Inventari de fugues

La idea primigènia d’aquest muntatge és realment brillant i necessària. Parlar de les fugues, de les fugides, de les migracions o dels exilis a través dels objectes que queden enrere en cada acció és una troballa carregada de poesia que podria haver donat per a molt més... però que finalment es queda en una obra voluntariosa i formalment interessant. No era fàcil traslladar tot el que hi havia en l’estudi previ i en el llibre Manual de escapología, en el que es vol basar la peça, per bolcar-ho en un espectacle teatral. A més, tenim quatre creadors darrera la dramatúrgia (Amaya Galeote, Shaday Larios, Judith Pujol i María Velasco) i això tampoc acaba resultant excessivament pràctic en la majoria de casos.

L’espectacle té una bellesa formal que queda ben patent ja des del principi. Els audiovisuals de Carme Gomila, combinats amb la il·luminació, la coreografia i els cants de la Coral Sant Jordi resulten tot un encert. Els objectes i els testimonis que volen evocar cobren vida gràcies a un munt de tècniques unides, que a la vegada potser resulten excessives i fins i tot poden restar-se efectivitat. Crec que hi ha alguna cosa que no acaba de quallar en tot el conjunt, malgrat les bones intencions de fons i la bona producció que ho envolta tot. Potser calia haver centrat més el relat, aprofundir en el personatge protagonista (una molt entregada Laia Marull) i no voler abastar tanta quantitat de material, que al final només fa que crear un inventari asèptic i exhaustiu d’un temps ja passat. Però sigui com sigui, crec que l’espectacle tocarà el cor de molta gent i, com a mínim, convidarà a una reflexió legítima i molt necessària.

La programació del TNC continua demostrant una saludable voluntat d’explorar nous llenguatges escènics i d’abordar temàtiques de rellevància contemporània… sense aconseguir-ho. Inventari de fuges n’és el darrer exemple.

La proposta destaca, des del primer moment, per una notable riquesa formal: dramatúrgia, moviment, composició visual, música en directe i recursos documentals conviuen en un dispositiu escènic complex i ambiciós.

També és estimulant el punt de partida. En lloc d’abordar les migracions des dels grans discursos polítics o des de les estadístiques habituals, la direcció, a càrrec de Judith Pujol, decideix posar el focus en els objectes. Aquells objectes que les persones migrades decideixen salvar quan han d’abandonar una vida, una casa, un país o una identitat. Objectes que, en teoria, funcionen com a contenidors de memòria, fragments materials d’una biografia que resisteix al desarrelament.

L’enfocament acaba adquirint un caràcter gairebé fetitxista respecte a l’objecte. Els objectes apareixen, es descriuen, es cataloguen i es contextualitzen. Però rarament aconsegueixen convertir-se en una porta d’accés a la persona que els posseeix. La relació emocional entre objecte i subjecte, que hauria de ser el cor mateix de la proposta, queda massa sovint atrapada en la superfície descriptiva.

A mesura que la funció avança, el muntatge deriva cap a una estructura cada vegada més documental. S’acumulen testimonis, dades, relats i informacions. Tot és interessant. Tot és pertinent. Però l’interès intel·lectual no sempre es tradueix en emoció teatral.

L’espectacle no aconsegueix traspassar el pla narratiu per construir una història que preocupi, inquieti o commogui l’espectador. Coneixem dades. Escoltem experiències. Entenem contextos. Però rarament sentim que estiguem compartint una vida.

La paradoxa és que l’escenari no deixa mai d’oferir estímuls. El desplegament formal és considerable. La multiplicitat de llenguatges manté viva la mirada. Fins i tot s’incorpora, en alguns moments, un extens cor d’intèrprets de la Coral Sant Jordi, una decisió tan espectacular com discutible econòmicament. La seva presència aporta dimensió i impacte visual, però també contribueix a una sensació creixent que la proposta intenta compensar amb magnitud allò que no acaba d’aconseguir des de la intimitat.

I és que el teatre, en última instància, no es mesura per la quantitat de recursos mobilitzats sinó per la seva capacitat de transformar-los en experiència humana.

Inventari de fuges és una obra intel·ligent, treballada i profundament respectuosa amb el tema que proposa. Però al final deixa una estranya sensació de distància. Com si tota la informació, tota la documentació i tota la sofisticació escènica fossin incapaces d’arribar fins a aquell lloc misteriós on el teatre es converteix en alguna cosa més que una suma de llenguatges.