La resposta - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

La Resposta és una commovedora obra de Brian Friel sobre la fragilitat de l’ànima humana amb un repartiment de luxe encapçalat per Emma Vilarasau i David Selvas, sota la direcció de Sílvia Munt.

Sinopsi

A Give me your answer, do! (títol original) Brian Friel ens explica la història de Tom (David Selvas) i Daisy Connoly (Emma Vilarasau). La parella està esperant la visita de David Knight, un agent literari nord-americà que està estudiant l’obra literària de Tom per si la pot vendre a la Universitat de Texas. Un esdeveniment que els permetria aconseguir l’anhelada seguretat econòmica. Durant el cap de setmana els Connoly també reben dues visties més: la dels pares de la Daisy i la d’un amic escriptor i la seva dona. En aquest entremat de relacions humanes i familiars també hi ha la Bridget, la filla discapacitada mental que, amb la seva absència, endureix el drama. Una història que conduirà a l’espectador a un laberint de sentiments, ironia i drama.

SOBRE L'EQUIP

Sílvia Munt fa realitat un vell projecte personal i porta a l’escenari l’obra d’un autor irlandès que, a Catalunya, coneixem especialment per muntatges com Afterplay (vista el 2013), Traslations (2014) i Dansa d’agost (2016). La directora té a la seva disposició un repartiment de luxe encapçalat per Emma Vilarasau i David Selvas però que aplega molts altres grans noms de la nostra escena.

Sinopsi

SOBRE L'EQUIP

Fitxa artística

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 11

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Frustracions personals i professionals de set personatges

Un text de Brian Friel, amb traducció de Pau Gener, i dirigit per Silvia Muntque es representa al Teatre Goya, dins de la programació del Festival Grec.

Sílvia Muntha fet realitat un vell projecte personalportant a l’escenari l’obra d’un autor irlandès que, coneixem especialment per muntatges com “Molly Sweeney” (Grec 2012), “Afterplay” (2013), “Translations” (Biblioteca 2014) i “Dansa d’agost” (Biblioteca 2016).

Aquest és el segon any que la Sílvia Munt participa en el festival Grec, ja que a l'edició de 2016 va dirigir “El preu”, en aquesta mateixa sala.

Brian Friel(1929-2015), fou un dramaturg en llengua anglesa, considerat el Txèkhov irlandès. En aquesta obra “A Give me your answer, do!” examina la complexitat de les relacions humanes, l’autor és capaç d’explicar la complexitat de les relacions paternofilials, de les relacions de parella i de les relacions d’amistat. Descriu les preguntes més importants que ens fem cada dia, com ara qui som, qui voldríem ser o com suportem l’existència quan passem un moment dramàtic a la nostra vida.

Tom (David Selvas) i Daisy Connoly (Emma Vilarasau), són matrimoni, ell és un escriptor que fa temps que no escriu. Ella havia estat una pianista considerada una jove prodigi, i ara beu ginebra. Sota una aparent normalitat estan patint greus problemes econòmics i tenen la seva filla Bridget (en el vídeo Raquel Ferri(adulta) i Rita Soteras(nena)) ingressada en un sanatori mental fa més de deu anys.

Han rebut la visita de David Knight (Eduard Buch), un agent literari nord-americà que estudia l’obra literària de Tom per tal de vendre-la a la Universitat de Texas, un fet que els permetria aconseguir seguretat econòmica.

Els Connoly reben la visita dels pares de la Daisy, ella (Carme Fortuny) metgessa jubilada a un pas de la invalidesa, ell (Ferran Rañé) pianista de bar i cleptòman. Han decidit fer un dinar on també estan convidats una parella d’amics, ell un presumptuós escriptor (Àlex Casanovas) i ella, la seva irritable dona (Àngels Gonyalons). Formen una parella aparentment brillant.

Un text coral que explora les frustracions personals i professionals dels set personatges de l’obra, personatges que es mouen entre la infelicitat i la soledat. No és una obra en què passin grans coses, ja que de fet veiem els seus protagonistes durant un dia.

Un muntatge senzill, que entenem han superat els problemes de so que sembla que hi havia a les primeres representacions, una escenografia d'Enric Planas que dóna sensació de buidor, de tristor, d'incertesa. Una modesta gran casa, aïllada, perduda en mig del camp dins del Comptat de Donegali.

Un magnífic repartimenton segurament han destacat una mica més els homes que les dones; ens han agradat totes les interpretacions, destacant les de la parella protagonista, però voldríem remarcar l'excel·lent interpretació d'Àlex Casanovas, en un paper secundari.

Completa la representació una part filmada (vídeo de Daniel Lacasa) que es projecta sobre unes cortines, i ens permet veure la visita del pare a la filla i la dura "relació inexistent" entre ells. Amb aquesta encertada filmació, conformen el preàmbul, l'epíleg i la que seria la mitja part de l'obra.

En resum, un text potent que obliga a la reflexió del perquè ens passem la vida buscant respostes, ... Som les persones que volíem ser? ... Vivim com volíem viure? ... Fem allò que sempre havíem volgut fer? ... Són els nostres amics, realment amics?, preguntes que segurament, des de la sinceritat més absoluta, quedarien sense resposta.

Una proposta que a nosaltres, ens ha agradat molt.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

14/07/2018
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Lluny de Txékhov

Moltes vegades s'ha parlat de Brian Friel com del Txékhov irlandès, i el cert és que hi ha alguns elements del seu teatre (els dubtes existencials, l'honradesa cap a un mateix o la recerca de la veritat) que així ho proven. La resposta és potser l'obra més txekhoviana de les que li hem vist a casa nostra, però potser també per això és la que menys ha connectat amb el públic. M'explico... Txékhov sempre ha estat un autor complicat de portar a escena i d'encertar amb el to, i aquest és un parany en el que tant Friel com la direcció de Sílvia Munt hi han acabat ensopegant, com tants d'altres ho han fet abans. No n'hi ha prou de mostrar una galeria de personatges amb crisis diverses si realment no n'hi ha cap amb el que acabem empatitzant. No és suficient fer una obra coral si tot plegat no té al darrera un element vertebrador. Podria ser la filla hospitalitzada? Potser sí, però crec que en aquest cas la filla és un element revulsiu però no un eix que cohesioni a tots els personatges.

La proposta de Sílvia Munt peca de complaent i un xic freda. La mateixa decisió de l'escenografia -que provoca problemes d'audició importants- ja és tota una declaració d'intencions. És cert que hi ha moments estèticament molt bonics, com són tots els de les projeccions, però en general dóna la sensació que calia un espai més càlid, que agrupés i no disgregués més a aquest heterogeni grup d'amics. Pel que fa a les interpretacions, penso que hi ha tons diferents, i fins i tot idees diferents del drama que s'està interpretant. Però malgrat tot, hi haurà gent que es sentirà identificada, gent que s'emocionarà i alguns que potser acaben veient a Friel en el mirall del dramaturg rus.

07/07/2018
Elsa Álvarez Forges
Teatre Barcelona

Incertesa i frustració en un drama latent

D’ençà que La Perla 29 va posar la banya en Brian Friel amb Traduccions, el dramaturg irlandès ha deixat de ser un desconegut a Barcelona. En aquest cas, Sílvia Munt ha apostat per La resposta, un text coral que explora les frustracions personals i professionals dels set personatges de l’obra. Sota una capa de normalitat i tranquil·litat aparent, el Tom i la Daisy —David Selvas i Emma Vilarasau, una parella que segurament no ens hauríem imaginat—, viuen un drama latent per dos motius: tenen la filla ingressada en un centre psiquiàtric, i tenen greus problemes econòmics.

En una reunió amb família i amics, Friel dibuixa un fris de personatges que es mouen entre la infelicitat i la frustració. La incomoditat regna entre tots ells. Àlex Casanovas i Àngels Gonyalons, la parella d’amics aparentment brillants, guapos i triomfadors, tampoc no són capaços de ser feliços. Som davant d’un drama existencial? Probablement. No en va s’anomena Friel el Txèkhov irlandès. A mesura que va avançant la reunió, cada personatge es reclou més en si mateix per no notar la incomoditat que li generen els altres. Amb La resposta, Friel deixa clar que la incertesa governa el destí dels personatges, que no hi ha resposta a cap dels seus dubtes. El conflicte mateix de l'obra és quiet i latent, per això no resol.

El muntatge dirigit per Sílvia Munt és tan senzill com desolat i trist. Set actors molt ben dirigits interpreten set personatges que no saben trobar el seu lloc. Molt bona interpretació de tots, sense destacar-ne cap, ni tan sols Emma Vilarasau, que ja fa anys que ens té acostumats a papers extrems i diabòlics. Sílvia Munt ha fet una direcció coral per a una obra coral en què l’important és l’ambient desangelat i incert que els personatges creen.

28/06/2018
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Dramatisme dispers

Hi ha elogis que, més que servir per vendre millor un espectacle, poden suposar una càrrega que, pel seu pes excessiu, acabi per enfonsar una proposta dins del nostre imaginari com a espectadors. Podríem parlar, per exemple, de les expectatives que genera la denominació de “Txèkhov irlandès” amb la qual es coneix a Brian Friel. No és que sigui del tot desencertada però el cas és que el condemna a una comparativa de la qual pocs autors poden sortir ben parats, especialment, quan ens trobem davant d’un dels textos on es mostra no tan inspirat com altres vegades. Aquest és un dels problemes de La resposta, un muntatge dramàtic, amb un repartiment de luxe que, malauradament, té poc espai per al lluïment interpretatiu. A diferència d’El preu, aquí la direcció de Sílvia Munt no té la suficient precisió i intensitat, a la recerca d’un to que no acaba de trobar mai. L’obra planteja un univers asfixiant de frustració, tristesa, relacions humanes i crisis existencials que s’estanca en la simple exposició dels diferents conflictes interns d’un ampli ventall de personatges. D’una banda, més enllà de donar voltes sobre els seus malestars, res no acaba d’esclatar ni cap a dins ni cap a fora; d’una altra, no es crea cap línia argumental que els uneixi tots ells i encamini l’argument general en una direcció menys dispersa. L’espectacle, en definitiva, resulta massa senzill per funcionar com a conjunt, per anticlimàtic, monòton i una mica anodí, malgrat que té algun moment emotiu com l’escena projectada en vídeo.

15/07/2018
Ramsés Martínez Barquero
Teatre Barcelona

Una resposta sòbria

Amb motiu del festival Grec de Barcelona, arriba al teatre Goya La resposta, un text de Brian Friel sota la direcció de Sílvia Munt. A l’obra es presenta un seguit de preguntes existencials degut a la situació vital del protagonista, Tom. Preguntes les quals es tractaran de respondre mitjançant l’evolució de l’acció dramàtica i la intervenció dels diferents personatges.

Hi ha un seguit de problemes que provoquen que la representació de La resposta acabi per no ser, sota el meu punt de vista, satisfactòria. En primer lloc, l’acció dramàtica té els ingredients per encarnar un gran drama, però acaba per quedar-se en una sèrie de converses sòbries i poc creïbles. Tot i el gran elenc i el gran autor, el text sembla no estar a l’alçada i l’espectador no empatitza amb l’acció, provocant que la representació es torni molt llarga, fins i tot massa.

En segon lloc, no sembla haver-hi cap moment de clímax dramàtic al llarg de tota la representació. Ja sigui per l’absència de clímax dins el text o per la monotonia que suposa la representació per part dels actors, l’obra manté un to sobri perpetu que no culmina en cap moment amb el qual l’espectador pugui connectar amb allò que s’està representant. No hi ha clímax, catarsis, evolució de personatges... O, com a mínim, s’hi dona lloc però no s’aprecia degut a la distancia entre espectador y representació.

En síntesi, hi ha uns quants motius pels quals La resposta no acaba d’ésser la gran representació que molta part del públic esperava. Es la prova perfecta de que no cal amb un bon autor i un bon elenc. Una actuació molt sòbria, amb una posada en escena que dividia l’atenció del públic (accions que es superposaven i personatges que no semblaven estar ni a la mateixa representació que els altres), ingredients que provoquen que el resultat sigui insatisfactori. Potser hi ha masses preguntes, massa text... potser la clau hagués sigut cuidar allò essencial: emocionar el públic.

13/07/2018
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Una resposta poc satisfactòria

Quan es va anunciar aquesta obra, les meves expectatives es van disparar, ja que tot feia indicar que seria una de les propostes més importants de la temporada estival. Un cop vista, considero que la combinació de l'autor de Translations o Dansa d'agost amb una bona directora i un llarg repartiment de grans noms no ha estat suficient per complir-les, almenys en el meu cas. En aquest sentit, la representació m'ha semblat insatisfactòria, en la que crec que no s'ha acabat de trobar el to adequat, resultant aquesta feixuga i poc atractiva per a l'espectador. Així, costa entrar dins d'ella i aquesta manca de connexió fa que no acabi d'interessar allò que s'està explicant, que a priori ho és. De fet, malgrat els bons actors, en general, es respira una manca de credibilitat que afecta a la narració, de la mateixa manera que l'exposició dels diferents personatges i temes no acaben de funcionar. Tot i això, podem trobar alguns encerts i moments ben portats, com la temàtica plantejada abans de desenvolupar-la, però malaudarament aquests no són suficients per remuntar i captar l'atenció, com a mínim, d'alguns espectadors.

09/07/2018
Josep M

No em repetiré en els comentaris que expressen la qualitat de l’obra, la direcció, l’escenografia i els actors.
Sí que vull remarcar que a la fila 16 -he vist que passava també a la 6 !- l’audició era senzillament penosa.
Un fet intolerable, no sé si producte d’una falta de direcció general puntual o d’un problema crònic de l’obra o del teatre.
Incomprensible, a dia d’avui.

08/08/2018
Josep Via Santacana

La Resposta una dissecció de la infelicitat simplificant diria que tots els personatges són uns desgraciats sense sortida ni respostes ja no la té el dolor que suposa tenir una filla al psiquiàtric sense possibilitats de recuperació, tampoc no hi ha resposta per a aquest pare també escriptor que amb prou feines escriu , la mare infeliç i amargada en aquest entorn sense altre consol que el alcohol.Afegir la presència dels pares d’ella, l’amic escriptor aparent triomfador amb l’esposa insatisfeta i l’únic personatge no familiar present per valorar la qualitat de l’arxiu literari de l’escriptor ara bloqueajat.No hi ha respostes que es busquen sense parar i l’habilitat de Brian Fidel ens té pendents en aquesta reunió familiar reflex de la fragilitat de l’ésser humà, de les seves contradiccions i frustraciones.Per a mi un treball interpretatiu de bon nivell,el paper més difícil per Emma dóna el to amb una veu adequada a una dona donada a la beguda amb el to apropiat de frustració i amargor que crec encaixa amb el personatge i no era fàcil, la resta em sembla ells i elles, en papers a la seva mida, potser per el meu gust,l algo excessiva Angels Gonyalons. Silvia Munt com va fer en l’últim Grec, dirigint “El Preu” demostra el seu talent com directora i en absolut reptes facils, com tambe demostra la seva categoria dirigint cinema o com actriu.Recomano La Resposta a tothom a qui li agradi un teatre reflexe de la complexitat del mon en que vivim i com el mateix Brian Fidel diu,no cal buscar respostes perque el veredictes es donen quan tot ha conclos i per sobre de tot cal viure.

20/07/2018
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Una pequeña decepción en el Grec.
Iba con las expectativas muy altas debido al gran dramaturgo que firma la obra y los grandes actores que la interpretan pero he salido del teatro bastante decepcionado.
La historia no engancha para nada. Los personajes ni te atrapan ni deseas saber el porqué de su desesperacion. La hora y media de obra se me ha hecho realmente larga y solamente la he disfrutado en algún momento de comedia esporádico.
Desde luego creo que la directora no ha sabido dar forma a un texto difícil pero que se le podría haber sacado más partido.
PD: Odio mucho cuando la Vilarasau habla como haciendo que llora. Está taaaan sobreactuada. Con lo pedazo de actriz que es y cuando hace esto se me cae todo al suelo…

17/07/2018
Isabel

Sin lugar a dudas, el mayor reclamo del montaje, es el reparto de actores de gran calidad y popularidad en éste medio aunque, personalmente, creo que también podían haber sido otros, ya que los papeles apenas tienen dificultad artística para su buen desarrollo.
Son personajes deambulantes, zombies y llenos de silencios, a los que en realidad une un terrible hecho dramático del que en realidad nunca hablan.
Cada uno sobrelleva el peso a su manera, intentando seguir con unas vidas que se empeñan en que parezcan normales y triviales, cuando en realidad no lo son.
Es una obra intimista, punzante y muy literaria que te obliga a pensar y a fijarte en muchos detalles escénicos para ser capaz de ver reflejada la auténtica realidad en que quiere basarse la escena.
Hay que dejar claro que se trata de una hora y media lineal, fría, sin altos ni bajos; muchos silencios y diálogos absolutamente superfluos para romper con tanta congelación de sentimientos enterrados.
Una pena que el sonido es catastrófico y, dado que lo poco que se dice es en tono bastante sutil, las voces no llegan demasiado lejos y se pierde diálogo. Tendrían que haber usado micrófonos.
Si alguien quiere ir a verla, aconsejo filas cercanas al escenario, no dormirse con tanta quietud y buscar en el fondo de lo que se dice, vislumbrando el reflejo de aquello que no se nombra.
Una obra difícil de digerir, pero puesta en escena al fin y al cabo.
No es para todos los públicos.

06/07/2018
Josep OS

Avui al Goya m’he estrenat amb el Grec d’aquest any amb aquesta obra de l’irlandès Brian Friel i dirigida per Sílvia Munt i malauradament no ha estat com m’hagués agradat que fos. Va ser de les primeres entrades que vaig comprar per al Festival perquè d’aquest autor tinc un excel·lent record de Dansa d’Agost que vam poder veure a la Biblioteca però avui no ha estat així. Un repartiment suggerent i res més i això no és suficient si darrere no hi ha un text que et faci vibrar. Diàlegs insulsos que no m’han aportat absolutament res i que m’han deixat tan indiferent que m’han arribat a avorrir i mirar el rellotge a cada moment Era a la segona fila i m’he perdut (o no) part del que deien per deficiències de so i crec que això després de tant assaig, és imperdonable. De les interpretacions res a objectar ja que m’han semblat esplèndides totes, amb una excepció la Emma Vilarasau i no m’agradaria haver de dir això ja ha estat una de les meves actrius preferides però que d’un temps ençà quan no són les seves sortides de to, que aquí no hi ha, són aquest forma de parlar ploriquejant que acaba cansant. En definitiva he sortit molt però molt decebut. Suposo que el repartiment atraurà públic però jo després del que he dit, lògicament no la puc recomanar.

29/06/2018

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Sílvia Munt dirigeix ‘La resposta’ al Teatre Goya

En el marc del Grec 2018 Festival de Barcelona, el Teatre Goya estrena La resposta, la nova obra dirigida per Sílvia Munt. Es tracta de la versió en llengua catalana […]

19 juny 2018