La Millor Obra Que Mai No Veureu Als Escenaris Catalans

Cada cert temps apareix alguna obra que ens parla de la precarietat dels grups de teatre que volen començar i no saben com, o bé sí ho saben però no tenen els diners, els mitjans o l’espai adequat per fer-ho. Ara recordo sobre la marxa Molta merda, d’Eduardo Cardell (2014) o Ens hauríem d’haver quedat a casa, de Llàtzer Garcia (2017). El més curiós és que tot i que passin els anys... les queixes, els problemes i les dificultats s’acaben assemblant molt. Els somnis dels artistes –siguin actors, directors, autors, etc.- no varien de generació en generació, però topen de cap una vegada i una altra amb un sistema petit, tancat i força endogàmic.

L’obra d’Iván Andrade ens acosta de nou a aquesta realitat, però posant data d’avui i acostant-nos a la realitat d’ara mateix. Així sabem de les exigències que posen actualment les sales –per petites que siguin- i de les dificultats per donar a tothom d’alta a la seguretat social, per aconseguir una subvenció, per trobar algú que confiï en el teu projecte o per acabar fent més de quatre o cinc bolos. Veiem, en aquest sentit, les peripècies de tres joves –o no tan joves- que comparteixen pis i somnis, i que creuen que haver guanyat un premi de dramatúrgia molt important els hi obrirà totes les portes.

L’obra juga constament amb el metateatre, interpel·la al públic allà present i barreja divertides escenes corals amb alguns monòlegs que tracten d’explicar les motivacions i necessitats de cadascun dels protagonistes. Molt de sentit de l’humor per abordar unes històries que en el fons amaguen situacions amargues, i també força pessimistes. Ara bé, l’esperança sempre compta... i el final –que ara no rebel·larem- ens acosta a altres maneres de triomfar o seguir amb el que realment aquests personatges estimen i estimaran sempre: el teatre.

A tots ens resulta dolorós veure com els anys passen i el potencial del nostre futur s’esvaeix. Sobretot, quan un hi ha posat esforç i ganes. En el món del teatre – com va dir un company meu – el lloc natural d’una obra és al fons d’un calaix. A no ser que guanyis un premi Born. I potser així tampoc; ho saben bé la Cristina (Cristina Terzi) , el Xavier (Xavier Alomà) i el Jordi (Jordi Ciurana), els protagonistes de La millor obra que mai no veureu als escenaris catalans (picada d'ullet al Premi Born de Josep Maria Miró).

En aquesta peça d’Ivan Andrade – acusadament, de ben segur, d’autoficció– ens capbussarem en les dificultats d’una companyia de teatre per aixecar el teló. Potser d’una manera un pèl autocomplaent –pobre gent del teatre!–, un punt d’autocrítica molt necessari i sorbetto, molt i molt d’humor. I és que malauradament, no queda altra sortida que riure’ns dels sistema i de nosaltres mateixos. L’obra és també, i segurament sense saber-ho, tot un exercici pedagògic: ¿quant costa produir teatre? ¿quina és la funció de dur un text sobre l’escenari? ¿hi ha amiguisme als passadissos?

Ho anirem descobrint amb aquesta obra que parla a l'espectador de forma directe. Com? Trencant sovint la quarta paret tant amb el públic com amb el propi equip tècnic. Una bona de direcció, al meu entendre.I és que al capdavall, tots som teatre. I per això, tots n’hem de conèixer els budells.

The amateurs company han creat un producte teatral molt actual. Sorprèn que un tema tan punyent i preocupant per tots aquells professionals del món del teatre que hi deixa la il·lusió, el temps i la vida sense massa reconeixement ni ajuts econòmics no s’hagi tractat en profunditat (que jo sàpiga) a les escenes teatrals.

Ivan Andrade i Clara Bes són els fundadors d’aquesta companyia i, a demés de “Partícules Paral·leles”, han estrenat obres de teatre a BCN i tractat altres temes preocupants de l’actualitat. Tots ells són espectacles de creació i per tant, coneixen bé les dificultats d’una companyia independent per tirar endavant qualsevol projecte.

En aquesta obra fan moltes al·lusions als directors de les grans sales de teatre de BCN públiques i privades amb les dificultats d’accedir-hi per a la majoria de les companyies petites. El director (Ivan Andrade) i una tècnica (Rina Ota) participen en l’escena en forma d’assaig donant un aire metateatral molt divertit.

Pel que fa als actors, Xavier Alomà, Jordi Ciurana i Cristina Terzi,  tots tres professionals, han participat en diferents papers en sales petites i coneixen el “mundillo” tan bé que en poden fer una crítica sincera, dura però creativa i útil. I de tot això va aquesta obra, un advertiment a les polítiques públiques, una crida a la necessitat de defensar la cultura amb majúscules i també de la obligació de fer amb el teatre accions socials i comunitàries. I tot, amb un gran sentit de l’humor. No és fàcil fer riure d’un tema tan preocupant i seriós però ells ho aconsegueixen.

Ells tres personatges de l’obra són companys de pis i creadors d’una companyia independent que han estrenat espectacles tot i que no han pogut deixar feines precàries per subsistir. L’obtenció del premi Born de Teatre al text de Cristina  crea noves expectatives al grup, nous plantejaments de vida i molts canvis als que ja estan acostumats.

La interpretació dels tres actors és magnífica, Jordi Ciurana en el seu paper d’enfadat amb tots i el món, Xavier Alomà  més discret, assenyat i tendre. Cristina Terzi dona serenitat al grup, té una manera d’actuar que apropa el públic al menjador d’aquell pis de 49 metres quadrats.

Penso que és una obra de reflexió, divertida i tendra que no es pot quedar en un racó de la nostra memòria.