Juan Diego Botto: Una noche sin luna

A vegades és necessari deixar reposar les emocions que ha provocat una obra, sovint és perquè toca calmar els sentiments extrems que ha causat (meravella o horror), però en contades ocasions és imprescindible deixar reposar tot allò que ha dipositat en el cap i el cor de qui l’ha vista.

Aquest text, aquesta posada en escena i la seva interpretació necessiten fins i tot setmanes. No per adonar-se que és una obra magnífica que hauria de veure tothom i que hauria de trepitjar tots els teatres del país, sinó perquè el missatge colpeja l’ànima, la memòria i la dignitat.

Des del primer minut fins al final, el públic queda atrapat per Juan Diego Botto i Federico García Lorca. Dels dos, perquè no n’hi ha un sense l’altre. La fusió entre els dos genis és sublim i tan ben treballada i narrada, que fins i tot espanta. Tot i que al principi veiem a Botto, la seva figura es difumina fins a desaparèixer i l’únic que queda a l’escenari és Lorca, els seus versos, la seva història, la seva passió i, sobretot, la seva memòria.

Basant-se en textos del propi Lorca, Botto fila en el text la vida del poeta amb la situació política i social d’Espanya en la seva època, confonent-se perillosament i dolgudament amb un reflex de la societat actual. L’intèrpret té un do increïble per narrar la història de manera natural, pròpia, viscuda i sentida. En la seva destresa per transmetre els versos de Lorca es troba la confessió d’un amic que t’explica què li passa pel cap i l’ànima. Un autèntic plaer de conversa.

La posada en escena és sòbria i austera, perfecta en tots els aspectes per acompanyar la narrativa i els sentiments que s’hi van abocant a sobre.

Poc es pot explicar de l’experiència viscuda quan se surt del teatre, és impossible transmetre tot allò que remou i fa sentir. Si una cosa es pot dir és que el públic surt del teatre agraït i amb una agitació a l’ànima.

Un dels millors espectacles d'aquesta temporada sense cap mena de dubte.
L'obra ha estat un èxit absolut, de públic i crítica, des de la seva estrena el passat mes de novembre de 2020.
A Barcelona la Sala Gran del TNC plena de gom a gom i amb totes les entrades exhaurides.
No és d'estranyar, Juan Diego Botto, autor i protagonista d'aquesta obra, és garantia d'èxit. Ja ens ho va demostrar, juntament amb Sergio Peris‐Mencheta (director), a Un trozo invisible de este mundo, obra guanyadora de quatre Premis Max. Un d'ells al millor actor de teatre, al que Botto va dedicar "a todos los hombres que siguen esperando en las cunetas de nuestro país a que se haga justicia"
Una noche sin luna és pura poesia, una joia teatral que ens parla de memòria històrica i ens descobreix qui va ser Lorca.
Aquest espectacle ens permet veure a Lorca no com un poeta homenatjat i multi representat, ni com a un dels grans referents de la cultura espanyola del segle XX, sinó com a un home de cultura dels nostres dies i un jove poeta que buscava la manera de crear peces d'una gran qualitat artística, i a la vegada mirar de millorar, de la millor manera possible, l'Espanya de la seva època que ell tant s'estimava.

Aconseguir que aquesta peça esdevingui un dels millors espectacles que s'han fet al voltant del poeta, ha estat gràcies a l'exhaustiu treball d'investigació que hi ha al seu darrere.
Ha estat un treball de més o menys tres anys de preparació i creació.
En primer lloc, fent un repàs per la seva obra escrita (poètica i dramàtica). Revisant biografies, textos sobre l'autor i treballs acadèmics. Descobrint quina música escoltava i quins llibres llegia. Llegint totes les entrevistes, xerrades i conferències publicades sobre Federico García Lorca. Parlant amb gent del seu entorn i alguns experts de la figura de Lorca, com l'escriptor i biògraf lorquià Ian Gibson, i el poeta i escriptor granadí Luis García Montero, autor de l'assaig Un lector llamado Federico García Lorca.

A través de la magnífica feina interpretativa de l'actor Juan Diego Botto, que es transforma en cos i ànima en Federico García Lorca, podem descobrir, comprendre i fer-nos una idea dels aspectes menys coneguts de la vida i obra del poeta granadí.
Un peça que commou i sorprèn, que ens parla de Lorca des de la sensibilitat del segle XXI, com si el mateix Federico estigués avui aquí, entre nosaltres.
Ho fa a través dels monòlegs, xerrades, conferències i entrevistes explicades per ell.

La peça és un constant joc de miralls entre el passat i el present. Un joc també en l'àmbit escènic.
Una posada escènica espectacular.
L'escenografia firmada per Curt Allen és una part molt important de la funció. Una escenografia que es desconstrueix i transforma a mesura que avança l'obra. Una escenografia plena de sorpreses i amb una gran càrrega simbòlica.

El text és una autèntica joia. Proper, actual.
La direcció impecable, dinàmica, eficaç, subtil i elegant.
La música és un element fonamental dins l'obra. No tan sols acompanya la narració, sinó que també aconsegueix despertar les nostres emocions. La música, original d'Alejandro Pelayo, ha estat enregistrada amb el piano amb el qual va tocar Lorca. Anda Jaleo de Rozalen i Pequeño Vals Vienés interpretada per Morente i Lagartija Nick són dues de les peces que es poden escoltar.
La il·luminació, un altre element de gran importància, ha estat dissenyada pel Valentín Álvarez.

Una noche sin luna és una obra sobre l'actualitat, sobre un moment singular de la nostra història. És un passeig per la memòria d'una època. La memòria de Lorca a través de Lorca. Perquè sota del poeta hi ha una realitat desconeguda, esborrada.
La memòria i llibertat d'expressió i creació són els dos pilars d'aquesta peça.

En un context de plena llibertat demo­cràtica no es poden admetre memòries oficials unívoques i, molt menys, ver­sions del passat que callin, amaguin o contradiguin les evidències històri­ques. Lorca no "murió", Lorca va ser assassinat.

¿Cómo se llevaría el olor del mar a una sala de teatro o se inunda de estrellas un patio de butacas? Con este interrogante Federico García Lorca nos invita en Comedia sin título a adentrarnos en el juego entre la realidad y la ficción para descubrir la verdadera esencia del teatro: el encuentro con nosotros mismos, el reconocimiento de la identidad. Y esta es la idea de fuerza de partida del espectáculo Una noche sin luna, en la que Federico se dirige a nosotros, nos interpela y nos sumerge en un mar arrollador cargado de poesía, de verdad y sobre todo de mucha vida. Porque ya lo señaló Federico: «El teatro no solo debe hablar de la vida, debe aspirar a ser la vida». Y así el presente y el pasado entretejen un relato poético cautivador, rebosante de emoción que traspasa la cuarta pared y al espectador.

La pieza es una hermosa experiencia metateatral a través de la vida de Federico en la que el poeta no es el verdadero protagonista, sino que es la intrahistoria (sí, aquella que ya señaló Unamuno como más importante todavía que la propia historia) de todos y cada uno de nosotros el centro del relato poético. Un compendio muy bien seleccionado de detalles y recuerdos de la vida de Lorca, extraídos a partir de entrevistas, conferencias, charlas y también fragmentos de su producción artística son entrelazados con maestría y belleza para mostrar pasajes determinantes de la vida del poeta granadino en los últimos años previos a su detención y posterior asesinato en agosto de 1936.

La labor dramatúrgica conjunta de Peris-Mencheta y Juan Diego Botto es impecable. La dirección es eficaz, dinámica y pertinente con especial brillantez de las hermosas imágenes creadas entre el espacio escénico, sencillo pero lleno de complejidad simbólica, y la palabra dramática que encuentran en la hermosa metáfora del barco de Teseo su genialidad poética. La interpretación de Botto está impregnada de carisma, ternura, emoción y mucho talento. Un actor solvente que brilla en el manejo de la palabra y de la escena cautivando desde el primer momento a un espectador que se entrega al viaje con convicción.

Volver a Lorca siempre ha significado para mí reencontrarse con uno mismo, emprender un camino necesario para abrazar nuestra esencia, y nunca olvidarnos los unos de los otros porque «somos porque otros nos recuerdan». Y como dijo otro genio literario, mi querido Gabo: «La vida no es lo que sucedió, sino lo que uno recuerda y cómo lo recuerda para contarlo». Recordemos y, ante todo, recordemos no olvidarnos.

Podría decirse que uno se queda sin palabras después de ver una ovación cerrada de casi cinco minutos con todo un Teatro Español en pie, desmembrándose las manos mientras ovaciona la actuación de Lorca de un Juan Diego Botto simplemente sublime. Espectacular, excelente, eminente, extraordinario, insuperable, glorioso, excepcional, admirable, excelso, apoteósico, espléndido, celestial y casi divino, enloquecedor, fabuloso, portentoso, fenómeno, babilónico, enloquecedor, tan estupendo como pasmoso, sorprendente, bastante utópico, brutal, en definitiva, un espectáculo en mayúsculas impagable. Hacía mucho que no se disfrutaba desde el escenario de un tema tan complejo y manido como es la figura de Lorca desde otra perspectiva, tratado con un pincel tan delicado que hace del texto una joya única. Con una escenografía firmada por Curt Allen que se destruye y construye conforme avanza la dramaturgia y un público incapaz de desconectarse de ese monólogo tan humano, directo, natural y auténtico, este rescate a golpe de boceto del gran Federico se sale del tópico y llega directo al corazón. Qué sería de nosotros hoy, si no destapamos la realidad que esconden nuestras tumbas.