Comprar entrades per a Los bancos regalan sandwicheras y chorizos

Creieu que és possible parlar del franquisme i riure? Doncs si, la companyia José y sus hermanas ho fa possible. Aquesta companyia que no ha fet més que emprendre el vol. Aquells que tenien unes agendes apretadíssimes a l'octubre passat, entre manifestació  i manifestació, i no van trobar un lloc per poder gaudir de "Los bancos regalan sandwicheras y chorizos", com va ser el meu cas... aprofiteu que tornen a menjar-se l'escenari fins al 4 de febrer!

Un grup de joves sense por, atrevits i brillants enfronten els anys més foscos viscuts a Espanya amb un seguit d'idees humorístiques i pensaments irònics, per despertar la realitat que ha acompanyat les generacions posteriors al franquisme i la manera com s'ha ensenyat al sistema educatiu. Els 7 actors (5 actrius i 2 actors) mostren una gran capacitat de compenetració i es nota que s'ho passen bé sobre l'escenari. Estic convençaut que aquestes dues grans capacitats s'aconsegueixen per dos factors: el rodatge que té l'obra i el fet de ser alumnes de l'Institut del Teatre, on afronten els treballs escènics des de la pura identitat personal. Una aposta que funciona molt, apte per a tots els públics i que de ben segur que el recorregut dels participants no acaba aquí. Precisament, és una proposta que ens convida a reflexionar sobre la joventut, el talent i la història.

Set joves actors de l'Institut del Teatre han constituït el col·lectiu "José y sus Hermanas", ells són Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera. La dramaturga Silvia Ferrando ha dirigit tot el procés creatiu, on ella els hi va proposar parlar d'una època oblidada, de la que no s'ensenya a les escoles.

Què significa per ells la figura de Franco?

Com influeix a les seves vides la transició espanyola i els silencis?

Es deixen la pell a l'escenari amb una vitalitat i energia que s'encomana, en una proposta irònica i compromesa que porta a escena el sentiment dels joves davant dels rastres del franquisme.

Ens parlen de Franco, de Lorca, i de milers de soldats enterrats en fosses comunes, sovint situades a sota dels edificis que habitem. Enfronten el repte d’analitzar la memòria històrica d’aquest país.

Una proposta delirant, sense treva que ens incomoda i ens emociona. Una posada en escena dinàmica i vital que enllaça les escenes sense interrupció, amb un canvi constant de vestuari i amb l'únic suport de projeccions i música.

Unes boníssimes i entregades interpretacions de tots els actors, sempre tenint en compte la seva joventut i que s'estan iniciant en la professió d'actors professionals, ... però hem quedat especialment sorpresos de la versatilitat i la desmesurada activitat a l'escenari de Francesc Cuéllar.

Una mirada fresca, jove i crítica del què ens està passant, relacionat amb el lloc d'on venim i sota l'òptica d'aquest grup de joves talents que encara no han fet els 30 anys. La seva mirada sobre les seqüeles a la nostra societat del que ells defineixen com una malaltia, com un càncer de 40 anys de durada. Un intent de reclamar qui som i de reconèixer com som.

Una proposta imprescindible i més encara en l'actual moment polític que estem vivint.

No us la deixeu perdre per res del món !!!

Per veure l'article original sencer, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Franco, Lorca i els milers de soldats i civils enterrats en fosses comuns són el punt de partida i centre gravitacional d'una peça tant única com necessària. La directora i dramaturga Sílvia Ferrando capitaneja un vaixell postmodern amb tripulació sortida de les aules de l'Institut del Teatre pels mars revolts de la memòria històrica.

És una obra intel·ligent i sense treva. Té la capacitat d'incomodar-nos, fer-nos riure i emocionar-nos en qüestió de segons. Les escenes flueixen per si soles i s'enllacen amb total naturalitat. I el nivell energètic de tot l'espectacle és al·lucinant. Si bé és cert, que algunes propostes no acaben d'estar a l'altura de la resta, n'hi ha d'altres que són inoblidables. La metàfora del partit de futbol sense disputar la pilota o la imatge del monòleg fet d'esquena amb el tors nu (gràcies per ajudar-me a entendre l'escultura de Belvedere) seran de les imatges més potents d'aquesta temporada i, com aquestes dues, unes quantes més.

Els vents favorables de la situació política actual fan navegar triomfant damunt la cresta de l'onada una peça que sense cap mena de dubte ha remat molt per arribar fins on és ara. Els joves actors s'enfronten amb un l'enorme repte de tocar un tema que ha estat magrejat per tothom i ho fan destral amb mà però amb la suau i delicada precisió d'un forense. El talent i l'entrega damunt d'un escenari gairebé buit és totalment indiscutible.

Us agradarà a tots aquells que tingueu curiositat per veure què es cou dins l'Institut, aquells que cerqueu una nova llum, un nou relat, noves preguntes... dins de la memòria històrica o senzillament aquells que tingueu ganes de passar una bona estona però sense haver de sacrificar la intel·ligència, la reflexió i el bon gust escènic.

Si aquest mes (tan complicat, tan convuls, tan etern malgrat que portem només set dies) només heu de veure una obra de teatre, potser hauria de ser aquesta. I no perquè us ajudarà a desconnectar, sinó perquè us farà connectar. Connectar amb la història anterior, amb una seqüència de fets que, conscient o inconscientment, ens han portat fins el moment actual.

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos observa el franquisme amb la mirada d'aquells que no el vam viure, d'aquells que, tot sovint, ignorem dades importants del que va ser la dictadura i del que són encara les seves conseqüències.

Amb una posada en escena contemporània i molt performativa i una dramatúrgia excel·lent, el col·lectiu José y sus hermanas presenta dades, fa preguntes incòmodes i ens posa cara a cara amb el càncer (així l'anomenen ells) que va consumir aquest país durant 40 anys. Una obra que hauria estat necessària i pertinent en qualsevol moment, però que ara mateix esdevé imprescindible.

No us la perdeu.

Més informació a Somnis de teatre

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és, per a mí, una de les obres de teatre que no s’acostumen a representar i s’haurien de representar amb molta més regularitat. En una primera lectura superficial, podríem dir que tracta sobre les restes del franquisme i la concepció que els joves tenen sobre aquest.

Però… només és això? Jo, personalment, crec que es tracta de molt més que no pas això. Es tracta d’un teatre experimental, rupturista, sense por, jove. Es tracta d’una obra que fa parodia del tema més sagnant i feridor de la historia contemporània d’Espanya. És una obra valenta, que no tem fer performances i mostrar els prejudicis que, al mateix temps, es tenen d’una Joventut a la que es té com a quelcom alienat, d’esperança perduda, pur reflex d’una dictadura.

La companyia José y sus Hermanas ofereix a la Sala Tarantana una vertadera classe de teatre al públic mitjançant un elenc de joves de l’Institut del teatre que es deixen la pell en una peça purament avantguardista. En aquesta obra hi ha lloc per a tot: el riure, la reflexió, la indignació, l’aprenentatge, la contemplació de la bellesa teatral...

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos és una miscel·lània que aconsegueix transmetre al públic allò que és el franquisme per al jovent: motiu d’indignació i lluita social, però també motiu de paròdia. Mitjançant una gran multitud d’escenes (en ocasions molt críptiques, que l’espectador aprecia per la seva bellesa però no acaba de comprendre), l’espectador queda commocionat per l’actuació de la joventut al voltant del franquisme. Es tracta d’una obra que porta a la posterior reflexió, ja sigui per haver de digerir tantes escenes tan diferents entre sí, o per tornar un cop més a replantejar preguntes o interrogants sobre el franquisme i les seves conseqüències.

Cada cop que veig en algun reportatge que es pregunta als adolescents sobre Franco i aquests no el coneixen, o bé el confonen amb algun polític actual, m'entra un cert malestar. Qui no coneix el seu passat històric corre el risc de que, tard o d'hora, el torni a repetir. En aquest exercici teatral o experiment escènic, depèn de com es miri, es parteix precisament d'una premissa similar. S'agafa un grup d'actors joves i se'ls empeny a bussejar en la memòria històrica de la Guerra Civil espanyola. El resultat és estrany, a estones, però quasi sempre fascinant i encertat. I és que a dalt de l'escenari tenim una sèrie de reflexions que no ens fem sovint, i que mereixen tota la nostra atenció.

L'espectacle parteix de tres premisses impossibles: Franco està enterrat darrera d'una paret de l'Institut del Teatre; les restes de Lorca descansen al Poble-sec; existeix una fossa comuna on es preserva als morts de la guerra -separats per bàndols- fins que se'ls torni a necessitar... Són premisses absurdes, però amb cadascuna d'elles anem descobrint dades que desconeixíem o fent-nos preguntes que potser no ens havíem plantejat mai. Els set actors es deixen la pell en una sèrie de performances que es prenen molt seriosament. No estem davant d'un exercici teatral capriciós, sinó d'un exercici valent i compromès. Hi ha moments potser una mica massa críptics i escenes a les que els hi caldria alguna explicació més, però el conjunt funciona i deixa l'empremta que pretén, cosa que no és sempre fàcil d'aconseguir.

L’anomenada generació millennial (aproximadament, els que ara tenen menys de 30 anys), acostumen a ser titllats de frívols, superficials, materialistes, impacients i capriciosos, entre d’altres moltes generalitzacions injustes. D’alguna manera, els joves de la Companyia José y sus hermanas reivindiquen, amb aquest espectacle, la vessant més compromesa, lluitadora i crítica dels nois i noies de la seva edat envers l’herència d’un estat amb moltes carències democràtiques. Amb cruesa, creativitat i sentit de l’humor, Los bancos regalas sandwicheras y chorizos és un exercici de denúncia intel·ligent i enèrgic que assenyala i treu a la llum tot allò del que no es parla de l’Espanya franquista i les greus conseqüències que aquest silenci i permissivitat comporten. Amb textos de diversos autors (i també propis) i la dramatúrgia i direcció de Silvia Ferrando, resulta sorprenent la capacitat que té l’espectacle d’estar en sintonia amb tot el que està passant al carrer, sense haver-ho tingut previst durant la seva preparació. Això és la mostra evident de l’encert del seu enfocament envers el tema que tracta. La contundència ideològica i l’esperit revolucionari d’un grup tan jove són una alegria que cal celebrar i la prova de què encara queda espai per l’esperança.