

Sinopsi

Fitxa artística

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 30

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Aleix Bonet-Ragel
Teatre Barcelona

“Chapeau” per aquesta companyia!

Creieu que és possible parlar del franquisme i riure? Doncs si, la companyia José y sus hermanas ho fa possible. Aquesta companyia que no ha fet més que emprendre el vol. Aquells que tenien unes agendes apretadíssimes a l'octubre passat, entre manifestació i manifestació, i no van trobar un lloc per poder gaudir de "Los bancos regalan sandwicheras y chorizos", com va ser el meu cas... aprofiteu que tornen a menjar-se l'escenari fins al 4 de febrer!

Un grup de joves sense por, atrevits i brillants enfronten els anys més foscos viscuts a Espanya amb un seguit d'idees humorístiques i pensaments irònics, per despertar la realitat que ha acompanyat les generacions posteriors al franquisme i la manera com s'ha ensenyat al sistema educatiu. Els 7 actors (5 actrius i 2 actors) mostren una gran capacitat de compenetració i es nota que s'ho passen bé sobre l'escenari. Estic convençaut que aquestes dues grans capacitats s'aconsegueixen per dos factors: el rodatge que té l'obra i el fet de ser alumnes de l'Institut del Teatre, on afronten els treballs escènics des de la pura identitat personal. Una aposta que funciona molt, apte per a tots els públics i que de ben segur que el recorregut dels participants no acaba aquí. Precisament, és una proposta que ens convida a reflexionar sobre la joventut, el talent i la història.

18/01/2018
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Un càncer de 40 anys de durada

Set joves actors de l'Institut del Teatre han constituït el col·lectiu "José y sus Hermanas", ells són Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera. La dramaturga Silvia Ferrando ha dirigit tot el procés creatiu, on ella els hi va proposar parlar d'una època oblidada, de la que no s'ensenya a les escoles.

Què significa per ells la figura de Franco?

Com influeix a les seves vides la transició espanyola i els silencis?

Es deixen la pell a l'escenari amb una vitalitat i energia que s'encomana, en una proposta irònica i compromesa que porta a escena el sentiment dels joves davant dels rastres del franquisme.

Ens parlen de Franco, de Lorca, i de milers de soldats enterrats en fosses comunes, sovint situades a sota dels edificis que habitem. Enfronten el repte d’analitzar la memòria històrica d’aquest país.

Una proposta delirant, sense treva que ens incomoda i ens emociona. Una posada en escena dinàmica i vital que enllaça les escenes sense interrupció, amb un canvi constant de vestuari i amb l'únic suport de projeccions i música.

Unes boníssimes i entregades interpretacions de tots els actors, sempre tenint en compte la seva joventut i que s'estan iniciant en la professió d'actors professionals, ... però hem quedat especialment sorpresos de la versatilitat i la desmesurada activitat a l'escenari de Francesc Cuéllar.

Una mirada fresca, jove i crítica del què ens està passant, relacionat amb el lloc d'on venim i sota l'òptica d'aquest grup de joves talents que encara no han fet els 30 anys. La seva mirada sobre les seqüeles a la nostra societat del que ells defineixen com una malaltia, com un càncer de 40 anys de durada. Un intent de reclamar qui som i de reconèixer com som.

Una proposta imprescindible i més encara en l'actual moment polític que estem vivint.

No us la deixeu perdre per res del món !!!

Per veure l'article original sencer, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

09/10/2017
Lluís Mayench Pierre
Teatre Barcelona

Memòria amb segell propi

Franco, Lorca i els milers de soldats i civils enterrats en fosses comuns són el punt de partida i centre gravitacional d'una peça tant única com necessària. La directora i dramaturga Sílvia Ferrando capitaneja un vaixell postmodern amb tripulació sortida de les aules de l'Institut del Teatre pels mars revolts de la memòria històrica.

És una obra intel·ligent i sense treva. Té la capacitat d'incomodar-nos, fer-nos riure i emocionar-nos en qüestió de segons. Les escenes flueixen per si soles i s'enllacen amb total naturalitat. I el nivell energètic de tot l'espectacle és al·lucinant. Si bé és cert, que algunes propostes no acaben d'estar a l'altura de la resta, n'hi ha d'altres que són inoblidables. La metàfora del partit de futbol sense disputar la pilota o la imatge del monòleg fet d'esquena amb el tors nu (gràcies per ajudar-me a entendre l'escultura de Belvedere) seran de les imatges més potents d'aquesta temporada i, com aquestes dues, unes quantes més.

Els vents favorables de la situació política actual fan navegar triomfant damunt la cresta de l'onada una peça que sense cap mena de dubte ha remat molt per arribar fins on és ara. Els joves actors s'enfronten amb un l'enorme repte de tocar un tema que ha estat magrejat per tothom i ho fan destral amb mà però amb la suau i delicada precisió d'un forense. El talent i l'entrega damunt d'un escenari gairebé buit és totalment indiscutible.

Us agradarà a tots aquells que tingueu curiositat per veure què es cou dins l'Institut, aquells que cerqueu una nova llum, un nou relat, noves preguntes... dins de la memòria històrica o senzillament aquells que tingueu ganes de passar una bona estona però sense haver de sacrificar la intel·ligència, la reflexió i el bon gust escènic.

07/10/2017
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Memòria històrica

Si aquest mes (tan complicat, tan convuls, tan etern malgrat que portem només set dies) només heu de veure una obra de teatre, potser hauria de ser aquesta. I no perquè us ajudarà a desconnectar, sinó perquè us farà connectar. Connectar amb la història anterior, amb una seqüència de fets que, conscient o inconscientment, ens han portat fins el moment actual.

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos observa el franquisme amb la mirada d'aquells que no el vam viure, d'aquells que, tot sovint, ignorem dades importants del que va ser la dictadura i del que són encara les seves conseqüències.

Amb una posada en escena contemporània i molt performativa i una dramatúrgia excel·lent, el col·lectiu José y sus hermanas presenta dades, fa preguntes incòmodes i ens posa cara a cara amb el càncer (així l'anomenen ells) que va consumir aquest país durant 40 anys. Una obra que hauria estat necessària i pertinent en qualsevol moment, però que ara mateix esdevé imprescindible.

No us la perdeu.

Més informació a Somnis de teatre

07/10/2017
Ramsés Martínez Barquero
Teatre Barcelona

Un teatre jove, valent i necessari

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és, per a mí, una de les obres de teatre que no s’acostumen a representar i s’haurien de representar amb molta més regularitat. En una primera lectura superficial, podríem dir que tracta sobre les restes del franquisme i la concepció que els joves tenen sobre aquest.

Però… només és això? Jo, personalment, crec que es tracta de molt més que no pas això. Es tracta d’un teatre experimental, rupturista, sense por, jove. Es tracta d’una obra que fa parodia del tema més sagnant i feridor de la historia contemporània d’Espanya. És una obra valenta, que no tem fer performances i mostrar els prejudicis que, al mateix temps, es tenen d’una Joventut a la que es té com a quelcom alienat, d’esperança perduda, pur reflex d’una dictadura.

La companyia José y sus Hermanas ofereix a la Sala Tarantana una vertadera classe de teatre al públic mitjançant un elenc de joves de l’Institut del teatre que es deixen la pell en una peça purament avantguardista. En aquesta obra hi ha lloc per a tot: el riure, la reflexió, la indignació, l’aprenentatge, la contemplació de la bellesa teatral...

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és una miscel·lània que aconsegueix transmetre al públic allò que és el franquisme per al jovent: motiu d’indignació i lluita social, però també motiu de paròdia. Mitjançant una gran multitud d’escenes (en ocasions molt críptiques, que l’espectador aprecia per la seva bellesa però no acaba de comprendre), l’espectador queda commocionat per l’actuació de la joventut al voltant del franquisme. Es tracta d’una obra que porta a la posterior reflexió, ja sigui per haver de digerir tantes escenes tan diferents entre sí, o per tornar un cop més a replantejar preguntes o interrogants sobre el franquisme i les seves conseqüències.

22/01/2018
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Un exercici valent i necessari

Cada cop que veig en algun reportatge que es pregunta als adolescents sobre Franco i aquests no el coneixen, o bé el confonen amb algun polític actual, m'entra un cert malestar. Qui no coneix el seu passat històric corre el risc de que, tard o d'hora, el torni a repetir. En aquest exercici teatral o experiment escènic, depèn de com es miri, es parteix precisament d'una premissa similar. S'agafa un grup d'actors joves i se'ls empeny a bussejar en la memòria històrica de la Guerra Civil espanyola. El resultat és estrany, a estones, però quasi sempre fascinant i encertat. I és que a dalt de l'escenari tenim una sèrie de reflexions que no ens fem sovint, i que mereixen tota la nostra atenció.

L'espectacle parteix de tres premisses impossibles: Franco està enterrat darrera d'una paret de l'Institut del Teatre; les restes de Lorca descansen al Poble-sec; existeix una fossa comuna on es preserva als morts de la guerra -separats per bàndols- fins que se'ls torni a necessitar... Són premisses absurdes, però amb cadascuna d'elles anem descobrint dades que desconeixíem o fent-nos preguntes que potser no ens havíem plantejat mai. Els set actors es deixen la pell en una sèrie de performances que es prenen molt seriosament. No estem davant d'un exercici teatral capriciós, sinó d'un exercici valent i compromès. Hi ha moments potser una mica massa críptics i escenes a les que els hi caldria alguna explicació més, però el conjunt funciona i deixa l'empremta que pretén, cosa que no és sempre fàcil d'aconseguir.

14/01/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Joves compromesos

L’anomenada generació millennial (aproximadament, els que ara tenen menys de 30 anys), acostumen a ser titllats de frívols, superficials, materialistes, impacients i capriciosos, entre d’altres moltes generalitzacions injustes. D’alguna manera, els joves de la Companyia José y sus hermanas reivindiquen, amb aquest espectacle, la vessant més compromesa, lluitadora i crítica dels nois i noies de la seva edat envers l’herència d’un estat amb moltes carències democràtiques. Amb cruesa, creativitat i sentit de l’humor, Los bancos regalas sandwicheras y chorizos és un exercici de denúncia intel·ligent i enèrgic que assenyala i treu a la llum tot allò del que no es parla de l’Espanya franquista i les greus conseqüències que aquest silenci i permissivitat comporten. Amb textos de diversos autors (i també propis) i la dramatúrgia i direcció de Silvia Ferrando, resulta sorprenent la capacitat que té l’espectacle d’estar en sintonia amb tot el que està passant al carrer, sense haver-ho tingut previst durant la seva preparació. Això és la mostra evident de l’encert del seu enfocament envers el tema que tracta. La contundència ideològica i l’esperit revolucionari d’un grup tan jove són una alegria que cal celebrar i la prova de què encara queda espai per l’esperança.

09/10/2017
Jordi Casas Duocastella

Espectacle refrescant, alternatiu i transgressor, però sense deixar de ser accessible i interessant per l’espectador. Farcit de dades demolidores que ens ajuden a entendre com hem arribat a la situació actual, en què els hereus del franquisme encara ocupen llocs de poder. Amb una posada en escena trencadora i original, sens dubte una companyia jove que caldrà seguir.

08/04/2019
Victòria Oliveros Layola

Boníssimes i entregades interpretacions de tots els actors, sempre tenint en compte la seva joventut, que es deixen la pell a l’escenari amb una vitalitat i energia que s’encomana. Una proposta delirant, sense treva que ens incomoda i ens emociona. Una mirada fresca, jove i crítica del què ens està passant i que hauria estat necessària i pertinent en qualsevol moment, però que ara mateix esdevé imprescindible. Contenta i orgullosa de veure què es cou avui dia dins de l’institut. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2017/10/22/los-bancos-regalan-sandwicheras-y-chorizos/

05/10/2018
Aina Cantí Mallofré

Una obra que transmet molt amb un estil molt innovador. Els autors són fantàstics!

28/01/2018
Agustí

Fresca, dinàmica, original, punyent… cal anar a veure-la.
Felicitats a la companyia… és un gust fer troballes com aquesta.

28/01/2018
Edu

Una obra muy original y emplea muchas técnicas y conceptos.

27/01/2018
Jaume Carbonell

Amb actrius i actors com aquests, tenim garantit un futur de teatre de qualitat i compromès. L’enhorabona!

25/01/2018
Gemma Peiró

Uns bandarres amb molta raó. Aneu-hi!

21/01/2018
Alba

Increible. S’ha de veure per poder explicar les emocions i pensament que transmet. Una critica a la dictadura perfecta pel moment polític actual. Molt bona feina. Felicitats!!

14/01/2018
Pedro

Una obra molt còmoda de veure, dinàmica i divertida, amb una forta càrrega reivindicativa.
No apta per als cecs i sords en història recent del país.
Si ets dels que penses que els joves actualmente no tenen ideales polítics, aquesta obra, per sort, et demostrarà que estàs equivocat.
Molt bona. Enhorabona.

14/01/2018
Anna

Fantàstica!! Aquest obra s’ha de veure!! He rigut molt però al mateix temps també m’ha fet pensar sobre el nostre passat.
Crec que tothom hauria d’anar-la a veure per fer-nos reflexionar sobre on estem ara i què fem per canviar.
Només felicitar els actors i les actrius!! MOLT BONA FEINA!! Enhorabona!!

12/01/2018
Maxi Power

Felicitats per estar sortint a la tele això vol dir que alguna cosa està canviant!

12/01/2018
Maxi Power

Súper recomanable hi vaig estar ahir i vaig flipar en colors amb tanta energia i potència de tots els actors és alucinant la força que tenen… al final no sabia si aplaudir perque et deixen tan pensatiu

12/01/2018
Blanca Pineda

Enhorabona! Heu sortit als Marcians de TV3, que bé que a la televisó es parli de tot el que convé desenterrar. Gràcies una vegada més

12/01/2018
Blanca Pineda

QUINA IL·LUSIÓ QUE TORNI AQUESTA PEÇA TAN XULA I NECESSARIA!!! SI US L’HEU PERDUT NO PODEU FANTAR-HI ARA, ENDAVANT AMB EL BON TEATRE COMPROMÉS

04/12/2017
Capitano Spavento

Teatro Salvaje. De lo mejor hasta el momento.

19/10/2017
Mª Rosa BR

Una obra àcida i malauradament necessària per a poder tenir clar d’on venim i en el lloc que estem encara, per a tots aquells que creuen que la dictadura és història. M’encanta que un grup de gent jove faci incidència en el tema del franquisme amb la cruesa que cal. Això demostra que als joves no els he igual el que es passi i el que va passar.
La companyia desprèn una energia que s’encomana, ho fan molt bé i la cançó final és una meravella com la interpreta aquesta actriu.
No us la perdeu, és una altra forma de pensar en teatre. Felicitats!

12/10/2017
Siscu

Fantàstica, genial, s’ha de veure per poder explicar totes les sensacions que et tramet. Els actors super guaiis… He rigut molt, però també he pensat en el meu temps, que per llavors va ser molt fotut…..
Però s’ha de veure i poder donar la teva critica, doncs per mi ha estat fantàstica, moltes felicitats a tots els actors i actrius, que son molt maques totes. Felicitats NOIS..

11/10/2017
Esther Pla

Es una mica de tot… Rius, penses, participes, admires, és un cúmul d’emocions. Estas sempre pendent dels moviments dels actors, quant et parlen a tu…. Si a tu… No t ‘adones que subtilment et parlen a tu.
Els actors… sensacionals, nois que ho donen tot i s’hi posen en la pell del seu personatge. S’ho passant genial, riuen, ploren, mostren el seu sentiment enver a la realitat en que vivim. Et treuen un riure quan realment ho necessites. I fins i tot et fan l’ullet. Hi ha un instant, en que arribes a gaudir d’una pau interior fantàstica. Bé S’ha de veure per poder gaudir de totes aquestes sensacions que et deixen amb la boca oberta. Aneu i desprès ja m’explicareu.

11/10/2017
Anna Penya

Operación volver al teatro completada. I de quina manera. Energia desbordant d’uns joves que amb un somriure ens van fotent cops de puny a la nostra memòria. Hi vull tornar!

11/10/2017
Josep OS

Ahir al Tantarantana vaig gaudir d’valent veient aquesta obra que ens porta la Cia. José y sus hermanas formada per set joves actors, dos homes i cinc dones (tot i que ahir van ser sis). Amb dramatúrgia i direcció de Sílvia Ferrando, aquesta obra justament ha vist la llum en el crític moment polític que estem vivint i ens parla sota el prisma d’uns joves que no van viure els quaranta anys de dictadura i feixisme com hem arribat al moment actual, i què hem arrossegat d’aquella etapa que dóna com a resultat una fràgil democràcia. Àcida, intel·ligent, dinàmica i amb un ritme trepidant, participativa, una muntanya russa d’emocions que de vegades t’incomoda i en la següent escena et treu un somriure. Un treball grupal extraordinari però que també dóna a cada un d’ells el seu moment. Canten, ballen, es canvien diverses vegades de roba a l’escenari, i sobretot es deixen la pell. Un imprescindible, fins al dia 29 d’aquest mes. Cal veure-la si o si.

09/10/2017
Blanca Pineda

Necesario para los tiempos que corren. Por fin un grupo de jovenes gritan basta a los herrores de nuestra historia BRAVO JOSÉ Y SUS HERMANAS

08/10/2017
Mariona Fort

Aquests dies no tenia ganes d’anar al teatre. Tenia ganes de ben poc, en general. I no només ho he trobat molt necessari, sinó que hi ha un humor irònic molt punxant. La nostra espanya fosca, la dels 40 de dictadura, la que ha provocat els aldarulls d’aquests dies! Un OLE ben gran per aquest grup de joves!

07/10/2017
Ferran Martí

MOLT NECESSARI. MOLT.
ANEU-HI, ANEU-HI!! UN RETRAT ÀCID I ENERGÈTIC DEL PERQUÈ ESTEM AIXÍ, DE TOT ALLÒ QUE NO HEM PARLAT. AMB UNA VITALITAT DESBORDANT!!!!

06/10/2017