La lleugeresa i altres cançons

Aquesta obra la vaig poder veure al Teatre Aurora d'Igualada abans de poder estrenar-se a la Sala Atrium.  És una proposta que Ivan Benet dirigeix i que signa com autor conjuntament amb Victor Borràs i Aida Oset. És una proposta per adults, del Teatre Nu de Sant Martí de Tous.

El text està basat en el text filosòfic del sociòleg francès Gilles Lipovetsky. Parla una mica d’hipermodernitat i del concepte filosòfic de la lleugeresa. Ivan Benet i Víctor Borràs han agafat un filòsof que els agradava i traslladar el seu pensament al teatre. A partir d’aquest pensament han traslladat amb una professió invisible, aquest cop abans de la pandèmia.

Tenim el Narcís contemporani, connectat a les xarxes. Amb una cançó especifica per aquest “personatge”. El mateix que l’Ícar com forma de desconnexió. Ícar té un propi univers quan canta assegut i les ganes de volar. I una cançó final amb tons a David Lynch.

S’ha de dir que és un vestit a mida per l’Aida Oset. Que ens interpreta un monòleg (esteu atents, ja que té molt pes), canta, toca la guitarra, fa de DJ.

Tot i ser petits pedaços connectats amb una història. el que em quedo com a més intens és la part dels monòlegs de la infermera. Com va evolucionant el seu relat fins a relatar-nos el que succeeix. Amb tot, és una petita empenta cap a la vida.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Teniu unes quantes setmanes per anar a veure’ls, però per si de cas tornem als confinaments comarcals no deixeu per demà les obres de teatre que podeu veure avui,

El debut d’Ivan Benet com a director i dramaturg ens arriba de la mà de Teatre Nu, una formació de l’Anoia que decideix encarar, per primer cop, una obra teatral per a adults. I ho fa amb un resultat tan farcit de debuts com de qualitat. La companyia porta l’atrevida història d’una infermera que es veu obligada, de manera desordenada i malaltissa, a repassar què ha provocat que acabés deixant d’exercir a l’hospital després d’haver comès un gran error involuntàriament. L’encarregada d’encarnar el personatge que perpetra aquest monòleg és l’Aida Oset en un exercici d’esforç i concisió del tot meritori.

Benet ha dissenyat i escrit l’obra al costat de Víctor Borràs, una coautoria que s’enceta en un dilatat dinar a Sant Martí de Tous, on la companyia hi té la seu central, i on de manera més o menys definitiva van establir les línies d’actuació que calia seguir per parir aquest projecte: ajuntar la filosofia de Gilles Lipovetsky amb el context d’una infermera dins el trasbalsat i accel·lerat entorn hospitalari i, de rebot, social. Construir un relat de diverses capes de lectura, de petits episodis i conflictes paral·lels amb diferent grau de quotidianitat per entrellaçar-los de la forma més astuta.

D’entrada es percep com un clar homenatge a les infermeres, a una tasca invisible quan tot rutlla però que s’esquitxa de culpa tan bon punt alguna cosa falla. I en una segona lectura, passant per la mecanització dels processos i la deshumanització que se’n deriva (l’error humà, el conflicte més tangible de la narració) reflexiona sobre la societat actual, producte del pensament lleuger.

La manera de deconstruïr la narració recorda a l’emprada per Lynch en joies com Mulholland Drive, una pel·lícula que també nodreix en influència la posada en escena del tercer acte en què Oset interpreta delicada i precisa un tema que ens remet immediatament a l’ambient musical, en aquest cas, de Blue velvet. Però no n’hi havia prou amb un referent d’aquesta alçada. Calia encertar-la també amb el to. El to té molt mèrit. Tots aquests maldecaps desordenats brollen a raig de la boca de la protagonista, fidels al funcionament del pensament, un punt aleatori; fent evidents les hores que hi ha dedicat l’equip, pacient, a confeccionar aquest espectacle. Tot i així, el text corre el risc de ser un conglomerat lleugerament -si se’m permet el joc- heterogeni d’una munió de petits monòlegs emmotllats en un conflicte troncal comú.

Però per si fos poc, al també debut d’Aida Oset com a única protagonista damunt l’escenari, hi decideixen combinar el text amb actuacions musicals originals afegides, de vegades amb més fortuna, d’altres amb menys, a la narració. Una proposta valenta que augmenta indiscutiblement la qualitat objectiva del resultat final. Sobretot gràcies a la destresa de la tècnica Paula Crespo que integra in situ la música interpretada en directe per Oset a la guitarra i al sintetitzador amb les peces pregravades en una tasca complicada de la qual, el millor que se’n pot dir, és que passa desapercebuda.

En definitiva, una obra capaç d’enllaçar la lleugeresa al patiment i a la tendresa, tractada des de la perspectiva més rabiosa, actual i cronoscòpica. Amb conflictes humans que floten en un ambient quirúrgic i individualitzat, on ens qüestionem si algú ha comès un gran error expressament i tots els ulls, de cop, són atrets pel magnetisme que desprèn el presumpte culpable. Un debut a l’alçada del que ens havia acostumat l’Ivan quan trepitjava els escenaris i un retrobament excel·lent amb l’Aida cara a cara.

Dimecres 24 d'abril vam tenir la sort de poder assistir a la prèvia de l'espectacle LA LLEUGERESA I ALTRES CANÇONS on Ivan Benet el dirigeix i també debuta com a autor, amb un text escrit a quatre mans amb Víctor Borràs, de Teatre Nu.

També és la primera obra de text per a adults de Teatre Nu, companyia establerta a Sant Martí de Tous dedicada al teatre artesanal, cuit a foc lent, com aquest text.

Després de la representació vam poder xerrar una estona amb els dos autors i la magnífica protagonista de la proposta, Aida Oset.

Un espectacle que es representa a la Sala de dalt de La Beckett, un thriller inspirat en l’univers de David Lynch, a mig camí entre el musical i el monòleg interior.

Segons ens va comentar l'Ivan Benet, al que admirem en la seva faceta d’actor (“L’habitació del costat”, “Bodas de sangre” o “L’ànec salvatge”, per esmentar algunes), és la primera vegada que dirigeix en solitari i la primera vegada que escriu un text.

Una experiència personal a l'Hospital Clínic, el va fer pensar a escriure aquest text per parlar de les professions invisibles, fent un homenatge a la figura de la infermera. Un personatge intermedi, amagat entre el metge i el malalt, un personatge que no es veu quan tot funciona, però a qui se’ls demana responsabilitats quan alguna cosa falla.

També va sentir la necessitat de donar veu al pensament filosòfic contemporani del filòsof francès Gilles Lipovetsky. Conceptes com la lleugeresa, la hipermodernitat, l'error humà. Una reflexió sobre la buidor de la societat, la mecanització de les tasques i l'individualisme. L'alliberament mal entès, que comporta soledat i indiferència. La creació de necessitats que comporten angoixes. La desinformació de la sobreinformació.

Un text escrit pensant en què l’Aida seria la protagonista  i amb les dues idees que s’han anat barrejant a mesura que el projecte prenia forma.

L'espectacle és d'una delicadesa infinita, amb una posada en escena senzilla però eficaç i tot un recital interpretatiu d'Aida Oset. Ella ha compost la música original, actua, toca la guitarra, els sintetitzadors i canta dotant al personatge d'una gran credibilitat.

Nosaltres la vam conèixer en un concert de Clara Peya en 2018 i la vam retrobar al Festival TNT en un concert del duet NUU. Enamorats de la seva veu, ara ens ha enamorat la seva faceta d'actriu que nosaltres no havíem tingut ocasió de gaudir.

Totalment recomanable, LA LLEUGERESA I ALTRES CANÇONS fa temporada a la Beckett del 25 d'abril al 12 de maig.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ