Comprar entrades per a Instrumental

Ara fa cinc anys que, amb Ricard de 3r, molts vam descobrir a Quim Àvila com a jove gran promesa de la interpretació. Passat aquest temps, els muntatges de la Kompanyia del Lliure, un bon grapat de reptes i estimulants personatges pel mig, resulta un veritable plaer, pels aficionats del teatre que hagin seguit de prop la seva trajectòria, tornar-lo a veure protagonitzant un monòleg dramàtic de gran càrrega emocional. Sota la direcció d’un audaç Iván Morales, amb la mirada ja habituada a disseccionar els turments juvenils, el muntatge és un cop de puny sobre la taula que farà trontollar les consciències de molts espectadors. Probablement, més enllà d’un Quim Àvila pletòric, el millor de la proposta és la densitat que aconsegueix la seva atmosfera. Angoixant, carregada d’una energia difícil de canalitzar, l’ambient de la peça és, pràcticament, l’encarnació irrespirable del seu missatge mateix. Àvila transita l’horror i la redempció del text de James Rhodes (sense imitar-lo) amb una maduresa interpretativa impròpia d’un actor de la seva edat. Es nota, en aquest sentit, que ja ha habitat (dramàticament) altres inferns dels quals n’ha après lliçons profundes. Cal dir que es tracta d’un espectacle que opta per una interessant distància brechtiana sense cap concessió al sentimentalisme i que, per tant, ens apropa a l’emoció a través dels fets, les paraules i el judici. Això és el que li dóna aquesta contundència i magnetisme al conjunt i fa que certs moments, com l’intent de suïcidi, entre d’altres, brillin d’una manera estranya, incòmode, real i inoblidable.

''Instrumental' de James Rhodes és malauradament una història del tot actual.

“Instrumental” parla dels abusos sexuals a nens, i de les seves conseqüències: intents de suïcidi, trastorns psicològics, prostitució, drogues, solitud i desesperació, secretisme, culpabilitat, vergonya, auto culpa, dolor,... Parla de veritats. Parla de superació, de salvació. Del poder de la música com a teràpia sanativa; de com la música de Bach i Rajmáninov el van ajudar a combatre els seus dimonis interns i a transformar la seva vida.

Iván Morales ha adaptat i dirigit el text de James Rhodes amb una delicadesa increïble, sense crueltat, tot i la crueltat pròpia del tema tractat, sense burxar pel sol fet d’incomodar, perquè la història en sí ja ens remou. Iván Morales no busca la llàgrima fàcil, més aviat ens fa entrar dins la veritat de la víctima, entendre-la, escoltar-la. Morales ens endinsa dins la met de la víctima i ho fa només començar l’espectacle amb el so insistent i repetitiu del principi de l’espectacle. Un so que incomoda, que se’t fica dins. Sobre tot no espereu veure a Quim Àvila fent de James Rhodes, no és precisament el que busca Iván Morales.

Per anar d’una escena a un altra s’utilitzen diferents peces musicals enregistrades en diferents formats i reproduïdes en diferents aparells. Bach, Prokofiev, Schubert, Beethoven, Ravel,... Cada peça triada ens transmet l’estat d’ànim i els sentiments del protagonista.

El llenguatge utilitzat és molt proper i actual.

"Instrumental" és una història incòmoda, que remou.

Tot el muntatge m’ha semblat genial, l’adaptació del text, la posada en escena, la direcció, la música, però sobre tot la magnífica interpretació de Quim Àvila, que un cop més demostra la gran força escènica i interpretativa que posseeix aquest actor.

Compartir camí en silenci ha estat per mi un moment molt emotiu. Pell de gallina i un nus a l’estómac.

 “Me violaron a los seis años. Me internaron en un psiquiátrico. Fui drogadicto y alcohólico. Me intenté suicidar cinco veces. Perdí la custodia de mi hijo. Pero no voy a hablar de eso. Voy a hablar de música. Porque Bach me salvó la vida. Y yo amo la vida”.

Com sempre us recomano la seva lectura.

Últim dia de representació d’INSTRUMENTAL a l’Espai Lliure de Montjuïc, i moltes ganes de veure aquesta proposta que ens van presentar en roda de premsa (vegeu ressenya) el passat dia 18 de juny.

INSTRUMENTAL és l'adaptació teatral del llibre autobiogràfic de James Rhodes, "Instrumental: Memorias de Música, Medicina y Locura", amb dramatúrgia i direcció d'Iván Morales i amb Quim Àvila com a únic intèrpret. Un monòleg que és alhora una denúncia de la pederàstia i un clam d'esperança davant del poder sanador de la música.

Un text que barreja consciència, dolor, humor, irreverència, sinceritat i valor i que Rhodes ha escrit sense haver cicatritzat encara la seva ferida. El poder màgic de la música l'ajuda a apaivagar el dolor i la Chacona de Bach és la peça que li va salvar la vida. Segons van comentar, tot l'equip que ha fet possible aquesta proposta ha cregut des del primer moment en la necessitat de visibilitzar l'existència de l'abús sexual a menors.

Tal com ens van explicar, han volgut mostrar la veritat despullada, han volgut mostrar la capacitat de la música, de l'acte de posar un vinil, d'encendre una llum o de llegir un llibre per fer-nos sentir menys sols i connectar-nos entre nosaltres i amb nosaltres mateixos.

En aquest punt hem de dir que, encara que ens ha agradat molt la manera innovadora i trencadora d'aquesta posada en escena, també pensem que potser no hauria calgut tantes accions "tècniques" fetes pel mateix Quim Avila i ens hauria permès gaudir molt més de la seva faceta actoral, que hem de dir, que és bestial, màgica, excel·lent. Un actor que amb els seus 25 anys és un dels millors actors de casa nostra.

L'escenografia de Judit Colomer integra els cables, micros, plats de vinils, llums, llibres, una cadira i un munt de matalassets blaus...... integrant la llum de Raimon Rius, i el so de Jordi Busquets com a elements materials de l'escenografia.

En Quim assoleix amb una gran versatilitat, tres veus, d'una banda és el mateix James Rhodes que ens explica episodis de la seva vida en primera persona, d'altra banda és en Quim Avila, la persona, qui ens parla de detalls de la seva interpretació i per últim el narrador que ens parla del personatge integrant al públic en el seu discurs.

Moltes emocions que és capaç de transmetre amb una gran intensitat i veracitat. Una interpretació dotada d'un gran magnetisme. Ell mateix ens va preparant pel moment final en què interpretarà al piano la sonata que ha après amb el llibre del mateix James Rhodes "Toca el piano: interpreta a Bach en seis semanas", quasi com una demostració de què tot és possible si ho vols.

Una posada en escena que aconsegueix crear una atmosfera molt especial on et sents atrapat des del mateix moment en què accedeixes a la sala, quasi a les fosques.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

No he llegit el llibre de Jame Rhodes on denuncia i explica els abusos sexuals que va patir de petit. No coneixia tampoc molts dels detalls de la seva dura trajectòria vital, ni soc un seguidor habitual de la seva carrera com a pianista. Suposo que com jo hi haurà més espectadors als que els hi passarà el mateix, però val a dir que l'espectacle va més enllà de la figura de Rhodes i fins i tot del tema dels abusos. L'espectacle parla de com enfrontar-se als dimonis personals i de com sortir del pou, ja sigui aferrant-se a la música o a qualsevol estímul esperançador. És per això que el protagonista és a vegades el mateix Rhodes i a vegades un narrador extern que ens dona dades, opinions i que interroga fins i tot al públic. El salt d'un a l'altre és molt subtil -pel meu gust, massa i tot-, però ajuda a fondre les vivències de l'artista amb les de qualsevol de nosaltres.

Iván Morales ha volgut distanciar-se en part del pianista i del seu llibre, però sense perdre mai el referent. També ha pretès defugir els detalls morbosos i relativitzar el dolor i el dramatisme a base de recursos que en ocasions m'han semblat excessivament capritxosos. Tota la part de descomposició gestual o les continues manipulacions del so i de la il·luminació per part de l'actor m'han semblat innecessàries en molts moments. Sort que Quim Àvila -un actor que fa temps que ha deixat de ser una promesa per convertir-se en un dels millors de la seva generació- ho dona tot i intenta fer-nos creïbles alguns passatges que lluiten a contrapel amb el que s'explica. Crec que aquests petits detalls resten emoció a la proposta, tot i que la feina de l'actor, la duresa de la temàtica i l'epíleg final fora d'escena ho contraresten tot.