Comprar entrades per a L'autora

La directora Anna Serrano Gatell dirigeix una obra que és una de les millors recomanacions de la cartellera. Obra plàstica, que trenca totes les normes narratives (per què n'hi ha d'haver?), que vol posar mostrar les costures de les obres de teatre i que està interpretada per actors i actrius consagrats (Nausicaa Bonnín, David Selvas, Javier Beltran) i per d'altres que demostren que tenen per davant una gran carrera (Ravina Raventós Vinyals).

El tema és tots els mecanismes que té el patriarcat per controlar en tots els àmbits, inclòs també els textos escrits per L'autora, una dona jove, representada per Nausicaa Bonnin), que lluitarà per aconseguir-ho, però que no ho tindrà fàcil perquè aquells murs que es troba a la feina també se'ls trobarà a casa.

L'autora és una d'aquelles obres que fa pensar, que recordareu al cap de dies, i que us vindrà al cap perquè pensareu que en teatre encara no està tot fet (gràcies, Anna Serrano Gatell) i que la lluita contra el control del patriarcat tot just acaba de començar.

L’autora és una obra de D’Ella Hickson, estrenada a Londres al 2018 el tema de la qual continua sent de rabiosa actualitat. Ha estat traduïda per Carlota Subirós i dirigida per Anna Serrano.

Una autora jove posa al damunt de la taula el poder del patriarcat dins del món de la creativitat artística. Amb la seva obra vol fer la revolució mitjançant la denúncia: “Intentar canviar el món abans de morir-me, derrocar el capitalisme i desmantellar el patriarcat”. Bàsicament l’obra ens mostra el xoc entre les necessitats de la protagonista i els interessos del director o productor i una crítica del control que exerceix la producció i la indústria en el procés creatiu. És una obra gens convencional, agosarada, valenta que posa de manifest les estructures socials, artístiques i familiars que trontollen. L’autora del text utilitza el play-within-the-play per reflexionar sobre la ficció i la realitat escènica. La directora de la versió estrenada a Londres va dir que cada gest, cada paraula i cada moviment de l’obra té un contingut polític.

Anna Serrano, la directora, ha respectat el text de l’autora sense retallar res. Tot i que és una mica llarg atrapa al públic pel tema, per fer-lo participar en algun moment, per l’agilitat en les transicions la qual cosa és tan sorprenent que hem de lloar la feina de la regidoria (totes les regidores són dones i formen part de les escenes). I atrapa també per la metateatralitat que utilitza en cada una de les cinc escenes. Una escena rabiosament potent pot quedar interrompuda per l’aparició del director o un col·loqui ficcionat sobre l’obra. Sembla que siguin escenes aïllades però el fil d’unió són les dificultats d’una escriptora per desenvolupar un guió o les pressions del director o de la seva parella, ambdós representants del patriarcat que ella vol combatre. Tot això ens la fa més propera. Els intèrprets van intercanviant papers sense que es pugui crear confusió. Tot està molt ben trenat per un text impecable que en algun moment desconcerta però que es torna a encarrilar de seguida. No cal dir que el treball interpretatiu de Javier Beltrán, Nausicaa Bonnin, Ravina Raventós i David Selvas és magnífic.

 

Es nota la mà d’Anna Serrano al darrere, aportant una dimensió visual i artística al text que eleva la proposta. Ens trobem davant d’una obra amb una forta càrrega estètica, que oscil·la entre la literalitat del text i metàfores visuals.  Tot i això, no és una peça pensada per a tots els públics: en alguns moments es fa excessivament llarga i, entre certes escenes i recursos simbòlics, es perd una mica el fil de la història. Algunes seqüències, com la del matrimoni al pis, acaben resultant feixugues pels diàlegs.

Destaca l’originalitat amb què arrenca la proposta i l’ús de l’equip tècnic integrat dins l’acció escènica, fet que aporta, si més no, certa curiositat i diferència.

Cal remarcar especialment Ravina Raventós, amb una capacitat de transformació escènica extraordinària, i Nausicaa Bonnín, que torna a demostrar que és una autèntica bèstia sobre l’escenari.

En general, he trobat a faltar un fil conductor més clar, que fes el conjunt més uniforme.