Comprar entrades per a Les coses excepcionals

Els gelats. Les guerres d’aigua. La veu de Ray Charles. Per vosaltres, aquestes són “coses” que posaríeu a la vostra llista de coses excepcionals? Hi serien o posaríeu d’altres? Com de llarga seria la vostra llista? Perquè cadascú té els seus plaers, petits o grans, amb els quals seríem feliços si els poguéssim gaudir, ni que fos una vegada més.

Aquestes tres proposades, per exemple, són algunes de les que es poden trobar a la llista d’en Pau, el protagonista d’aquesta història. Una llista que va començar a fer als 7 anys, arran d’una situació familiar difícil de pair. Una manera d’afrontar la vida. Una llista que va anar creixent i creixent al llarg de la seva vida. Sixto Paz ens proposa un text amè, divertit, emotiu, a vegades trist, que aposta per la implicació de l’espectador en tot moment. Des que entres a la sala i seus a la butaca, fins el moment en què surts per la porta i has d’afegir la teva “cosa excepcional”.

Pau Roca, és el mestre de cerimònies, el protagonista d’aquesta història i el nexe directe amb cada espectador. Et fa emocionar, riure a cor què vols i també reflexionar. Perquè al final, el text ens convida a fer això, pensar en allò que realment volem i necessitem a la nostra vida. I no ho fa en forma de llibre d’autoajuda o de teràpia grupal, sinó que ho va mostrant, a poc a poc, a través de la història del protagonista. De les seves vivències, dels seus sentiments i, sobretot, de les seves pors i els seus dubtes. La seva interpretació no podria ser més real, més versemblant. Cada paraula és seva, cada reflexió en veu alta, cada pensament.

Text i història arriscada, valenta i diferent, que animen al públic a provar diferents maneres de gaudir i sentir un espectacle. L’espectador forma part de la història, creant personatges, ajudant a l’intèrpret a explicar la seva vida, introduint-se i participant en l’obra.

La posada en escena és simple, de fet, molts dels objectes que s’utilitzen provenen del propi espectador, donant lloc a situacions còmiques, divertides i surrealistes a vegades.

Si una cosa no es pot obviar d’aquesta representació és la música escollida per a fer de banda sonora. Però quina delícia! Ray Charles, Nina Simone, Frank Sinatra... increïble. Només queda que la productora faci un favor als espectadors i pengin aquesta meravella de playlist a alguna plataforma per gaudir-la a casa, recordant els vinils i la seva exquisidesa.

I és que les coses excepcionals, al final, són aquelles petites coses que provoquen un plaer immens gaudint-les en un moment determinat. I aquesta obra és una d’elles.

El bigoti de Freddie Mercury és sens dubte una de les coses excepcionals que trobem en aquest món, i hi he arribat a pensar gràcies a aquesta agradable i entranyable hora que ens va regalar el Pau Roca.

Les Coses Excepcionals és un cant a la vida, una oportunitat de parar i apreciar aquestes insignificants coses que fan especials els moments. El més bonic d'això és que s'aconsegueix gràcies al teatre, però no un teatre qualsevol, ja que aquest muntatge traspassa les fronteres, trenca la convencionalitat de l'espai escènic no només fent al públic còmplice de la narrativitat dramàtica, sinó també involucrant-lo en l'escenari. Les Coses Excepcionals no és una obra de teatre, és una trobada amb amics, amb el "jo" més íntim, aquell a qui a cops oblidem donar-li la importància que mereix.

Però no tot és de color de rosa, aquest espectacle de Sixto Paz i El Terrat parteix de quelcom tràgic, ja que ens agradi o no, la vida es nodreix de tot, i aquí és on trobem la bellesa del text de Duncan Macmillan conduït per l'agradable monòleg de Pau Roca.

Jo ja tinc la meva nova llibreta on recordar totes aquelles coses que fan de la vida una aventura excepcional.

Des de que entres a la sala, ja ets part de la història d’en Pau. Les butaques estan també a l’escenari, envoltant el centre, on en Pau estarà dret, i passejant, i assegut, explicant-nos la seva història, i l’explica de tal manera que pots visualitzar perfectament el moment, les emocions, els colors... La meva acompanyant em va preguntar si la història era real o només l’estava interpretant.

Vam sortir meravellades, vam riure molt, vam sentir tendresa i, inclús a alguns, se’ns va caure la llagrimeta en algun moment. Us recomano que no perdeu temps i aneu a veure a aquesta peça entranyable i divertida que en Pau Roca borda d’inici a fi.

Mentre esperem que comenci comencen a passar coses. No us les explico. Comença. En Pau Roca ens explica la seva vivència. Bé, la del personatge. Però també es diu Pau. O és que realitat i ficció, quan la interpretació és de veritat, conflueixen, es dissolen? No és la seva vivència, però ell fa que ens l’anem creiem a mida que avança l'obra. Com poques, aquesta és una obra d’espectadors actius, atents, entregats. Com l’actor, com en Pau.

Un constant mirar tothom, i quan dic tothom, és tothom, als ulls. Als ulls o fins i tot més endins. En Pau entra i surt de la història, per conversar amb nosaltres, per fer-nos partíceps de la percepció de la seva infància, de la seva adolescència, de la seva família.

"Les coses excepcionals" està farcit de coses excepcionals. Les numero:

1 – El format i la dramatúrgia.

2 – La interpretació d’en Pau Roca

3 – El públic

4 – el plantejament de la història

5 – les complicitats

6 - els ullets amb què mira l’actor al públic

7 – els petons i les abraçades

8 – el mitjó, que avui fa pudor, per què m’he mullat com un pop

9 - la simplicitat

10 – les coses excepcionals

11 – el meu company de butaca, que alhora és el meu company de feina, però que és el primer cop que anem junts al teatre

12 – les coses que em passen pel cap

13 – les coses que em fan fer (Spoiler)

14 – les ganes d’arribar a casa i escriure que no us perdeu aquesta obra. Per què divertiment, reflexió, i acrobàcia interpretativa són excepcionals. Com les coses, com la vida, com els amics, com el teatre.

Carme Canet

Em trobareu, també a Companyia de Teatre i Cultures

Hi ha temes que són molt delicats d’abordar al teatre i, al mateix temps, molt necessari que surtin del tabú i agafin, a poc a poc, cada vegada més visibilitat. El risc que es corre a l’hora de tractar sobre un escenari problemàtiques com el suïcidi o les malalties mentals és caure en el sentimentalisme forçat, el morbo, el melodrama barat o, al contrari, en la ingenuïtat dels lemes d’autoajuda de tassa d’esmorzar. Però Les coses excepcionals aconsegueix esquivar hàbilment aquests paranys i presentar una història dura, complicada i fosca amb senzillesa i un esperit positiu i esperançador que és gairebé una proesa. I això és possible gràcies al fet que ho fa des de la perspectiva d’un nen, interpretat amb una brutal honestedat per Pau Roca. Un nen que ja és adult però que ens explica tot el camí que ha fet per arribar a ser-ho a través de la seva inacabable llista de les coses que fan que la vida valgui la pena. El text pot enganyar per la seva naturalitat però, realment, és molt profund, poderós i la part més valuosa del muntatge. En canvi, les diferents interaccions amb el públic funcionen a mitges. Segurament, això dependrà de cada funció però, tot i la predisposició de la majoria d’espectadors, el joc trenca una mica el ritme i té alguna cosa d’artifici que no acaba d’encaixar amb la fluïdesa de la resta del conjunt. En qualsevol cas, la proposta commou i ens fa sortir reflexionant de la sala, amb una certa nostàlgia i pensant en les nostres famílies i les coses que més ens agraden o estimem del món. Això no només és molt bonic sinó també poc habitual i molt difícil d’aconseguir.

Vam conèixer a Duncan Macmillan ara fa uns anys amb l'obra Pulmons, que va significar el primer gran èxit de crítica i públic de Sixto Paz Produccions. Ara la companyia torna a ell i sembla ser que el públic està responent amb la mateixa calidesa, perquè si una cosa té Macmillan és que connecta amb els espectadors de forma directa, sense gaires complicacions ni subterfugis. És cert que alguns titllaran l'obra d'ingènua o de naïf, que és un adjectiu que li escau força, però crec que el text afronta amb originalitat una història que podia haver-se representat com un drama psicològic de gran volada. Lluny d'això, l'autor ho converteix en un exercici interpretatiu, en un desafiament i també en un joc teatral on el públic hi acaba tenint un pes important. Precisament aquí està l'èxit de la peça: en posar el pes en la colectivitat i en fer sorgir les històries del mateix pati de butaques...

Pau Roca, únic i fantàstic intèrpret, assumeix tota la responsabilitat d'aquest petit experiment, i ja des d'abans de començar va establint amb el públic una sèrie de lligams que no es trencaran en cap moment. De fet, la seva interpretació absolutament naturalista, l'esfondrament de la quarta paret i els cops d'efecte que ens reserva la peça acaben per convertir l'espectacle en un esdeveniment. Això, que d'entrada sempre és positiu, pot presentar a la llarga algun petit inconvenient. I és que una obra com aquesta requereix un espai petit i un públic atent, tot i que a vegades pot acabar atraient a espectadors que busquen altres coses... i que amb la seva actitud poden trencar el fràgil equilibri que proposa Macmillan.

Segur que heu vist Manhattan, del Woody Allen. A la penúltima seqüència de la pel·ícula el protagonista, ajegut al sofà, repassa les coses per les que paga la pena viure: "aquelles pomes de Cezanne; el Pottato Blues, de Louis Amstrong..." i finalment, "la cara de la Tracy", la dona que estima. D'alguna manera, aquesta és la llista que escriu el narrador sense nom de Duncan MacMillan. El risc de ser excessivament naïf l'esquiven l'autor i en Pau Roca amb perícia i amb l'honestedat de qui és capaç de confrontar la necessitat ineludible d'intentar salvar l'altre amb la culpa davant la impossibilitat d'aconseguir-ho.

La posada en escena fusiona escenari i grada amb la intenció de crear una atmosfera carregada d'intensitat, i en Roca s'encarrega de mantenir-la a dalt de tot i a la vegada no saturar, de la comèdia al drama, de Chicago a Daniel Johnston, i de Beyoncé a Mahler. Sense escarafalls, transmet la tendresa del text a força de sensibilitat i d'un to afinadíssim imprès en cada paraula poc habitual a la cartellera barcelonina.

Les coses excepcionals és tan divertida com emocionant, i la interpretació d'en Pau Roca no arregla els nostres problemes, però ens ajuda a suportar-los.

 

Ahir quan vaig veure l’obra “Les coses excepcionals” em vaig recordar d’una llibreta que vaig escriure fa uns quants anys. De seguida que vaig arribar a casa la vaig buscar. Sabia perfectament on era, però m’havia oblidat completament d’ella. La vaig obrir. El primer que hi ha escrit és el poema “Mal que mal” de Ferran Margarit. Data del 2009, però les primeres coses excepcionals les havia començat a escriure molt abans. La meva llibreta de coses excepcionals es titula “Les coses que em fan feliç”. Com diu en Pau, tots en un moment o altre, amb més intensitat o menys, ens hem sentit deprimits. A mi escriure aquests moments em va ajudar molt.

M’agradaria poder compartir amb vosaltres algunes de les coses que hi vaig escriure:

-Entrar a l’habitació dels meus fills quan dormen i veure en el seu rostre la felicitat.

-Estirar-me al sofà i escoltar a Pavarotti cantant Nessun Dorma

-El caliu de la llar de foc encesa

-Les abraçades dels  meus fills

-El pijama d’ossets

-La frescor dels llençols de cotó recien posats

-El contacte de la pell del meu marit. El contacte de la pell dels meus fills

-Un bon plat de nata, i una cassola de macarrons de la meva mare.

No sé en quin moment vaig deixar d’escriure-hi, però ahir quan vaig arribat a casa, i me’l vaig llegit, hi vaig afegir unes quantes coses més: tornar a veure somriure a la meva filla, sentir cantar al meu fill i anar al teatre.

La vida és una llista plena de moments excepcionals. En Pau quan era petit va començar a escriure per la seva mare una llista de coses per les quals valia la pena viure ; una llista que va seguir escrivint tota la vida i que possiblement li va ser de gran utilitat per ell mateix.

Hi ha milers de coses per les que paga la pena viure, coses immaterials que són excepcionals.

Seguiré omplint la meva llibreta de coses excepcionals, perque la vida és plena de coses per les quals paga la pena viure.

Vaig gaudir molt. Feliç d'haver-me topat amb un espectacle poc convencional tan recomanable. Un format diferent i innovador que fa als espectadors partícips d'una llista de coses que ens farà plorar, riure i viatjar amb la història del protagonista. Tres verbs no pas fàcils de conjugar dins el tema que tracta Les coses excepcionals.

Un espectacle que ens sacseja per fora, ens commou per dins i ens fa sortir del teatre amb una calor particular i la necessitat de subratllar l'amor per la vida.

No us perdeu aquest muntatge excepcional!

Duncan Macmillan va escriure al 2013 Every Brilliant Thing, una adaptació al teatre de la novella de George Orwell, 1984, publicada al 1949. No entenc massa què va trobar Macmillan en 1984 per escriure aquesta obra. Potser perquè un dels temes que tracta la novel·la Orwelliana és la persecució de l’individualisme i el pensament independent. Segurament aquestes ganes de compartir amb el públic el va fer escriure aquesta obra la finalitat principal de la qual era fer participar al públic i girar l’estructura teatral. Segons paraules de Macmillan, “no he vist a ningú discutint sobre la depressió i el suïcidi de manera precisa, útil, o interesant”.

El tema de “les coses excepcionals” és la depressió i el suïcidi però el format de presentació vol convertir un drama en una reafirmació de les ganes de viure. La mort, la depressió i el suïcidi; la informació sobre les publicacions de les dades de suïcidi segons la OMS i els sentiments de culpa que crea el suïcida en el seu entorn, passen desapercebuts per la preparada lectura de les coses excepcionals per part del públic i la por de ser el següent en sortir a l’escenari.

En aquest moment hi ha una quarentena de monòlegs en cartell als teatres de Barcelona. Em venen al cap alguns d’ells i penso que hi ha monòlegs en els que l’actor/actriu fa un relat d’algun tema o història sense cap mena d’interpel·lació al públic com “Acorar”, “el metge de Lampedusa” o "Eduard Farello: Una Ilíada" d’altres en els que el públic d’una manera subtil se sent partícip de la història com “A.K.A” i uns altres com “les coses excepcionals” en els que la participació és una part fonamental del guió.

Excepcional i original és la presentació d’aquest monòleg i el gran treball actoral de Pau Roca sota la direcció de Sixto Paz Productions. És extraordinària també la participació del públic i la seva espontaneïtat però el tema que fa de fil argumental queda emmascarat per la hilaritat que provoca la sortida a l’escenari d’un públic no preparat però molt participatiu.