Juan Diego Botto: “Parlar de Lorca avui és parlar de nosaltres mateixos”

Oriol Puig

Una noche sin luna és una peça commovedora i sorprenent que ens parla de Lorca des d’una sensibilitat del segle XXI, com si el mateix Federico fos avui aquí entre nosaltres. El viatge que planteja la funció no és un viatge arqueològic, sinó una manera de conèixer, a través de la seva obra, la nostra pròpia realitat. D’aquesta manera, l’obra es converteix en una peça viva, atrevida i dinàmica on la paraula de Lorca, la seva vida i el seu món serveixen de mirall del nostre. La intel·ligent i sorprenent direcció de Sergio Peris-Mencheta treu Lorca de les entranyes de la terra amb un sentiment artístic ben palpable. Un immens Juan Diego Botto ens injecta una infusió necessària de cor i sentiment, de veritat i reflexió, en un viatge que ens glaça la sang.

Imatge: marcoGunto

Teatre Barcelona: Què ens van robar el dia que van matar Lorca?

Juan Diego Botto: Ens van robar un dels millors poetes que ha tingut el nostre país i possiblement un dels millors dramaturgs. També, la possibilitat de llegir gairebé amb certesa algunes obres mestres que hauria pogut escriure i un dels representants més importants de la voluntat de convertir Espanya en un lloc millor. 

Lorca va morir, segons Ian Gibson, una nit sense lluna. Quina paradoxa que el matessin en una nit precisament sense aquella lluna que ell havia descrit tantes vegades.

Lorca és el poeta de la lluna, la cita moltes vegades, té una enorme càrrega significativa en la seva poesia. Aquella fatídica nit va haver-hi foscor. Em semblava que hi havia una càrrega simbòlica important en aquesta foscor, presagi d’una llarga foscor que va presidir el nostre país durant 40 anys.

Vivim en un país que encara no sap on és el cadàver de Lorca. 

La ferida oberta que implica Lorca per a la nostra societat és una metàfora de la ferida oberta en una societat que encara no té resolt el problema de les víctimes del franquisme. Ell només és el símbol dels milers i milers de persones que segueixen enterrades a les cunetes. Parlar de Lorca és parlar d’una figura que, per mi, és enormement rellevant. Parlar de Lorca avui és parlar de nosaltres mateixos. Significa parlar d’un fragment de la història del nostre país i d’un moment històric de cruïlles que va ser aquest, que sento que té certs paral·lelismes actualment. 

Si el passat no dialogués amb el present, no tindria gaire sentit. 

Si l’obra no aportés alguna cosa sobre la nostra actualitat, sobre el nostre present, crec que no tindria gaire sentit. Sento que alguna cosa fa, més enllà de com és d’interessant un recorregut per aspectes de la vida de Federico que no són els que més coneixem popularment. 

“Comparteixo les seves inquietuds i malenconia, la seva desesperança, el seu anhel de progrés i la seva preocupació per la incultura”

Ens planteja desafiaments i opinions del poeta que faríem bé de tenir presents pel seu estimable valor crític, cultural i fins i tot sociològic. 

Comparteixo els sentiments d’un Lorca ple de finor, generós, intel·ligent, vital, veraç i valent: les seves inquietuds i malenconia, la seva desesperança, el seu anhel de progrés i la seva preocupació per la incultura. Indaga, inspecciona amb serenitat i passió: des de la seva experiència com a codirector del grup de teatre ambulant La Barraca, d’orientació popular, la seva relació amb la premsa, els seus amors, la tensió dels últims anys i, amb tot això, ens apropem a temes com el paper de la dona sota la seva mirada sempre poètica i reivindicativa, la necessitat de la llibertat artística i d’expressió, la lluita per la llibertat d’identitat sexual o la importància de la memòria.

Imatge: marcoGunto

Una noche sin luna és teatre dins del teatre, per tant, la imatge escènica dins de si mateixa.

L’espai escènic el va construint el mateix personatge. Per tant, la llum, la imatge escènica, sorgeix d’aquesta construcció. Té una narrativa que sorgeix des de dins del personatge i des de fora en una combinació molt harmònica. La il·luminació té un component narratiu important, cal mantenir un equilibri entre això i la pròpia plàstica que es crea amb la llum. Però abans de res hi ha d’haver bellesa, passió i sentit del que és just des del que és social, ja que Lorca és tot això.

Sergio Peris-Mencheta s’ha convertit en un company d’ofici ideal.  

Una noche sin luna és el nostre segon treball teatral junts, després d’Un trozo invisible de este mundo. Ens complementem bé. M’agrada la mirada que aporta en Sergio. Amb ell, el sentit de l’humor és possible, la bogeria i la creativitat.

Juan Diego Botto i Sergio Peris-Mencheta durant els assajos de ‘Una noche sin luna’. Imatge: marcoGunto

Juan Diego Botto ha fet un pas més en la seva carrera i ha debutat com a director amb la pel·lícula En los márgenes. Una pel·lícula no canviarà el món, per descomptat, però sí que pot obrir un debat sobre els desnonaments.

M’agradaria que En los márgenes enfortís aquest debat i que els que vagin a veure la pel·lícula en surtin amb unes quantes preguntes. Per actitud i claredat, la pel·lícula podria ser un simple crit. El seu argument també és la seva denúncia: la realitat, que també és infern, dels desnonaments.

Ser activista o militant, haver-se compromès políticament i socialment, l’ha perjudicat en la seva trajectòria? 

Per sort, des dels 18 anys he pogut viure de la meva professió. El tema de la memòria i de les víctimes del franquisme, la xacra dels desnonaments, no hauria de ser entès com un activisme o una militància, perquè és una demanda de drets humans tan elemental, tan bàsica… I si es considerés així, seria perquè estem fent alguna cosa malament.

Més informació, imatges i entrades a:

Articles relacionats

Joan Pera: “Necessito ser jo mateix a l’escenari'”

Joan Pera, nascut a Mataró el setembre del 1948, és un dels actors més estimats dels escenaris catalans. Don Joan, La extraña pareja, La jaula de la locas, No et vesteixis per sopar, Matar al presidente, […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!