Comprar entrades per a La Treva

Aquesta és una obra que parla de la guerra i de les seves conseqüències, d'ètica periodística i personal, de prioritats a la vida... però sobretot parla de relacions humanes i de persones que són sacsejades pel seu entorn, afrontant-lo amb valor i amb totes les contradiccions i incongruències que us pugueu imaginar. La història dels dos reporters de guerra comporta un marc molt determinat, però a Margullies no li interessen les seves gestes sinó la seva intimitat. Per això els reclou en un loft de Manhattan i els obliga a enfrontar-se a històries quotidianes i a un dia a dia al que no estan acostumats. I aquí és on l'autor s'hi troba més a gust, perquè tal com ha demostrat en altres textos (Sopar amb amics) les relacions de parella són realment el seu punt fort.

Julio Manrique, que a cada nou treball fa un pas més per convertir-se en un director de referència, l'ha tornat a encertar amb el plantejament de l'obra i l'excel·lent direcció d'actors. L'atenció pels petits detalls, l'acurat treball d'il·luminació, la selecció musical i la construcció d'un decorat aparentment confortable (era molt important simular que els actors s'hi trobaven com a casa) acaben de fer la resta. Sense cap mena de dubte, un treball rodó i un altre èxit indiscutible de La Brutal.

La guerra, tan horrible, tan intensa, genera addicció.
Ho admeten tots aquells qui l'han viscut des d'una vessant professional, siguin militars, periodistes o fotògrafs. Bentornats (si tornen) els reconeixen com a valents herois que es juguen la vida per explicar-nos les desgràcies alienes, i és clar, no tornen a veure amb els mateixos ulls la vida frívola i banal del primer món, on els principals problemes es desplacen a petits conflictes familiars o a la compra d'un sabó del body shop.
A La Treva, Clara Segura interpreta la Sarah, una fotoperiodista ferida per l'esclat d'una bomba a l'Irak. Plena de cicatrius a la cara i a l'ànima, intentarà fer una vida "normal" junt amb el seu xicot, en James (David Selvas), tot esperant que les ferides es curin i pugui emprendre una nova descàrrega d'adrenalina bèl·lica.

El text de Donald Margulies és fantàstic, et manté atrapat gairebé dues hores amb un ritme cinematogràfic i diàlegs afilats. Combina amb enginy quatre personatges i les seves dispars visions de la vida, de la feina i de l'amor. Bona direcció de Julio Manrique. Segura i Selvas, com a parella de reporters de guerra, es mostren polièdrics, profunds i complexos. Superbs. Bona feina també de Ramon Madaula, sobri i esquiu, abocat a una nova vida més tranquil·la; i Mima Riera, que aporta el punt de seny necessari (i desencadenant d'uns quants conflictes) al petit loft novaiorquès amb l'ingenuïtat de qui no ha anat massa més lluny del seu barri. Ella, la tonteta, és l'única que en veure una fotografia de gent desfigurada a la guerra crida: "com podeu dir que aquesta foto és bonica?". El rei va despullat.

Podeu comptar amb les habituals virtuts de La Brutal: bona proposta, bona escenografia, i cuidadíssim espai sonor.

Feia temps que no gaudia tant amb un espectacle de teatre "convencional". No us la perdeu!

Una proposta que ens fa plantejar qüestions relacionades amb el periodisme en general i el periodisme de guerra molt especialment.

Que és el motiva a una persona a anar a un lloc en guerra amb una càmera a la mà i fotografiar, filmar o escriure sobre el que està veient ??

De quina "fibra" està feta aquesta persona que observa i registra fets sense intervenir??

Per altra banda, hem de ser conscients que sense la informació que ens fan arribar aquests reportes de guerra, els conflictes no serien visibles .... i tot el que no és visible, per la major part dels ciutadans, és com si no existís.

Un text que no pots deixar a la sala de teatre, sinó que ens ha d'acompanyar i fer reflexionar sobre les relacions de parella, les relacions professionals i el paper del periodisme en la nostra societat del benestar.

Una direcció, la d'en Julio Manrique magnífica i una posada en escena realment extraordinària, que ha sabut jugar amb l'espai escènic transformant-lo sobre la marxa pels diferents moments de la història. La llum, el so ambient i la música acompanyen els canvis d'escena.

Una Clara Segura en "estat de gràcia" amb una interpretació convincent d'una reportera obligada a "detenir el temps" per recuperar-se de les seves ferides. David Selvas, Ramon Madaula i una "fresca" i sorprenent Mima Riera completen un repartiment de luxe.

Una obra imperdible. Moltes preguntes sense una única resposta.

Si desitgeu llegir l'apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ

 

 

“La Treva”, és una peça del neoyorquí Donald Margulies que en aquests moments està arrasant a La Villarroel.

 

Donald Margulies està considerat com un dels millors escriptors en mostrar les vivències emocionals. Les seves obres sorgeixen de la inquietud amb ell mateix i amb el món que ens envolta.

 

Sota la precisa i cuidada direcció de Julio Manrique quatre actors excepcionals. David Selvas, Clara Segura, Mima Riera i Ramon Madaula donen vida als quatre protagonistes de l’obra.

Quatre punts de vista al voltant del món del periodisme en zones de conflicte:

-La prestigiosa  fotoperiodista de guerra addicta a la feina (Clara Segura).

-La d’un reporter de guerra que després de patir una crisi nerviosa decideix abandonar aquest tipus de vida (David Selvas). És el personatge que es comença a plantejar si realment paga la pena i serveix d'alguna cosa estar constantment en perill.

-La de l’editor fotogràfic que es mou pels seus propis interessos (la notícia per sobre de tot) interpretat per en Ramon Madaula. Amb aquest personatge podem veure el costat més competitiu i fred. La noticia. La primícia en publicar la notícia. Les restriccions periodístiques. El moment de triar la millor foto, la més impactant. El negoci de les revistes i diaris. La fredor dels editors. Els conflictes que hi ha entre editors i fotògrafs.

-I la mirada dels que estem fora de l’objectiu, els que observem i ens fem preguntes, representats en el personatge de la noia jova, alegra i vital ( Mima Riera), actual parella de l’editor. Com ella ens plantegem on són els límits. És el mirall de la consciència, i els dubtes morals de la Sarah.

Quatre punts de vista d’una de les feines més complexes que existeixen.

 

 

-L’obra transcorre en un apartament de Brooklyn. La guerra és el teló de fons, però al seu darrera s’amaga una història d'amor. Una relació, que malgrat l’amor, és difícil de sostenir.

La tensió emocional és palpable des del principi. Les motivacions que en un principi els unia, han deixat de ser-ho. Les circumstàncies de la vida fa que els interessos deixen de ser els mateixos, és just en aquell moment, on la relació deixa de ser compatible.

 

-Cada any intento anar a veure la mostra internacional de fotoperiodisme professional que es fa al CCCB del World Press Photo, una de les exposicions  més importants dins de l’àmbit del fotoperiodisme, que destaca per la qualitat de les seves fotografies, així com pel debat i la crítica que generen cadascun dels treballs exposats. Haig de reconèixer que mai m’havia plantejat qui hi havia al darrera la càmera fent aquelles fotos tan impactants. "La Treva" m'ha fet veure que darrera d'aquelles fotos hi ha algú darrera l'objectiu.

“La Treva” ha fet que em planteges moltes preguntes:

-Quina són les motivacions que porta a aquestes persones a fer aquesta feina?...Aventura?, diners?, reconeixement ?, adrenalina?, intentar salvar al món?, fugir d’alguna cosa?,...

-Quin sentit té jugar-se la vida?

-Realment el que fan, serveix per canviar alguna cosa?

-En certs moments, que és més important...fer la foto o ajudar a la persona que tenen al davant...?, On  són els límits?, On és la humanitat? .... El fi justifica els medis?

 

Eren tantes preguntes, que per poder-los entendre una mica, vaig començar a buscar informació per internet sobre fotoperiodisme de guerra. Vaig mirar “No me llames fotógrafo de guerra” i  “War Photographer”, dos documentals que tracten del dilema al que s’enfronten els periodistes de guerra, i un curt “HISTORIAS- Foto-periodismo” ( guardonat amb diversos premis internacionals), on es pot veure una clara al·lusió a la historia de Kevin Carter i la seva fotografia “La niña sudanesa con el buitre al acecho”, amb la que va guanyar el premi Politzer l’any 1994.

 

Del que em vaig adonar és que a cadascun d’ells, els mou diferents motius; pocs són els que busquen reconeixements i premis, la majoria volen acostar-nos una mica més a la realitat d’aquells països oblidats, retratar l’horror de la guerra i denunciar aquelles atrocitats que s’estan portant a terme en un conflicte.

 

El que m'ha provocat aquesta obra és intentar entendre la feina que fan els periodistes de guerra. M'he adonat que no és una professió senzilla. He pogut veure que la majoria acaben sent gent solitària ( com és el cas de la Sarah). Que tenen els seus dubtes morals davant d'una situació en la que podien haver intervingut.

Gràcies a les seves imatges som conscients del que passa més enllà d’un titular. Sense ells no seria possible conèixer aquesta veritat.

Però segueixo pensant que hi ha límits que no s’haurien que traspassar.

 

 

 

 

En aquesta obra, un còmode apartament a Nova York serveix per pendre distància i evadir-se de la realitat en la que viu submergida el nostre món, així com per obrir un debat sobre com observem, com ens hem de sentir i com actuem davant les adversitats mundials des de l'oasi en el que vivim. Tanmateix, un cop els protagonistres viuen una treva des del seu apartament davant la perillositat del fotoperiodisme de guerra i del dilema moral en el que s'enfronten a la seva feina, aquesta aturada també serveix per prendre consciencia d'un món encara més difícil de combatre, el nostre mateix i el del coneixement del nostre propi jo. I es que quan no ens submergim en les coses que passen fora nostre i tenim temps per nosaltres mateixos, les pors internes comencen a florir. De fet, aquest és un dels múltiples temes que s'amaguen darrera d'aquesta brillant obra, en la que les relacions, la forma de veure el món i les diferents formes de combatre les adversitats que ens envolten esdevenen el seu núcli central.

Sens dubte, es tracta d'un text ric en matisos i simbolismes, en el que les paraules i les accions quotidianes amaguen un rerafons important. En aquest sentit, es mostra una naturalitat absoluta i propera en la que el bel·licisme exterior ha quedat aturat i se'l veu a través del record i de la comoditat. Així, els quatre personatges serveixen per qüestionar el tema i per obrir els diferents fronts de batalla que mostren les nombroses realitats en les que vivim o volem viure, pretenent obrir-nos els ulls sense adoctrinar i jutjar, ja sigui per comprendre als altres o a nosaltres mateixos.

La posada en escena de Julio Manrique esdevé dinàmica i propera, deixant fluir el text i sacsejant a l'espectador gradualment. En aquest sentit, fa un gran treball que es veu reflectit, entre d'altres coses, en una magnifica direcció d'actors, esplendidament defensada pels quatre intèrprets. A més, una escenografia cuidada i l'habitual segell musical de Manrique acaben per arrodonir el seu conjunt.

En la línia independent, innovadora i actual de la productora, el nou muntatge de La Brutal planteja un interessant conflicte sobre una parella de periodistes (fotògrafa i reporter) que tornen d’Iraq al seu apartament de Nova York, on hauran de recuperar-se de les ferides físiques i emocionals que els ha causat l’experiència. Escrita per Donald Margulies, l’espectacle fa servir com a teló de fons el suculent debat sobre els límits del periodisme de guerra per parlar, en realitat, d’una crisi amorosa on la vocació professional i els objectius vitals entren dolorosament en contradicció. Amb un quartet d’intèrprets excepcional dels quals Ramon Madaula destaca per la seva magistral naturalitat, el millor de la direcció del sempre encertat Julio Manrique és l’aposta pel realisme. La proposta aconsegueix plasmar, de manera molt senzilla i precisa, el dia a dia de la rehabilitació emocional d’aquests personatges en la quotidianitat del seu apartament de Brooklyn. L’escenografia, els jocs d’il·luminació i de so també estan molt ben trobats, malgrat que, per la disposició de l’espai, algunes escenes tenen una mala visibilitat per una bona part del públic. D’altra banda, tot i la seva llarga durada, la història resulta força addictiva, ofereix un ventall molt variat de situacions divertides, profundes o dramàtiques, i obre una sèrie de debats de gran valor. Potser certs diàlegs tenen algun component un pèl demagògic i la trama coqueteja amb alguna trampa argumental però, en conjunt, se’ns presenta com una obra molt ben servida i de forma satisfactòria.

Un fotoperiodista ha de continuar disparant la càmera davant la nena que s'està dessagnant, o s'ha d'aturar i ajudar-la? Potser la decisió correcte és continuar fent fotos i que el món les vegi, però podrà dormir a les nits sabent que no la va socórrer? És just prejutjar a una noia de vint i pocs anys perquè està com un tocinillo de cielo i s'ha casat amb el madur intel·ligent i atractiu (i amic) que estava fins a les celles de la seva antiga dona? És curteta o només innocent, com li correspon per edat? I a ell, l'han de menysprear perquè als seus cinquanta s'ha buscat una pell llisa que l'escalfi a les nits? Aquests són els dubtes que, per a mi, planteja la Treva, però sobre això ja s'hi ha especulat molt. Dejà vu, cap novetat, obra massa plana.

Crítica completa » http://bit.ly/2eYaq0B