Jacuzzi

“Un musical electoral”. Només en pot sortir alguna cosa bona d’aquest subtítol. I més si ho signen el Marc Rosich i la Clara Peya. Les expectatives eren altes. Imagines que d’alguna manera o d’una altra es carregaran les (estrictes i encotillades) convencions del gènere, que portaran el macarrisme a un nivell bastant avançat i que somriuràs sovint amb la fina ironia.

El resultat supera totes les promeses de campanya: Jacuzzi és una genialitat que fa córrer la pixarada en tromba cames avall, sense pausa, des del minut u fins que s’han obert els llums i estàs sortint per la porta. Jacuzzi és una estripada/frikada/gamberrada exquisida. No hi ha res que desentoni. L’argument passat de voltes, fent servir els tòpics de l’esquerra-dreta política per rebregar-los al màxim, els actors/actrius entrant a sac en el joc tripós i desquiciat, la música sempre preciosa de la Clara Peya entrant i sortint d’escena a tranques i barranques, com si fos un personatge més...

Gràcies a tot l’equip per aquesta petita perla. Esteu tots de majoria absolutíssima.

Jacuzzi, escrita i dirigida per Marc Rosich i amb música original de Clara Peya, és un musical de butxaca que hem pogut anar a veure a la Sala Flyhard.

Una comèdia protagonitzada per una política d’esquerres i ecologista, que guarda un parell de secrets que no vol que transcendeixin: malgrat que ella sempre s’ha ventat de viure en un barri popular i no sucumbir a luxes, s’ha instal·lat a casa seva un jacuzzi.

Els tres personatges protagonistes és una petita caricatura de la realitat (política i social) que tenim. Fins i tot el Ramón, Ramona i Ramonet (tots tres protagonitzats per Oriol Guinart) és el contrapunt als polítics i a un segment de la societat.

Si no vaig errat, és el primer cop que podem veure un musical a la Sala Flyhard i sense intenció de ser un musical com d’altres. Els actors no són cantants professionals, ni intenten ser-ho. És per aquest motiu que encara atreu més els moments musicals. A més, aquests números musicals estàn lligats a la perfecció i sense voler tallar en excès la trama de la història.

Tenim la presentació de l’Agnès Amich, en Ramon i l’Àngela Amat en la primera part de la funció. A cop de comandament  ja tenim la primera canço entra sense cap mena de problema en la història. Però seguim amb la presentació dels protagonistes i amb un nou click una nova canço. Ja tenim l’entrada de tots els moments musicals, sempre acompanyats a cop de comandament a distància.

Una vegada que tenim tots els elements a escena, comença l’acció. Una comèdia entre jacuzzi, lavabos, polítics i molt humor àcid on van apareixen morts cada dos per tres. Cada cop amb un final més surrealista que l’anterior.

Podeu veure la meva opinió a l'enllaç

Per favor no us perdeu aquesta Rosichcada!!!

“Jacuzzi” un musical polític escrit i dirigit per Marc Rosich amb música de Clara Peya. Un musical de cambra a modo de thriller còmic musical, protagonitzat per tres personatges si més no peculiars. Uns personatges que podríem classificar-los d’esperpèntics i caricaturescos. Laia Alsina Riera, Oriol Guinart i Antònia Jaume interpreten l’Agnès Amich, en Ramon i l’Àngela Amat, els principals protagonistes d’aquesta esbojarrada comèdia.

Una comèdia que parla de tots i de totes, d’esquerres i de dretes, de pactes i xantatges, de duos i trios, d’armaris i tisores, de Ramon Llull i Salvat Papasseit.

Una obra original, lluminosa, acolorida i divertida.

Bé,  que si voleu saber-ne més hi haureu d’anar.

Jo m’ho vaig passar genial !!!  Vaig tornar a casa amb un somriure d’orella a orella, i pensava...com m’hagués agradat estar dins d’un assaig enmig de tota aquesta colla.

Si voleu riure i passar una bona estona aneu a veure “Jacuzzi”

***/****

Jacuzzi és una comèdia actual, divertida i molt ben representada.

És una crítica despietada a la imatge que donen o han de donar els líders dels principals partits polítics, a la imatge obligada que ha d’anar lligada a cada ideologia. És una crítica també a la encara existent vergonya de sortir de l’armari de les parelles homosexuals si a demés ostenten càrrecs públics o pretenen guanyar unes eleccions. És irònica, sarcàstica i arrenca riallades entre el públic per les còmiques situacions que es presenten. És irònica fins que fa un gir exagerat i es decanta cap a un pla més esperpèntic.

Estic segura que Marc Rosich s’ha divertit molt amb la creació i direcció d’aquesta obra. Per ell haurà estat un divertimento i per nosaltres també.

Com sempre, Clara Peya compon magistralment en la direcció necessària. La música és molt adequada al tema i als personatges el quals, sense ser cantants professionals, poden desenvolupar amb facilitat unes melodies molt apropiades al text.

Antònia Jaume i Laia Alsina són ja conegudes intèrprets del teatre català i tot i haver trepitjat escenaris de gran format, es troben molt a gust a prop del públic. Oriol Guinart és el que més m’ha sorprès. També és molt conegut en el món del teatre i fa a Jacuzzi tres papers diferents. Sap mantenir la comicitat dels personatges aguantant bé el to sense caure en el ridícul.

La meva mare hauria dit: “és una obra per passar l’estona”. Jo en aquest cas li hauria afegit que en aquest cas es plantegen situacions extremes que fan pensar i fan descobrir que la realitat no està tan allunyada de l’exageració presentada a Jacuzzi.

Una desil·lusió. Hi anava amb moltes ganes, per l’equip creatiu de qualitat més que contrastada, Marc Rosich (Qué fue de Andrés Villarosa) i Clara Peya (en solitari o amb Les Impunxibles), l’apreciable línia, en general, de la programació de la Sala Flyhard i la seva aposta, per primera vegada, crec, per un musical. Esperava mordacitat, connexió amb el públic, una mica d’astracanada -clar que sí-, una proposta gamberra, amb ritme, còmica, contemporània i intel·ligent. Malauradament, també esperava torbar-la interessant.

La premissa, tot i que ja vista, podia donar de sí: dues polítiques en campanya, aferrissades enemigues i sentimentalment lligades, sense que això pugui fer-se públic. Un joc d’embolics, de tapar mentides que cada vegada es van fent més grosses i que va adquirint tints de farsa. Admeto, i em sap greu, que em vaig avorrir malgrat que hi ha algun gag molt bo, com la comicitat lligada a les referències literàries, i que visualment capta l’atenció. L’entrega dels intèrprets és inqüestionable però a banda de que, per mi, falta química entre la parella protagonista, hi ha hagut massa atreviment o inconsciència al configurar un repartiment on no tots estan avesats al gènere musical (perdó si no és així, però m’ho va semblar). El contrast és encara més gran amb una Laia Alsina, de reconeguda qualitat interpretativa i solvència vocal (protagonista, per exemple, d’un dels moments teatrals de la temporada a Akelarre) i amb una comicitat absoluta (The Feliuettes, Parking Shakespeare).

L’obra apunta, d’inici, a comèdia sobre intrigues polítiques i les contradiccions dels progressistes abanderats de l’ètica (dels altres, ja es pressuposa que no en tenen), i acaba derivant, que podria ser interessant, en un gore d’estar per casa, que no acaba de funcionar malament. El problema és que pel camí hi ha massa repetició i l’humor no em va fer gens el pes.

Igual que no seria honest sinó expressés la meva decepció, tampoc no ho seria no dir que la sala estava plena i el públic reia de valent.

El millor: el disseny d’il·luminació, marca de la casa, i l’excel·lent escenografia (vull aquell lavabo!) miraculosament encabida en aquell petit espai.

Ahir dilluns 20 de maig vam fer cap a la Sala Flyhard, i hem de dir que tant de bo no haguéssim anat, perquè se'ns fa molt difícil escriure aquesta entrada sobre el treball d'una persona a la que admirem, apreciem i considerem un bon amic. Malauradament, JACUZZI és per nosaltres un projecte fallit, especialment en la dramatúrgia i la direcció.

Potser en llegir el subtítol de la proposta "Un musical electoral de Marc Rosich ....." esperàvem quelcom semblant a aquella peça que es va representar a la Sala Petita del TNC "A tots els que heu vingut" que ens va fer riure de valent. Res a veure, el que pretén ser una peça entre la farsa i el thriller, pateix d'una dramatúrgia inconsistent on els tres actors neden com poden.

Àngela Amat (Antònia Jaume), és l'alcaldable d'esquerres que comença la campanya electoral amb la simbòlica enganxada de cartells. Abans passa per casa seva on s'està instal·lant un Jacuzzi. Àngela vol fer signar a l'instal·lador (Oriol Guinart) una clàusula de confidencialitat... però ell només hi accedirà si li deixen fer ús privat de l'equipament un cop a la setmana.

Agnès Amich (Laia Alsina Riera) és la cap de comunicació del partit conservador, enemic polític de l'Àngela.

L’Àngela i l’Agnès fa anys que amaguen la relació sentimental que mantenen. L’embolic està servit…..

La música signada per Clara Peya està enregistrada i s'ofereix entretallada com a fil musical del jacuzzi, fet que ens impedeix gaudir d'aquesta creació com de ben segur mereix; per valorar-la com cal, potser l'hauríem d'escoltar de nou, sempre que aquesta música la poguessin escoltar deslligada de les lletres de les cançons, que al nostre entendre la malmeten.

Interpretacions a moments molt histriòniques i amb una gestualitat, al nostre entendre, excessiva. Tampoc resulta convincent la part cantada, tot i que han tingut a Mariona Castillo com a coach. Destacaríem positivament la part interpretativa de l'Oriol Guinart que es posa a la pell de tres personatges i les converses amb la Gladys, la teleoperadora que es converteix en amiga intima de les dues dones.

Una comèdia molt inconsistent, una dramatúrgia plena de tòpics amb algunes referències a Ramon Llull o Salvat Papasseit i una part de thriller amb un gir gore que porta a les dues protagonistes als assassinats sense escrúpols.

Com hem indicat en començar aquesta entrada, ens sap greu valorar negativament una proposta teatral, però nosaltres ens mantenim en la línia d’escriure el que pensem, sempre deixant clar que és una opinió personal, que no desmereix en absolut la feina que sabem que hi ha al darrere de qualsevol proposta.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ