Mercè Sampietro i Àngels Gonyalons protagonitzen La dona del 600, un espectacle escrit i dirigit per Pere Riera.

Sinopsi

En Tomàs és vidu, té més de setanta anys, i el metge l’obliga a estar-se del cafè, la llet, la sal idels greixos. Viu sol, i passa les hores com aquell que compta estels a mitjanit. Un bon dia, laseva filla Montse li du un regalinesperat: la maqueta d’un Seat 600. Ella, que és metgessasense fronteres i es passa més temps lluny que no pas a prop, ha pensat que el regalmantindria en Tomàs entretingut; més encara, reconstruint una còpia a escala del vehicle quevan tenir a casa durant tants i tants anys. El “confit”, com ells n’hi deien; el nom amb què laCarme, la dona d’en Tomàs, va batejar el 600 el dia que, fa un munt d’anys, ell el va dur a casa,per convertir aquell cotxe petit i bonic en un membre més de la família.

Durada:
90 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 13

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Carme Canet
Teatre Barcelona

Estimar i perdonar en territori familiar

Vaig aprendre a canviar les marxes d’un cotxe en un 600. Deuria tenir uns 10 o 12 anys. Els meus pares van llogar-ne dos a Mallorca, per poder recórrer l’illa amb uns amics. La meva mare feia poc s’havia cremat la mà i part del braç cuinant, i jo li canviava les marxes. Històries familiars. Ara, amb la cinquantena passada i la meva mare a prop dels 90, les històries familiars són el pa nostre de cada dia. Són allò que expliquem als amics quan fem una cervesa. Ja no parlem de bolquers talla 6 mesos. Però ens preocupem dels nostres pares igual que ho vam fer dels nostres fills. Què mengen, amb què es distreuen, amb qui van. A la dona del 600 Pere Riera explica històries familiars, relacions diverses, reaccions divertides i també dramàtiques, i ens adonem de les coincidències. “Fer-se gran és una enganyifa!!” diu un dels progenitors de dues filles que no coincideixen en quin és el sentit comú que cal aplicar en cada cas. En l’atenció als pares, però també a elles mateixes. Superba la interpretació de Jordi Banacolocha!!! És d’aquelles, com m’havia passat tantes vegades amb la Lizaran, que no distingeixes si el que diu és d’ell o de l’autor. El text li entra en ell com un mitjó ajustat al peu. I cada cop que és en escena, tant si és drama com comèdia, et porta pel camí de les emocions del personatge, i t’hi trobes al seu costat amb tanta veritat. Mercè Sampietro, Àngels Gonyalons, Rosa Vila i Pep Planes viatgen amb ell, dins i fora del 600 que construeix ell. Un 600 que és joia i tristesa, vida i mort, família i soledat. “La vida és un centrifugat que no para mai” i la història gira rodona com un confit, i t’atrapa des de l’inici, i hi entres (malgrat la mala salut de tants espectadors) i et deixes conduir fins el final, quan veus que feia temps que no veies un text dramàtic tant ben construït. Cinc vides que expliquen que els cal un xic més de convivència, i un xic més de mirar-se al ulls, demanar perdó i estimar-se de debó. Una bona història, bons actors i bona dramatúrgia.

Carme Canet i Capeta

Companyia de teatre i altres cultures

02/12/2019
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Nostàlgia amb tocs còmics i dramàtics

No hi ha dubtes que el 600 és una de les grans icones del segle passat al nostre país i, agradi o no, ha format part tant d'una immensa part de la població com de la vida social i històrica del país. És evident que evocar a aquestes alçades aquest cotxe ens porta cap a la nostàlgia i això és aprofitat de forma intel·ligent per l'autor. Així, a partir d'aquesta nostàlgia i de la utilització de flashbacks, els personatges de l'obra són capaços d'encarar un present que estava encallat pel passat, tenint un 600 metafòric i alhora real que representa indubtablement el passat, però que alhora hi és en el present i d'alguna manera també formarà part del futur.

L'obra navega entre el drama i la comèdia, desenvolupant correctament els dos gèneres i donant profunditat a la història i als personatges. De fet, la part inicial està molt ben aconseguida, tant des del text com en la direcció, amb situacions còmiques amb molt de ritme i interès. No obstant, l'aparició del flashbacks posteriors fan trontollar aquest ritme aconseguit i la barreja d'escenes de diferent gènere el fan ressentir. En aquest sentit, malgrat que la construcció d'escenes i el desenvolupament resulten encertats, a l'hora de barrejar-se trobem desigualtats que no ajuden al seu visionat i que trenquen el bon ritme que s'havia aconseguit fins llavors.

Malgrat les mancances, es tracta d'una obra entretinguda que sap anar més enllà i que compta amb un bon repartiment que ens fa encara més atractiva la proposta. Potser no és l'obra que podria haver estat amb el seu magnífic inici, però si esdevé suggerent i resulta ser una proposta que deixa un bon sabor de boca gràcies a una bona posada en escena i a l'eficient tractament dels diferents temes presentats.

12/11/2019
Andrea Caballero García
Teatre Barcelona

Una família molt real

Pere Riera és l’autor i el director de La dona del 600, una proposta teatral molt original. L’obra gira al voltant d’una família catalana i les seves vivències en torn a un cotxe Seat 600.

Aquest motiu principal ja es pot apreciar des del principi, degut a que tota l’escenografia està centralitzada en el 600. Aquest decorat està molt ben treballat, ja que és molt complet tot combinant diferents elements lumínics, sonors i visuals. L’originalitat del text és evident, però aquesta necessita d’alguna cosa més per tal que l’obra funcioni. I és que la proposta del director és brillant, perquè aconsegueix tractar temes transcendentals, com les relacions familiars o la mort, des d’un punt de vista humorístic i quotidià. A més a més, el text i la interpretació estan perfectament equilibrats, és a dir, les parts més dramàtiques és combinen suau i subtilment amb aquelles escenes més divertides. Amb tots aquests components, l’obra aconsegueix captivar a l’espectador i fer que aquest empatitzi, s’emocioni i rigui amb tota la família protagonista.

Com a conclusió, per tots els motius esmentats, cal destacar que La dona del 600 és una obra molt recomanable per a tot el públic adult que vulgui passar una estona emocionant, divertida y reflexiva al teatre.

11/11/2019
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Clàssica i emotiva

Diu Pere Riera que tenia intenció de fer una obra sobre el 600, i el cert és que s'ha enginyat un punt de partida ben original per tal d'homenatjar al cotxe més famós dels anys seixanta i també per explicar-nos els petits o grans secrets d'una família catalana molt concreta. En Tomàs i les seves filles discuteixen per la presència d'un automòbil al mig del menjador de casa, però en el fons estan assumint l'absència de la mare, peça fonamental d'una estructura familiar aparentment normalitzada. Els records que tenen d'ella, i també les discussions o els petits problemes diaris ens regalen un text que fluctua entre drama i comèdia d'una forma natural, quasi sense salts. Aquest és el principal valor de Riera, un autor que sap crear situacions interessants (Desclassificats, Lluny de Nuuk), que utilitza impecables estructures dramàtiques (Barcelona) i que crea diàlegs realment brillants (Infàmia). És cert que aquí li surt una peça un pèl llarga i més conservadora que d'altres, més tradicional, però evitant sempre la carrincloneria o el perill de caure en sentimentalismes innecessaris.

La direcció, també de Riera, aposta per una naturalitat imperiosa. Res tindria sentit si els actors i les actrius no apostessin de forma decidida per la versemblança i per la generositat escènica. En aquest sentit, funciona molt bé la complicitat entre les germanes (impecables Àngels Gonyalons i Rosa Vila), i també amb el record d'aquesta mare fantasmal, omnipresent i lluminosa (seductora interpretació de Mercè Sampietro). No podem oblidar, però, els dos personatges masculins (el veterà i sempre encertat Jordi Banacolocha i el feliçment retrobat Pep Planas), que aporten el contrast necessari en aquesta peça eminentment femenina. Un repartiment en estat de gràcia que es mou com peix a l'aigua per un espai escènic creïble, però amb un punt de teatre clàssic massa acusat... Per cert, si es poguessin evitar els cops de les parets del fons cada cop que s'obren i es tanquen, seria tot un detall.

08/11/2019
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Nostàlgica i entranyable

Pere Riera ha escrit i dirigit una obra entranyable i és així, perquè aquells que no hagin conegut el 600, que segurament seran molts, hi trobaran molts aspectes que els faran somriure, plorar en alguns moments i en d’altres, identificar-se amb algun personatge però sempre amb un toc de tendresa cap a tots ells.

Es tracta d’una obra sobre les relacions familiars que són sempre, complicades. En una hora i quaranta cinc minuts aflora tot allò que de ben a prop o de lluny hem pogut viure: gelosies no confessades, secrets no desvetllats, absències no acceptades, rols auto-imposats, retrets i culpes que van sortint i que fan que l’escenari es converteixi en un gran plató psicoanalític on es descobreixen els mons interiors de tots i que ajuda a la comprensió i al perdó.

Tots els actors i actrius estan formidables. La Guanyalons ens sorprèn cada vegada més i a cada obra creix en la seva forma interpretativa. Mercè Sampietro, encara que té poc paper a l’escenari, representa un personatge que és el fil conductor de tota l’obra i tan ella com la seva interpretació hi són presents. Jordi Banacolocha és un actor veterà consolidat i la seva seguretat dona pau i equilibri a tota la obra. Rosa Vila és el contrapunt de la germana. Té un paper més difícil perquè és la més turmentada de la família i viu corsecada per la no acceptació de la mort de la mare. Lieto fine forçat però gratificant.

L’escenografia de Sebastià Brosa és dinàmica amb escenes que retornen al passat en les que apareix la mare. El 600 sempre està present a l’escenari.

Felicito a Pere Riera per la delicada manera de tractar la mort i la seva acceptació com un fet natural i la no intervenció de la família respectant la voluntat de la malalta. Fa més per la mort digna una obra com aquesta que totes les lleis que es puguin promulgar les quals normalment arriben tard i són insuficients. És un cant a l’estimació de la família, al poliamor, al respecte a les persones grans, als vincles familiars i a la manera d’enfortir-los.

L’estructura teatral és rodona i el ritme adequat.

És molt recomanable

04/11/2019
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

El “confit” entre la comèdia i el drama

Aquesta setmana s'ha estrenat, al Teatre Goya, LA DONA DEL 600, la primera coproducció entre Bitó i Minoria Absoluta, escrita i dirigida per Pere Riera. Nosaltres vam anar ahir dia 1 de Novembre amb un teatre ple de gom a gom ... quin goig !!!

LA DONA DEL 600 és la història d'una família al voltant d'un cotxe, el SEAT 600, un cotxe que per a moltes famílies va ser molt més que un mitjà de transport i va ser incorporat en el si familiar com un membre més. Un cotxe que va marcar tota una generació per ser un dels primers vehicles a l’abast de la classe treballadora a Espanya i que va canviar la manera de viatjar de l’època.

Una dada curiosa, el 1964 un Seat 600 valia 63.500 pessetes (uns 370 euros), i cal tenir en compte que el salari mínim era de 1.800 pessetes (10,82 euros) al mes.

LA DONA DEL 600 és una intel·ligent barreja entre comèdia i drama, molt ben construïda, on les veritables protagonistes són les emocions.

Estem a casa d'en Tomàs (excel·lent Jordi Banacolocha), ell parla per telèfon amb la seva filla Montse (Àngels Gonyalons) que diu trucar des de Burkina Faso, ella és metgessa de Metges sense Fronteres, i està emparellada amb un metge alemany. Passa molt temps allunyada de casa. Però en realitat ella parla des de la porta de la casa, ja que ha vingut uns dies de visita i vol fer-li una sorpresa. Tomàs és vidu, té més de setanta anys i viu sol. Havia treballat a la Pegaso i ha estat capaç de construir el cotxe que està al mig de la sala, un Seat 600.

El “confit”, com ells n’hi deien; el nom amb què la Carme (Mercè Sampietro), la dona d’en Tomàs, va batejar el 600 el dia que, fa un munt d’anys, ell el va dur a casa, per convertir aquell cotxe petit i bonic en un membre més de la família.

La Pilar (Rosa Vila) es funcionaria, germana de la Montse i amb un caràcter totalment oposat al d'ella. S'ha allunyat del pare, a qui no visita i s'ha separat del seu marit (Pep Planas) després de vint anys de matrimoni i sense cap motiu aparent.

Quan les dues germanes descobreixen el cotxe al mig de la sala esclatarà el conflicte i la disparitat d’opinions, que s’ha de fer amb el cotxe ??

Amb LA DONA DEL 600, Pere Riera ens transporta, a través del cotxe que presideix l'escenari, a la vida de la família i ens parla de les seves relacions, dels seus secrets, dels conflictes familiars i sentimentals, del dolor per la pèrdua de la mare i de com aquesta pèrdua afecta a cadascú dels membres de la família. Una proposta amb un equilibri exquisit entre el plor i el riure, entre la tristesa i l'alegria compartida.

Unes interpretacions magnífiques i justes de tots els actors protagonistes, i una acurada posada en escena amb el punt just d'humor que aconsegueix endolcir els moments més tristos de la història. Els flaix backs resulten totalment entenedors ajudats pels jocs de llums de Sylvia Kuchinow, els efectes sonors de Jordi Bonet, el moviment dels elements escenogràfics, inclòs el cotxe, i els vídeos de Francesc Isern. L'escenografia és de Sebastià Brosa i el vestuari de Raquel Bonillo.

Un text ple de matisos i amb converses molt punyents entre les germanes, pare i filles, mare i filles, matrimonis, .... diàlegs vius i molt propers.

Vam gaudir molt d’aquesta proposta i hem de dir que la trobem absolutament recomanable.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

02/11/2019
Aleix Bonet-Ragel
Teatre Barcelona

B-451 473, matrícula d’honor

No tots els records han de ser petits ni quedar amagats en la imaginació, amb aquesta premissa Pere Riera podria presentar "La dona del 600". Un text que ens parla del dol, el record, les relacions i, sobretot, l'acceptació d'un mateix. Cadascú amb el seu passat i els seus defectes però que si s'aturen i hi pensen, junts construeixen un puzzle perfecte. Una comèdia disfressada de drama o un drama disfressat de comèdia a parts iguals, on les transicions d'escenes de drama a escenes d'humor estan molt ben conduïdes portant a l'espectador a un ambient ple de nostàlgia i dramatisme precedit d'humor i riure.

L'escenari del teatre Goya demostra la capacitat tot-terreny que té, convertint-se en una pista de ball de llums i d'espais que transportaran als actors, amb els espectadors de copilots, a tots i cada un dels llocs que Pere Riera ha volgut crear. Certament, hi ha moments que trenquen amb la normalitat de l'obra innecessàriament; qui sap si per centralitzar la mirada de l'espectador en un altre lloc i que no noti que no sempre es representa tot al mateix espai o per voler encaixar el muntatge dins de les noves tecnologies amb la incorporació del vídeo en directe.

Sembla mentida com en un cotxe tan petit hi puguin tenir cabuda tants i tants sentiments, sentiments de nostàlgia, d'esforç, de superació, d'humor, d'alegria i, al cap i a la fi, d'unió. Un muntatge que deixa clar que els interessos de cadascú han de quedar eclipsats per la força d'una família. Una obra on tothom sap el final però ningú sap com es desenvoluparà i on Àngels Gonyalons posa la sisena marxa i fa una exhibició d'interpretació sobre l'escenari del Goya, que presenta una aposta catalana i augura un gran èxit per aquesta temporada.

01/11/2019
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Dramèdia familiar (amb cotxe)

Pot semblar un espectacle qualsevol a simple vista, depenent dels prejudicis que tingui cadascú, però el fet és que La dona del 600 és una proposta atípica per la nostra cartellera. La barreja de comèdia i drama on les emocions dels personatges són el veritable motor de la història és molt habitual en el cinema actual però no tant en el teatre que ens envolta. Les comèdies que es programen de forma més habitual són molt histriòniques o busquen ser trencadores, els drames tendeixen a la densitat, la tragèdia o, molt sovint, al pamfletarisme polític. En aquest cas, Pere Riera ha fet una més que agradable aposta per l’amabilitat, amb una premissa senzilla, cuidant amb molt de respecte la seva creació i dotant-la de nostàlgia i molt d’encant. El més destacable, per tant, és aquest equilibri tan natural entre el riure i la tristesa que transmet la peça que, a partir de la reconstrucció d’un cotxe, ens parla de conflictes familiars, sentimentals i del dolor de perdre un ésser estimat. El repartiment complet fa un treball magnífic, ple de naturalitat, carisma i tendresa, destacant una pletòrica Àngels Gonyalons que mai ens deixarà de sorprendre. En definitiva, es tracta d’un muntatge entretingut, que fa un valor de la seva senzillesa i originalitat (el 600 en escena arriba a ser un personatge més). Potser l’únic retret que li podríem fer és una durada un pèl llarga però que, en tot cas, queda compensada per una emotivitat molt efectiva i gens lacrimògena.

31/10/2019
Taradete

La Dona del 600 nos muestra como depositamos amor y sentimientos a ciertos objetos y como la presencia o recuperación de estos nos trae buenos recuerdos. Los placenteros recuerdos de la nostalgia. Tomas decide construir el 600 contra viento y marea porque quiere recuperar de alguna manera ese recuerdo de su esposa fallecida, esas sensaciones que tenía con ella a través del coche y esto la obra lo plasma bien.
Crítica completa en el blog El Rincón del Taradete

30/11/2019
Victòria Oliveros Layola

Una comèdia per a tots els públics, rodona i emocionant. Una comèdia que et fa passejar, a cavall d’un inesperat SEAT 600, per la història d’una família, que pot ser la de qualsevol de nosaltres, entre rialles i llàgrimes amb la sensibilitat del mestre Pere Riera i amb unes interpretacions magnífiques de tots els actors protagonistes. En definitiva, una obra molt recomanable sobretot per qui vulgui passar una molt bona estona. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/11/15/la-dona-del-600/

16/11/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Una buena tarde disfrutando de una comedia dramática interpretada maravillosamente por todos los actores y con el Seat 600 como gran protagonista!
Tomàs es viudo, hace 3 años que su mujer murió de cancer y vive solo ya que sus hijas hace mucho tiempo que se independizaron.
Para recordar a su difunta esposa decide reconstruir en su comedor el 600 de la familia. Ese coche con el que la matriarca se sentía libre!
Claro… las hijas al encontrarse el coche en medio del comedor se empezarán a preocupar por su padre…
Una obra que habla sobre temas peofundos como la soledad, la amargura, el abandono de la familia y sobretodo el amor.
El elenco femenino está maravilloso y también sobresale Jordi Banacolocha que se me ha hecho muy tierno y entrañable su personaje.
Un texto fresco y muy disfrutable. Quizás recortaría un poco su duración y tendría en cuenta el sonido cuando los actores están dentro del coche ya que apenas se escucha…

03/11/2019
Elsa Cano

Tendresa i comèdia en sintonia
“La dona del 600” em va cridar l’atenció des del principi. Tenia molta curiositat de saber de què anava aquesta obra amb un cartell a l’estil “Miss little sunshine”. Vaig decidir no llegir la sinopsi i anar a veure-la que per intuïció ja sabia que seria molt tendre.
El teló s’obra i apareix un menjador amb un Seat 600 al mig. L’avi Tomàs (Jordi Banacolocha) l’està netejant amb tanta cura que sembla porcellana xinesa. Li truca la seva filla Montse (Àngels Gonyalons) dient que està a Burkina Faso quan en realitat està entrant per la porta de casa per fer-li una sorpresa.
I s’enceta el conflicte: perquè hi ha un cotxe al menjador, ho sap la meva germana?, és el cotxe de la mama, tots la trobem a faltar però muntar un cotxe papa, si la Pilar ho veu…
L’autor i director Pere Riera utilitza el mític cotxe Seat 600 com a nucli per fer orbitar els 5 personatges al voltant d’aquest. Tots ells tenen conflictes, temes sense resoldre, tristeses enquistades molt a dins, i sobretot el dolor de perdre una mare i el dolor de perdre una esposa. Cada personatge ho viu diferent i per això és tan fàcil empatitzar amb qualsevol d’ells. De fet, els actors estan magnífics i es percep un treball en la seva direcció molt ben planificat i encertat (l’escenari i l’attrezzo quasi cinematogràfic ajuda molt).
Tanmateix, en alguns moments vaig trobar l’obra un xic extensa. Com també una insistència per part del guió de descriure els personatges de manera tan exhaustiva que a vegades se t’acabaven fent llargues certes escenes. Sobretot amb les germanes i el marit d’una d’elles: sí, ja sabem que la Pilar no està bé, sí ja sabem que no sap què fer la Montse, sí, ja sabem que en Manel no entén res,… Això sí, els flashbacks, sempre tan polèmics, estan molt ben triats i s’entenen molt fàcilment.
En definitiva, una obra ben construïda que passa de la comèdia al drama de manera subtil i orgànica, et trobes somrient i amb els ulls plorosos al mateix temps. Opino que pels més joves potser és una mica complicat poder connectar amb els personatges, ja que els seus dilemes els hi poden quedar una mica lluny… No obstant això, segur que hi poden veure reflectits els seus pares i els seus avis en els personatges.
Perquè, com diu la Montse, ens fem grans, tenim més experiències, però al cap i a la fi, continuem sense saber quines són les bones decisions.
LA FRASE CLAU: “Quan tornem a casa els pares ens comportem com si mai no haguéssim marxat”

03/11/2019
Josep OS

Ahir vaig estar al Goya gaudint d’aquesta comèdia escrita i dirigida per Pere Riera. Que el 600 és un cotxe que ha marcat història i fins i tot que formava part de les nostres famílies, crec que en totes n´hi ha hagut un, és una realitat i aquest cotxe és el fil conductor que Riera ha utilitzat per endinsar-nos en el si d’una família formada per un pare que fa poc ha enviudat, una filla que per la seva condició de metgessa a Metges sense Fronteres sempre està molt lluny de casa, l’altra filla casada i el seu marit, encara que el seu matrimoni està a punt de fer aigües, i la mare. Conforme va avançant es van obrint capes que ens parlen de la vellesa, la relació pares / fills, les diferents formes d’encaixar el dol i les conseqüències que comporta la mala relació que hi ha entre les dues germanes. I ho fa amb tendresa, amb una gran dosi d’humor i amb uns durs diàlegs qe mantenen les dues germanes. El text està molt bé teixit i et manté expectant les gairebé dues hores que dura l’obra. Una escenografia adient que com no podia ser d’una altra manera, presidida per un 600. Pel que fa a la interpretació, un repartiment de luxe i en la qual els cinc sense excepció, estan extraordinaris. Per posar un però, i com ja m’ha passat altres vegades al Goya falla la sonoritat i encara que estava a la fila 3, sobretot quan són dins el cotxe, em vaig perdre part del que deien. Són les primeres funcions i crec que estan a temps de solucionar-ho. M’ha agradat molt i pels aplaudiments crec que va ser generalitzat i auguro serà un èxit.

27/10/2019

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

‘La dona del 600’, una comèdia de Pere Riera arriba al Teatre Goya

L’obra La dona del 600, una comèdia amb un toc de nostàlgia escrita i dirigida per Pere Riera, arriba al Teatre Goya a partir del pròxim 25 d’octubre amb un […]

17 octubre 2019