Tot el que necessites per anar al teatre

Quim Àvila: “Un monòleg és un joc de molts encarnat per un de sol”

13 juny 2019

Per Iván F. Mula / @ivanfmula

Als seus 25 anys, Quim Àvila fa temps que destaca com un dels actors més interessants de la seva generació. Format al Col·legi del Teatre i l’Estudi Laura Jou, va cridar l’atenció del sector com a protagonista del monòleg Ricard de 3r, escrit per Gerard Guix i dirigit per Montse Rodríguez. Després l’hem vist a Mata el teu alumne o, com a part de la Kompanyia Lliure, a In memoriam, Nit de reis, Àngels a Amèrica i El temps que estiguem junts, obra per la qual va guanyar el Premi de la Crítica com a actor secundari. Ara, finalment, torna al monòleg amb Instrumental, un text de James Rhodes dirigit per Iván Morales.

QUIM ÀVILA: Assajant monòlegs sempre em passa que em sento imbècil. Penso: “Què faig? A qui li estic parlant?”. Assajar sol és un procés molt estrany. Evidentment, tens un equip però no és el mateix que treballar amb altres actors. Aquí no és “passar l’escena” és un “vés parlant”… A vegades, t’adones que fan l’esforç d’escoltar-te però també han de pensar en les seves coses: la il·luminació, el so… Per aquest motiu, assajar un monòleg és un procés una mica antinatural. Això sí, un cop entres a sala, un s’adona que és un treball molt d’equip. L’actor explica la història gràcies a tots els petits detalls que tots han anat sumant a la teva feina. En aquest sentit, em sento molt acompanyat. És un joc de molts encarnat per un de sol.

TEATRE BARCELONA: De què tracta Instrumental?

Instrumental és un espectacle basat en una novel·la autobiogràfica de James Rhodes que parla sobre com ell, gràcies a la música, ha sobreviscut a les etapes més traumàtiques de la seva experiència vital. Ha passat per molts llocs: des de consum de drogues fins a alcoholisme, un hospital psiquiàtric, ser pare o el que és un dels principals motors d’aquest dolor que són els abusos infantils que va patir de nen a l’escola. El nostre espectacle és una aproximació a aquesta història des del nostre punt de vista, intentant ser el més respectuosos i sincers possible en el fet que jo no sóc ell. Es tracta d’una persona viva que té una història i jo sóc només un mitjà per explicar-la.

Quin és l’origen del projecte?

A priori, s’havien de fer una sèrie de monòlegs o escenes de dos personatges al tercer any de la Kompanyia Lliure que havia de servir com a cloenda de tota la nostra etapa. Cadascú tenia assignat un director. Tot i que el projecte de la Kompanyia va acabar abans del previst, la meva peça ja estava mig muntada i, per tant, es va decidir mantenir-la.

Com et van assignar l’Iván Morales?

Des del primer dia que vaig entrar al Teatre Lliure, vaig poder parlar bastant amb l’Aurora Rosales i el Lluís Pasqual de quins són els meus gustos teatrals i havia esmentat l’Iván Morales en moltes converses. Per tant, en el moment que van haver de triar els directors van pensar que era una bona opció perquè, a més, és dramaturg i, per tant, podíem fer una obra de creació.

I per què Instrumental?

Va ser una proposta de l’Iván. Jo coneixia la novel·la però no l’havia llegit. En el moment que ho vaig fer, va ser amor a primera vista… i terror, perquè vaig pensar que era un text molt difícil d’afrontar com a intèrpret i complicat de col·locar com a ésser humà. Parla d’una realitat molt present a la societat que molts cops ha estat silenciada. Posar això sobre un escenari és complex. Llavors, li vaig dir a l’Ivan que em venia molt de gust però que no volia fer de James Rhodes. Per això, hem optat per un joc teatral en el qual jo sóc un mitjà per explicar la seva història però sense interpretar-lo a ell; sense les seves ulleres ni el seu pentinat.

Com has afrontat, finalment, com a actor, un tema tan dur?

Vull pensar que des del respecte i l’empatia. A l’inici de la novel·la, hi ha una petita introducció que pertany al testimoni d’un soldat que va participar en la Guerra de Corea que diu que el pitjor que li pots dir a un supervivent és: “no em puc ni imaginar per tot el que has passat”. No li fas cap favor. El que has de fer és escoltar-lo i deixar que t’ho expliqui. Necessites imaginar-t’ho. Necessites entrar en aquest món. Per tant, vull pensar que, des d’aquest respecte i empatia, és una manera de donar espai perquè aquesta veu sigui escoltada.

Com ha estat, finalment, treballar amb l’Iván Morales, després d’haver-ho demanat?

Ha sigut una experiència molt maca perquè jo tenia la sensació que ens entendríem però no ho havia comprovat mai. Ens havíem conegut, fa molts anys, en un curs de teatre i, en aquell moment, va haver-hi molt química. Llavors, però, va ser només un exercici pedagògic que no és el mateix que l’exigència d’un projecte professional. Crec que ens hem entès molt bé. Hem passat per molts estats amb diferents implicacions quan estàvem ocupats amb altres coses però la química continua. Hi ha molta transparència entre ell i jo; ens ho diem tot sempre. Per tant, m’emporto un gran company de feina però també un gran amic.

Tocaràs el piano?

El James Rhodes té diversos llibres. Un d’ells és Toca el piano que és una mena de manual perquè qualsevol persona pugui aprendre a tocar una peça de Bach en sis setmanes. Jo estic intentant fer servir aquest llibre per aprendre a tocar aquesta peça de Bach en sis setmanes i incorporar-ho a l’espectacle. Ara per ara, vaig pel compàs vint de trenta-cinc i ens queda una setmana i mitja per estrenar. Sense pressió… (Riu). Està sent una experiència ben curiosa perquè jo mai havia tocat abans el piano. Tinc la sensació que és molt complex encertar les notes però encara més afegir-hi tota la humanitat i el món interior que tenen les peces a una cosa que, a priori, pot semblar tan matemàtica. Ara mateix no sé què sortirà però el que surti estarà bé.

Ara que la Kompanyia Lliure s’ha acabat oficialment, quina valoració fas del que ha sigut el projecte?

Des de l’inici vaig tenir la sensació que la Kompanyia Lliure no deixava de ser una oportunitat més per conèixer gent i la manera com aquestes persones volen explicar històries. Bàsicament, el que t’adones amb el temps és que, molts cops, al món del teatre, hi ha un component d’intentar fer pinya i ser amics i que tothom es porti bé amb tothom que no necessàriament funciona. És un equip amb qui, evidentment, ens hem de portar bé i ens hem d’entendre però no sempre tots hem de ser amics de tots ni sempre hem de fer-ho tot junts. Però, en general, ha sigut una experiència laboral molt enriquidora. Qualsevol actor de la meva edat hauria de tenir l’oportunitat de passar per una plataforma com aquesta.

També heu estat envoltats de polèmiques…

Ens ha tocat viure una època de tremolors, terratrèmols, tsunamis i totes les adversitats que un podria imaginar i les hem intentat sobreviure de la millor manera que hem sabut. Algunes ja feia temps que s’estaven gestant i han esclatat mentre nosaltres estàvem allà; d’altres s’han originat a mesura que la Kompanyia s’anava fent gran. Han sigut tres anys de molta intensitat i això pot acabar amb l’autoestima de molta gent. Jo, personalment, ho he viscut molt bé. Ho he viscut des de la il·lusió de poder aprendre de moltes persones diferents i participar en projectes d’una certa envergadura als quals molts joves de la meva edat no té accés. Això t’ensenya moltes coses.

Què en penses de la nova direcció del Lliure?

Ara per ara, encara no sabem massa cosa. Crec que el Juan Carlos Martel és una persona que apunta maneres. Ell sempre ha estat molt vinculat a la Fundació Teatre Lliure i això em dóna l’esperança que sap el que està fent amb el teatre o, com a mínim, el que vol fer. Crec que el perill que corren totes les direccions d’un teatre públic és intentar fer-se seva una cosa que pertany al públic. Per tant, l’únic que confio és que, amb el temps, sigui el Juan Carlos o qui sigui, la Fundació Teatre Lliure es pugui valer per si sola i tothom entengui que no es tracta de recuperar res de les cendres. La persona que hi hagi capitanejant-ho, evidentment, és important però sobretot és important entendre que tenim un públic i aquest públic té unes necessitats i uns desitjos que han de ser escoltats.

Quins altres projectes teatrals t’esperen després d’Instrumental?

El mes d’agost me’n vaig al Japó amb Flute Theatre, una companyia anglesa amb la qual col·laboro que adapta espectacles de Shakespeare per poder-los fer amb audiències i actors autistes. A part d’això, la temporada vinent estarem al Teatre Nacional amb L’amic retrobat. És l’adaptació d’una novel·la de Fred Uhlman dirigida per Joan Arqué i amb dramatúrgia de Josep Maria Miró.

Amb la Montse Rodríguez i el Gerard Guix tens previst tornar a treballar aviat?

Des que vam acabar Ricard de 3r que tenim la necessitat de crear un nou espectacle. De fet, ja el tenim pensat. L’únic que hem de trobar és el temps perquè les ganes no ens en falten. El que passa és que, evidentment, com som una companyia molt petita, si a algú dels tres ens surt una feina pagada… tots hem de pagar factures. Això fa que ho anem constantment ajornant. Per tant, el que ens faltaria és també que algú confiï en el projecte invertint amb una bona producció. El que tenim en camí és molt maco.

Molts dels actors i actrius de la teva edat diuen que ets el millor actor de la seva generació, com et sents quan et diuen això?

Fatal. (Riu). Sóc un actor de la seva generació… i ja està! No sé si el millor o el pitjor. M’alegra que ho vegin des d’aquest punt de vista. Jo també ho dic dels altres, a vegades. És un orgull que hi hagi gent de la teva generació que admiri la teva feina. Però al cap i a la fi crec que els que ens fa bons en el nostre ofici és el fet que els altres siguin bons. Si entre tots ens fem millors actors, jo ja estic content.

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari