Comprar entradas para Instrumental

Hace ya cinco años que, con Ricard de 3r, muchos descubrimos a Quim Àvila como joven gran promesa de la interpretación. Pasado este tiempo, los montajes de la Kompanyia del Lliure, un buen puñado de retos y estimulantes personajes por medio, resulta un verdadero placer, para los aficionados al teatro que hayan seguido de cerca su trayectoria, volverlo a ver protagonizando un monólogo dramático de gran carga emocional. Bajo la dirección de un audaz Iván Morales, con la mirada ya habituada a diseccionar los tormentos juveniles, el montaje es un puñetazo sobre la mesa que hará tambalear las conciencias de muchos espectadores. Probablemente, más allá de un Quim Ávila pletórico, lo mejor de la propuesta es la densidad que logra su atmósfera. Angustioso, cargado de una energía difícil de canalizar, el ambiente de la pieza es, prácticamente, la encarnación irrespirable de su propio mensaje. Àvila transita el horror y la redención del texto de James Rhodes (sin imitarlo) con una madurez interpretativa impropia de un actor de su edad. Se nota, en este sentido, que ya ha habitado (dramáticamente) otros infiernos de los que ha aprendido lecciones profundas. Hay que decir que se trata de un espectáculo que opta por una interesante distancia brechtiana sin ninguna concesión al sentimentalismo y que, por lo tanto, nos acerca a la emoción a través de los hechos, las palabras y el juicio. Esto es lo que le da esa contundencia y magnetismo al conjunto y hace que ciertos momentos, como el intento de suicidio, entre otros, brillen de una manera extraña, incómoda, real e inolvidable.

''Instrumental' de James Rhodes és malauradament una història del tot actual.

“Instrumental” parla dels abusos sexuals a nens, i de les seves conseqüències: intents de suïcidi, trastorns psicològics, prostitució, drogues, solitud i desesperació, secretisme, culpabilitat, vergonya, auto culpa, dolor,... Parla de veritats. Parla de superació, de salvació. Del poder de la música com a teràpia sanativa; de com la música de Bach i Rajmáninov el van ajudar a combatre els seus dimonis interns i a transformar la seva vida.

Iván Morales ha adaptat i dirigit el text de James Rhodes amb una delicadesa increïble, sense crueltat, tot i la crueltat pròpia del tema tractat, sense burxar pel sol fet d’incomodar, perquè la història en sí ja ens remou. Iván Morales no busca la llàgrima fàcil, més aviat ens fa entrar dins la veritat de la víctima, entendre-la, escoltar-la. Morales ens endinsa dins la met de la víctima i ho fa només començar l’espectacle amb el so insistent i repetitiu del principi de l’espectacle. Un so que incomoda, que se’t fica dins. Sobre tot no espereu veure a Quim Àvila fent de James Rhodes, no és precisament el que busca Iván Morales.

Per anar d’una escena a un altra s’utilitzen diferents peces musicals enregistrades en diferents formats i reproduïdes en diferents aparells. Bach, Prokofiev, Schubert, Beethoven, Ravel,... Cada peça triada ens transmet l’estat d’ànim i els sentiments del protagonista.

El llenguatge utilitzat és molt proper i actual.

"Instrumental" és una història incòmoda, que remou.

Tot el muntatge m’ha semblat genial, l’adaptació del text, la posada en escena, la direcció, la música, però sobre tot la magnífica interpretació de Quim Àvila, que un cop més demostra la gran força escènica i interpretativa que posseeix aquest actor.

Compartir camí en silenci ha estat per mi un moment molt emotiu. Pell de gallina i un nus a l’estómac.

 “Me violaron a los seis años. Me internaron en un psiquiátrico. Fui drogadicto y alcohólico. Me intenté suicidar cinco veces. Perdí la custodia de mi hijo. Pero no voy a hablar de eso. Voy a hablar de música. Porque Bach me salvó la vida. Y yo amo la vida”.

Com sempre us recomano la seva lectura.

Últim dia de representació d’INSTRUMENTAL a l’Espai Lliure de Montjuïc, i moltes ganes de veure aquesta proposta que ens van presentar en roda de premsa (vegeu ressenya) el passat dia 18 de juny.

INSTRUMENTAL és l'adaptació teatral del llibre autobiogràfic de James Rhodes, "Instrumental: Memorias de Música, Medicina y Locura", amb dramatúrgia i direcció d'Iván Morales i amb Quim Àvila com a únic intèrpret. Un monòleg que és alhora una denúncia de la pederàstia i un clam d'esperança davant del poder sanador de la música.

Un text que barreja consciència, dolor, humor, irreverència, sinceritat i valor i que Rhodes ha escrit sense haver cicatritzat encara la seva ferida. El poder màgic de la música l'ajuda a apaivagar el dolor i la Chacona de Bach és la peça que li va salvar la vida. Segons van comentar, tot l'equip que ha fet possible aquesta proposta ha cregut des del primer moment en la necessitat de visibilitzar l'existència de l'abús sexual a menors.

Tal com ens van explicar, han volgut mostrar la veritat despullada, han volgut mostrar la capacitat de la música, de l'acte de posar un vinil, d'encendre una llum o de llegir un llibre per fer-nos sentir menys sols i connectar-nos entre nosaltres i amb nosaltres mateixos.

En aquest punt hem de dir que, encara que ens ha agradat molt la manera innovadora i trencadora d'aquesta posada en escena, també pensem que potser no hauria calgut tantes accions "tècniques" fetes pel mateix Quim Avila i ens hauria permès gaudir molt més de la seva faceta actoral, que hem de dir, que és bestial, màgica, excel·lent. Un actor que amb els seus 25 anys és un dels millors actors de casa nostra.

L'escenografia de Judit Colomer integra els cables, micros, plats de vinils, llums, llibres, una cadira i un munt de matalassets blaus...... integrant la llum de Raimon Rius, i el so de Jordi Busquets com a elements materials de l'escenografia.

En Quim assoleix amb una gran versatilitat, tres veus, d'una banda és el mateix James Rhodes que ens explica episodis de la seva vida en primera persona, d'altra banda és en Quim Avila, la persona, qui ens parla de detalls de la seva interpretació i per últim el narrador que ens parla del personatge integrant al públic en el seu discurs.

Moltes emocions que és capaç de transmetre amb una gran intensitat i veracitat. Una interpretació dotada d'un gran magnetisme. Ell mateix ens va preparant pel moment final en què interpretarà al piano la sonata que ha après amb el llibre del mateix James Rhodes "Toca el piano: interpreta a Bach en seis semanas", quasi com una demostració de què tot és possible si ho vols.

Una posada en escena que aconsegueix crear una atmosfera molt especial on et sents atrapat des del mateix moment en què accedeixes a la sala, quasi a les fosques.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

No he leído el libro de Jame Rhodes en el que denuncia y explica los abusos sexuales que sufrió de pequeño. No conocía tampoco muchos de los detalles de su dura trayectoria vital, ni soy un seguidor habitual de su carrera como pianista. Supongo que como yo habrá más espectadores a los que les pasará lo mismo, pero hay que reconocer que el espectáculo va más allá de la figura de Rhodes e incluso del tema de los abusos. El espectáculo habla de cómo enfrentarse a los demonios personales y de cómo salir del pozo, ya sea aferrándose a la música o a cualquier estímulo esperanzador. Es por eso que el protagonista es a veces el mismo Rhodes y a veces un narrador externo que nos da datos, opiniones y que interroga incluso al público. El salto de uno al otro es muy sutil -para mi gusto, demasiado-, pero ayuda a fundir las vivencias del artista con las de cualquiera de nosotros.

Iván Morales ha querido distanciarse en parte del pianista y de su libro, pero sin perder nunca el referente. También ha pretendido rehuir los detalles morbosos y relativizar el dolor y el dramatismo a base de recursos que en ocasiones me han parecido excesivamente caprichosos. Toda la parte de descomposición gestual o las continúas manipulaciones del sonido y de la iluminación por parte del actor me han parecido innecesarias en muchos momentos. Suerte que Quim Àvila -un actor que hace tiempo que ha dejado de ser una promesa para convertirse en uno de los mejores de su generación- lo da todo e intenta hacernos creíbles algunos pasajes que luchan a contrapelo con lo que se explica. Creo que estos pequeños detalles restan emoción a la propuesta, a pesar de que el trabajo del actor, la dureza de la temática y el epílogo final fuera de escena lo contrarrestan todo.