Josep Mª Pou: Moby Dick

Pou que ya es imponente de por si y aquí la interpretación no es muy afortunada, sobre actúa tanto que no puedo ver al personaje

Fue inmensa la actuación de este gran Josep Maria Pou sin embargo me faltó algo más, he de decir que la adaptación fue bastante fiel digna y la escenografía maravillosa sin embargo para mi y esto es una cuestión personal no me llegó a atrapar y a envolver en la historia.

Espectacular posada en escena. Text exigent però interessant. Pou està enorme. Admirable.

Potent adaptació de la il·lustre i àmpliament coneguda novel·la, amb una escenografia senzilla però que aconsegueix traslladar el públic des del primer moment a la coberta del balener Pequot.
Curiosament, al ser tan coneguda tant la trama com el desenllaç de l’obra, allò que li otorga major força resulten ser un joc d’il·luminació i audiovisuals magnífic, triat minuciosament per a amenitzar la posada en escena i complementar alhora la interpretació dels actors… Un Josep Maria Pou meravellós que fins i tot aconsegueix despertar l’empatia encarnant un foll capità que durà tota la seva tripulació fins als límits de la seva bogeria en la trepidant cerca de la balena Moby Dick.
Si bé és cert que el text pot arribar a ser un deix repetitiu i el ritme de l’obra lleugerament monòton -com d’igual manera és el text literari, tot sigui dit- la brillant interpretació de’n Pou (també la dels seus companys d’escenari, condemnats a un segon pla després de tants elogis al mestre), impertèrrit i inexorable, posa la pell de gallina en qüestió de segons.

posada en escena magnífica (escenografia, so, il·luminació), que et feia sentir a la coberta del vaixell, sacsejat per les onades. No tant reeixida, al meu parer, la part final, la de la batalla, massa descriptiva, immòbil i sense aquesta força de l’espai i el moviment.

Un home que ha perdut part de la seva condició humana, embogit arran d’haver perdut unabatalla contra Moby Dick, i ara és cada cop més un animal depredador, embogit per la sang que vol vessar i per la què no li importa – desitja?- sacrificar-se. Amb una mena de brúixola instintiva, no pot mesurar res que no sigui l’èxit d’acabar amb la seva presa, en una delirant persecució, no important-li res, ni tan sols si el preu és de la seva vida o els de qui l’acompanyen .

Magnífica l’escena de la tempesta, gairebé notes les onades trencant contra el vaixell i mullant-te. Però no em va arribar el text. La interpretació de Pou, pròtesi inclosa, és impecable però no em va arribar, la trobava massa recitada, reflexionada o llegida, com per ser la bogeria d’un home superat per la seva tasca i lluitant contra els elements, la tripulació, ell mateix… Vaig trobar, o sentir, poca emoció en una obra que tant té de passional i irracional. A destacar també Òscar Kapoya, un altre mariner que ha perdut part de la condició humana en aquest periple, i ara és més un cadell que vol la protecció del seu amo.

En resum: se’m va fer llarga no perquè fos text i més text, sinó per la reiteració del mateix. No ajuda, cert, que tots coneguem la història i sabem com acabarà. I quan aquesta batalla final arriba, el resultat em va deixar més aviat fred.

Condensar l’extensa novel·la de Herman Melville “Moby Dick” i reduir la nombrosa tripulació del balener Perquod només a tres personatges – sense perdre l’essència de l’obra – no és gens fàcil però l’adaptació de Juan Cavestany, dirigida per Andrés Lima, que podem veure al Teatre Goya ho ha aconseguit. Moby Dick és el relat d’una obsessió. De la lluita a mort del capità Ahab (Josep M. Pou) contra la balena blanca que el va deixar sense una cama. És tan gran el desig de venjança d’Ahab que el fa embogir. El pes de la interpretació recau en Josep M.Pou – gairebé en un monòleg – que inclou les rèpliques dels dos únics tripulants de la nau (Oscar Kapoya i Jacob Torres). Josep M. Pou està encertat – com sempre – però no se’l veu tan còmode com en altres obres com la del filòsof Sòcrates. En alguns moments el seu to és tan alt que la seva veu perd matisos i mostra un personatge una mica pla (quan de fet, és un personatge molt i molt complex). Em va agradar especialment la posada en escena que -amb música, moviments i la projecció d’imatges – és capaç de recrear el vaixell, una tempesta i també a Moby Dick.

Avui al Goya he estat veient aquesta obra amb text de Juan Cavestany basat en la novel·la de Herman Melville i que dirigeix ​​Andrés Lima. L’obra se centra només en la figura d’Ahab (Josep Maria Pou) un home despota i autoritari, capità del vaixell Pequod que inicia el seu viatge a Nantucket amb una tripulació de 30 homes, que en cap moment surten a escena, i que és capaç de tot només per satisfer la seva obsessió de matar Moby Dick, una balena blanca que li va arrencar la cama, acabant el seu viatge a la Polinèsia. Dos personatges més fan costat a Pou, el bufó i servidor Pip (Oscar Kapoya) i Ismael / Starbuck (Jacob Torres). L’escenografia, la coberta d’un vaixell amb una pantalla de fons on es veuen imatges de la mar i fa la sensació que el vaixell està navegant, m’ha semblat extaraordinaria. Els efectes de so, passats de decibels, impactants i la il·luminació tenint en compte que és de nit, perfecta. Pel que fa a la interpretació Josep Maria Pou, que ho ha de passar francament malament amb la cama postissa, està magistral, 50 anys a l’escenari són 50 anys, i els altres dos actors i especialment O. Kapoya per la dificultat del seu personatge fan un magnífic treball. Totalment recomanable i veure a Pou imprescindible.

La historia universal de Moby Dick, la gran ballena blanca y de la obsesión del Capitán Ahab por cazarla y completar su venganxa es por todos conocidos.
En esta pieza teatral nos adentramos en la mente del capitán y seremos testigos de su locura y su desesperacion por conseguir su propósito pese a quien pese y pase lo que pase.
Si bien es cierto que Josep Mª Pou está IMPRESIONANTE con su actuación de capitán, el resto de la propuesta de hace lenta y pesada.
Se agradece mucho el trabajo de iluminación y la caracterización de los personajes pues ayuda mucho a meterse en la historia. Sin esto se hubiera convertido la obra en una agonía lenta y dolorosa.