La tercera fuga

En diverses entrevistes, l’autora descriu la seva creació com una petita història. Una història “amb h minúscula”, diu. No us la cregueu. Segurament es refereix a que la història és particular, una de tantíssimes vivències que els temps han forçat a escriure. Però és que amb ella es pot llegir el món. Es tracta d’un viatge en el temps i en la memòria, una fugida perpètua que esdevé llegat familiar i, alhora, ferida col·lectiva.

La tercera fuga, escrita i dirigida per Victoria Szpunberg, és una producció del Teatre Nacional de Catalunya, amb la col·laboració dramatúrgica d’Albert Pijuan, s’inspira en vivències reals de la pròpia autora per construir una ficció de gran abast sobre la memòria, l’exili i la supervivència.

La història segueix el recorregut de tres generacions d’una família jueva obligada a fugir en tres moments clau: l’Ucraïna soviètica dels anys vint, postrevolucionària, l’Argentina de la dictadura militar als setanta, anys de plom, i, finalment, la Barcelona del segle XXI. Tres generacions, tres geografies, tres moments de ruptura. La peça, polifònica, barreja llengües (català, castellà, yiddish, ucraïnès i rus) que s’entrellacen en una coreagrafia verbal on la llengua esdevé refugi i frontera. Hi intervenen diferents disciplines artístiques per crear una experiència escènica que apel·la tant al pensament com a l’emoció. Amb aquesta diversitat s’aborden temes com la identitat, l’arrelament i la transmissió generacional.

Les músiques, inspirades en sonoritats d’arrel com el klezmer i el tango, acompanyen l’acció dramàtica en tot moment, en directe.

Destaca la fluïdesa de la posada en escena. La transició entre èpoques i espais s’articula amb una escenografia modular i dinàmica espectacular, que reforça la narrativa. L’escenari es transforma com ho fan els destins dels personatges: paisatges que neixen i s’esfondren, identitats que es trenquen i es reconstrueixen en un flux constant d’emoció, ironia i resistència. El vestuari, com l’escenografia, juga un paper clau a cada escena.

Tot el conjunt d’actors i actrius contribueixen a fer sòlida la proposta. Destaca la Clara Segura, que, com a actriu principal de l’obra, sublima cadascun dels personatges que aborda, i ho fa participant de forma coral, fent créixer el conjunt. Les transicions, gairebé totes, corren a càrrec d’un Ton Vieira excel·lent, pel seu ritme, per la dicció, per la fluïdesa que aporta al pas de les escenes. Aconsegueix que la mort esdevingui una ombra permanent, enigmàtica... La Magalí Sare ofereix emotivitat amb la seva interpretació, domini melòdic i seguretat en escena. I Sasha Agranov, Emma Arquillué, Anna Castells, Marc Joy, Olga Onrubia, Carles Pedragosa, Carles Roig, Biel Rossell, Fede Salgado o en Sergi Torrecilla formen un mosaic humà per reflectir experiències d’exili i resistència.

Una obra imprescindible pel text i la posada en escena, que explica l’instint autodestructiu insaciable de la humanitat i la forja d’identitats a través del pas del temps i de resiliències gairebé heroiques.

Victoria Szpunberg ja ens va sorprendre la temporada passada amb L’imperatiu categòric, i ara fa uns tres anys amb El pes d’un cos, però l’autora catalano-argentina d’ascendència jueva porta ja més de 25 anys escrivint i estrenant textos pels nostres escenaris. Ara li ha tocat estrenar a un dels espais més temuts per a molts autors i directors: la Sala Gran del TNC.  Les dimensions de l’escenari, de la sala, els recursos tècnics i també les expectatives posades en cada estrena imposen d’allò més. Però val a dir que el resultat ha estat més que satisfactori, sobretot perquè l’autora ha deixat de banda el seu estil més íntim per explicar-nos una història grandiosa en tres parts. De fet, la història (inventada o vagament inspirada en la realitat) de la seva pròpia família.

Tot comença amb una dansa de la mort, i amb un mestre de cerimònies (excel·lent treball de Ton Vieira) que ens endinsarà dins de la família de l’autora del text. Tot amb moltes referències metateatrals i un humor que aviat es barrejarà amb el drama. I ja de seguida ens trobarem a Berditxiv (Ucraïna), a principis del segle XX, on està a punt de celebrar-se el casament d’uns antics parents... Un acte marcat per l’amenaça de la guerra, que ens connecta inevitablement amb el nostre present. I ja després marxarem cap a Argentina, on arriben refugiats dos dels familiars ucraïnesos. Aquí entrarem en l’acte més dramàtic i temàticament més complex; un acte realment emotiu que ens remet, també inevitablement, al moment actual amb totes les referències a l’auge del feixisme i els estralls de la dictadura de Videla. La tercera part –o la tercera fuga, segons es vulgui veure- ens portarà fins a Catalunya, en el que serà l’acte més còmic i lleuger... almenys a l’inici. Potser no és la millor part de totes, però el text està tan ben lligat i el final –encara que una mica impostat- és tan impactant que de seguida convenç als espectadors. Fer aixecar a quasi tota la platea del TNC no és tasca fàcil, i l’obra de Szpunberg ho aconsegueix quasi cada nit.

Cal valorar l’estructura d’un text que t’atrapa de seguida i no et deixa anar en les seves quasi tres hores de durada. Un treball enorme de l’autora –conjuntament amb Albert Pijuan- que també es llueix en la part de direcció. I és que moure un engranatge com aquest amb aparent facilitat i sense excessius artificis també és de mèrit, a part de que aconsegueix un dels treballs interpretatius de conjunt més interessants i cohesionats dels darrers anys. Veure com els actors i actrius –amb Clara Segura al capdavant- passen del català a l’argentí amb tanta naturalitat és realment admirable, però la barreja de músics i intèrprets també resulta gratificant, fins al punt que el moment del tango Cambalache acaba essent un dels punts àlgids de la peça.

Per finalitzar, destacar el treball escenogràfic, el vestuari, la il·luminació, l’espai sonor... Un treball tècnic impecable que aquest cop va de la mà de la història, i ni l’entorpeix ni l’ofega.

La identitat d’una persona sempre ha sigut un motiu de reflexió, debat polític i polèmica social. Què conforma la identitat? Els orígens? La confessió religiosa? El cognom familiar? A qui l’importa deixar constància exacta d’aquest factor que forma part d’una persona? Allò que realment necessita l’ésser humà és tenir un sentiment de pertinença, vol sentir-se connectat a un llegat que expliqui el seu present i li doni sentit a la seva vida.

A La tercera fuga Victoria Szpunberg fa un repàs pels 100 anys d’història d’una família marcada per l’exili en tres èpoques concretes. Tres generacions que han de deixar la seva vida i familia enrere, Ucraïna al 1920, Buenos Aires al 1970 i Barcelona al 2020.

Szpunberg amb Albert Pijuan presenten una història filada amb orfebreria, amb un ritme constant que atrapa al públic i fa passar per gairebé tres hores de relat com si fossin un petit incís teatral. Amb un llenguatge directe i planer, el text exposa fets turmentosos, que afecten la vida i deixen un pòsit per sempre, i ho fa de manera senzilla perquè l’espectadora ho entengui i es submergeixi plenament en el viatge que proposa. Una meravella de dramatúrgia que sacseja la ment i l’ànima, que apropa al públic a la vida dels personatges i els acompanya fins al final.

El càsting d’aquesta obra és espectacular, cada intèrpret va mudant-se de pell a mesura que va canviant de personatge amb respecte i honestedat. L’elecció del repartiment és precisa per a relatar aquesta història, hi ha un treball excel·lent de tria de cadascuna de les persones que donen vida a aquesta narració. Les i els intèrprets són excepcionals i es nota la feinada en naturalitzar els seus diàlegs i adquirir els matisos necessaris per donar versemblança al seu discurs -així com els accents que desenvolupen de manera magnífica-. Destacar-ne algun/a no seria adient, però si caldria posar el focus amb en Ton Vieira, el narrador d’aquesta obra, que és un dels grans descobriments d’aquesta producció.

L’escenografia de Max Glaenzel i Sílvia Delagneau és impressionant, no busca una grandesa que faci ombra a la història, sinó que ajuda a contextualitzar al públic amb els espais més importants d’aquest relat. El disseny de so i d’il·luminació són excepcionals i creen un marc amb una sonoritat i visualització perfecte perquè no es perdi ni un detall d’allò que s’està explicant. De la mateixa manera, els efectes creats per donar força a la narració embolcallen de manera sublim i demostren una direcció excepcional de Szpunberg.

És una experiència imprescindible que marca un abans i un després a l’espectador/a que la veu, que aproxima al teatre una gran història relatada de manera aclaparadora.

El text és de Victoria Szpunberg amb la col·laboració d’Albert Pijoan. Ella n’assumeix la direcció i cal remarcar que és la primera directora que dirigeix el seu propi text al TNC. És un text sobre la seva família amb elements ficcionats i teatralitzats. Es tracta de la saga d’una família jueva de cognom Shprigelburd que amb el pas de les fronteres s’acaba convertint en Szpunberg.

Està organitzada en tres actes sense entreacte i, sorprenentment, no es fa gens llarga. La primera part comença a Berdyciv, a prop de l’actual Kiiv (Ucraïna), als anys 20 del segle passat, en un lloc on vivien els seus besavis. L’inici ja ens prepara pel que serà una història dura, de exilis forçats, de pèrdues i separacions però amanida amb tocs d’humor, cançons, molt de moviment i canvis d’escenografia obligats pel text.

La segona es desenvolupa a l’Argentina als anys 70 amb la dictadura del general Videla i la tercera a Catalunya actual, concretament a Verges d’on han tret la dansa de la mort amb la que comença i acaba l’obra i de la que el narrador, un meravellós Toni Vieira, parlant en català i portuguès, en porta la indumentària. Ell és el fil d’unió de les tres obres, balla i juga com el mestre de cerimònies de Cabaret. És una obra circular. Cada una de les escenes comença amb una festa i acaba amb la fugida. Són tres obres dins d’una obra immensa, l’engranatge de la qual es deu a la cuidada escenografia de Max Glaenzel i Sílvia Delagneau i el mil·limetrat moviment escènic de Maria Cabeza de Vaca.

Les dues escenes més còmiques són els passos de les fronteres en les que juguen amb la incomprensió de les autoritats fronteres i les poques ganes de solucionar el problema dels exiliats. Són còmiques i a la vegada més complicades emocionalment. L’assessorament lingüístic és perfecte. Deixa sense paraula al públic la capacitat d’aprendre a parlar l’ídix o l’argentí dels i de les intèrprets catalans. Hi ha un treball immens amb l’Ídix per part de Golda ven der Meer i de l’argentí per part de Romina Cocca.

Un treball coral en el que 13 actors i actrius interpreten a un seixantena de personatges, tots ells i elles, esplèndids amb totes les dificultats que suposa el canvi de vestuari, col·locar-se de cop en una llengua diferent, ajudar als canvis escenogràfics, etc. La música és també identitària. Vull destacar el tango "Volver con la frente marchita", arrenjada en català i cantada per Magalí Sare, una de les actrius amb la que el públic arriba al súmum de les emocions.

És una obra àgil amb una barreja precisa d’ingredients, una combinació perfecte de drama, ironia, tendresa i humor, un humor necessari per alleugerir la tensió que crea l’obligació de fugir de casa seva que tothom, de lluny o d’a prop ha viscut.