La mort i la primavera

Bellesa i pura poesia corporal i sonora. Un espectacle en que s'uneixen música electrònica, instruments, cos, llums, direcció, estètica... és una obra mestra. Et transporta a un espai obscur i poc amigable, reprodueixen a la perfecció personatges desagradables.

Recomanable llegir el llibre abans per no perdre's cap detall. Millorable només en la dicció que es perden paraules, però davant del que representa aquesta obra d'art, és el mínim dels mínims.

Complicitat de veu,música i cos digne de veure.

Marcos Morau, Premi Nacional de Dansa, és una de les veus més singulars i madures de l’escena contemporània valenciana, catalana i europea. Fundador i director de La Veronal, els seus espectacles es caracteritzen per una posada en escena on l’espai, la llum o el vestuari prenen tanta rellevància —o més— que la mateixa coreografia.

La Mort i la Privamera que podem veure aquests dies al TNC és un ritual escènic contemporani que més que sintetitzar la novel·la de Mercè Rodoreda, la desafia. El muntatge, que ha circulat per festivals de primera divisió internacionals —Biennale de Venècia, entre d'altres— és una obra que demana una entrega a l’univers Morau. Un univers que defuig de l’escenificació del relat per centrar-se en els símbols que el caracteritzen: la foscor, la mort, el renaixement i la fragilitat col·lectiva. Una representació escènica que, mitjançant cossos, objectes i rituals, al llarg d’una hora i quart, esdevé un retaule de gran volada estètica, ple d’imatges, cossos i gestos que s’inspiren —no recreen— el món Rodoreda.

El llenguatge coreogràfic de Morau s’ha anat allunyant, a cada producció, de la virtuositat tècnica de la dansa contemporània per buscar un teatre físic i més expressiu. A La Mort i la Privamera hi ha moments de gran sincronisme col·lectiu però també moments de treball cru i fragmentat que busquen transmetre la violència simbòlica del text i l’angoixa existencial dels seus personatges.

Morau convida l’espectador a transitar per un poema visual abstracte i no pas per un relat narratiu i cronològic. Això pot complicar la visió a persones que esperen veure la novel·la de Rodoreda escenificada o una història coherent i lineal.

La música en directe és, sens dubte, un dels elements destacats de la proposta. Una magnífica Maria Arnal, sempre present a l’escenari, com un personatge més —gairebé, protagonista— reforça la dimensió ritual fins a transformar-la en esotèrica. La seva veu, crua i profunda, neix des del fons de la seva ànima per fisicalitzar-se en els cossos dels ballarins, aportant una àmplia tessitura de capes emocionals que enforteixen l’hipnotisme i ens apropen a la crueltat latent del text.

Com és d’esperar de La Veronal, els intèrprets responen amb un compromís tècnic i espiritual total. Les transicions entre la calma i l’explosió se succeeixen sense pausa i són executades amb precisió i entrega per part dels ballarins.

Una proposta intensa, colpidora, fosca i bella, que de ben segur satisfarà els més exigents aficionats a la dansa, però que pot esdevenir dura i críptica per al públic general, malgrat la seva curta durada.