La màquina de parlar

La màquina de parlar és una distopia futurista que transita entre la comèdia i el drama per parlar-nos sobre la solitud i l'abolició dels sentiments en una societat tecnològica.

El protagonista Bruno, interpretat per Marc Rosich, és un dèspota aïllat i obsessionat amb el seu ascens laboral que combat la solitud amb una màquina de parlar, interpretada per Sandra Monclús, amb la qual viu en constant conflicte.

Aquesta màquina és una intel·lectual fascinada per la paraula i la figura de Franz Kafka. Com més s'humanitza la màquina més gran és el conflicte amb el seu amo. Ell només busca una mica de companyia a través de la conversa banal, representat per la lectura diària de l'horòscop, mentre que la màquina no pot evitar “delirar” i implicar-se emocionalment.

El monòleg inicial de la màquina introdueix la idea de paradís, idea que es reprèn més endavant, sent tot allò que ens han negat o que no té espai en la nostra vida vulgar. D'aquesta manera, Bruno tracta de construir el seu propi paradís a través de la tecnologia, comprant tot allò que no pot aconseguir en la societat de forma natural. Una crítica a les noves tecnologies que en lloc de connectar-nos ens aïllen, acostumant-nos a la immediatesa i generant una impaciència que segons el propi text és l'origen de tots els pecats capitals.

Però més enllà d'estimular la seva consciència Bruno també necessita estimular el plaer corporal. Per això compra un “gos que dóna plaer” i amb l'aparició d'aquest tercer personatge s'engega la història.

El gos que dóna plaer, interpretat per Jordi Andújar, es mostra inicialment en forta contraposició amb la màquina de parlar. Si la màquina de parlar representa la consciència, el gos és el cos. Dues màquines dissenyades per obeir al seu amo i cobrir les seves diverses necessitats. És interessant el plantejament sobre la humanització de les màquines, al més pur estil de pel·lícules com Blade Runner o Her, mostrant robots amb més atributs humans que el propi Bruno, tal com diu el text “ets humana perquè tens llàgrimes i tens sang”.

No obstant això, en ocasions s’arriba a l'estridència fent un ús excessiu dels crits quan una major quantitat de silencis podrien ajudar a construir aquesta tensió que es busca a través de la confrontació verbal. A més, el personatge de Bruno resulta una mica pla, amb risc de caure en la caricatura al no evolucionar al llarg de l'obra. Potser seria interessant acostar-ho més al públic perquè ens identifiquéssim amb ell en algun moment i així poder comprendre-ho.

En definitiva, una interessant crítica a la societat tecnològica que malgrat flaquejar en alguns moments mereix la pena ser vista.

 

Primer vaig poder acudir a la lectura que és va fer a la Sala Beckett per acomiadar-se del seu espai i anar a la nova seu. I van quedar contents del resultat que vam poder veure. Com va quedar la lectura i com es van divertir (i ens van divertir) al final van voler portar-ho de nou als escenaris. El Maldà va recollir fa un any el nou muntatge, i ara torna de nou per la recepció que va tenir.

El text i la direcció són de Victòria Szpunberg i repeteixen Marc Rosich, Sandra Monclús i Jordi Andújar. Els personatges són el Senyor Bruno (Marc Rosich), la màquina de parlar (magnífica Sandra Monclús) i el gos que dóna plaer al Sr. Bruno (Jordi Andújar). Aquest trio són els protagonistes d'aquesta faula que ens introdueix en aquesta vida envoltada de màquines maleïdes.

Inicialment ens parlen de la solitud i la necessitat de la recerca de companyia que tenim. En Bruno viu amb una màquina de parlar (genial Sandra Monclús) que veu com un gos dissenyat per donar plaer entra en aquest triangle d’aïllament que ens trobem molt sovint. Aquesta és la història d’una relació de poder, de dependència i d’amor.

Companyia davant el setge que ens trobem. De la feina a casa i de casa a la feina. Amb la manca d'amics, amb la manca de companys i amb l'ajut d'una màquina com a única companyia. Fa 10 anys, encara no teníem el resorgiment de les xarxes socials, o podrien ser la màquina de parlar actual.

Inicialment vist com una comèdia, ens fa riure en moltes ocasiones per anar demostrant de mica en mica un futur de solitud agre on ens encaminem de mica en mica.  Marc Rosich ens retrata un personatge aspre i amargat, trencat per la societat. Jordi Andújar ens torna a demostrar que arrisca, és fabulós i dóna plaer al Marc i als espectador amb la seva actuació. Però la Sandra Monclús, que és la presencia constant durant l'obra; ens ha encisat d'inici a fi. Sense moure's ens captiva amb la seva veu.

Ara tornen de nou, i la tornem a recomanar. En aquest enllaç teniu tota l'opinió de quan la vaig veure.