I només jo vaig escapar-ne

 

Crec que es tracta d’una proposta arriscada, interessant i difícil d’entendre de primeres . Personalment no em va desagradar, però tampoc em va entusiasmar. Haig de reconèixer que en alguns moments em va ser fins hi tot difícil de seguir. Tampoc estic del tot segura si el que vaig entendre és el que realment ens vol transmetre Caryl Churchill, la dramaturga d’aquesta peça. Una peça que passa del realisme al surrealisme i de l’absurd a l’expressionisme en qüestió de minuts, trets característics d’aquesta dramaturga, considerada com una de les veus més experimentals de la dramatúrgia anglesa.

És una obra teatral molt particular, plena de contradiccions. És una obra que experimenta amb el llenguatge i amb els sentits.

El text es molt complicat i complex, però de la mateixa manera extraordinari, amb uns diàlegs, monòlegs i soliloquis extraordinaris. Un text molt particular en el que es barregen realisme i surrealisme .

De vegades l'obra és inquietant, però també poètica i sorprenent.

Per un costat tenim les converses de quatre dones d’uns setanta anys aproximadament, la Sally (Vicky Peña), la Lena(Muntsa Alcañiz), la Jarret (Imma Colomer) i la Vi (Lurdes Barba), que parlen d’infinitat de temes del segle XXI (drames particulars, política, violència de gènere, sexualitat, ecologia, tecnologia, capitalisme, feminisme...), elles són la veu de l’experiència acumulada pels anys; i per un altra banda la descripció de un món apocalíptic, un món que sembla haver arribat a la seva fi, on se’ns parla de canvi climàtic, guerres, desordre natural, desastre ecològic, deshumanització, catàstrofe, caos, incomprensió,... explicat per un personatge femení (Imma Colomer) que sembla ser la veu que ens vol fer reflexionar sobre un futur catastrófric que depèn de nosaltres. Són dos mons que conflueixen en un mateix espai, l’individual i l’universal.

Els dos relats estan diferenciats per un canvi d’il·luminació molt marcat. Claror i foscor.

És la primera vegada que aquest text ha estat traduït en català. Segons la directora Magda Puyo ha estat una feina impecablement extraordinària del dramaturg i director d’escena Sadurní Vergés, ja que es tracta d’un text molt complex i complicat de traduir.

La posada en escena dissenyada per Pep Duran és minimalista, amb un espai escènic que fuig del realisme. Tot i que es tracta d’un espai a l’aire lliure, és un espai tancat. No sabem en quina època de l’any ens trobem, ni tampoc si és matí o tarda. El que sí sabem és que estem al segle XXI per la informació que n’extraiem de les converses de les quatre protagonistes.

L’espai sonor ha estat dissenyat per la pianista i compositora Clara Peya està en consonància amb tota la resta del muntatge.

El més destacable, a part del text, és la magnífica Interpretació de les quatre actrius que donen veu a les quatre dones protagonistes. Quatre dones que malgrat els entrebancs que han patit al llarg de la seva vida, són dones vitalistes, enèrgiques i lluitadores. Quatre actrius estupendes, meravelloses amb una trajectòria artística consolidada i una química escènica innegable. Tanmateix, m’agradaria destacar a l’actriu Imma Colomer, per la seva excel·lent interpretació.

Cary Churchill ens proposa a través d’una distòpia la possibilitat de canviar el rumb de la humanitat mentre encara hi hagi temps per poder fer-ho, convidant-nos a reaccionar, a ser més responsables, a prendre consciència de la situació, a no quedar-nos de mans creuades, a lluitar i actuar.

Churchill ens fa veure com n’és d’important que cuidem el nostre planeta i que no ens trobem mai amb el malson surrealista que descriu la senyora Jarret .

“La fi del món no em preocupa; algun dia hem de desaparèixer. En tot cas, em preocupa l’agonia de la raça humana... i prefereixo no imaginar-me-la. Opto per seguir lluitant per una vida humana més digna i més justa. La fi ja arribarà, suposo”. Magda Puyo

 

***/****

Caryl Churchill, autora anglesa contemporània, injustament poc coneguda a casa nostra, serà a partir d’ara un referent teatral a Catalunya. Planteja una situació apocalíptica que no és res més que la descripció d’una realitat catastròfica a la que assistim de manera impertorbable des de la comoditat i la llunyania sense voler saber,  ni jutjar ni participar-hi.  Davant de notícies esgarrifoses com la destrucció del planeta, guerres, crims, abusos, injustícies... continuem prenent el te.

És la bufetada del contrast el que provoca i transforma, és el gran sentit del teatre que mou, commou i t’obliga a pensar. Una vida quotidiana, una conversa habitual entre tres amigues d’edat madura es veu interrompuda per la descripció dels pitjors desastres que estan succeint al voltant d’elles.

La senyora Jarrett (Imma Colomer) entra en escena recordant amb les pitjors descripcions possibles l’alteració de l’ordre natural de les coses  que s’esdevindrà sinó intervenim, mentre que les altres tres dones  xerren, s’interrompen, s’interpel·len, canvien de tema en una conversa entretallada en la que es demostra el gran mestratge d’interpretació i de direcció.  Cada una d’elles porta però,  el seu petit o gran drama personal que les altres coneixen bé i comparteixen. Els dos plànols, l’apocalíptic i el de les tres amigues, se superposen, s’imbriquen, s’influeixen mútuament i es complementen.

I elles són Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña que porten a sobre molts anys d’escena i una exitosa carrera professional. Elles també canten a capel·la (Volare) i ballen (Waterloo) en uns moments en els que la tensió seria difícil de suportar. I tot això succeeix en mig d’una escenografia impactant que només compta amb quatre cadires en un terra buit, quatre tasses de té i un jardí vertical que en un moment determinat s’il·lumina per darrera com si explotés amb el crit de ràbia de les quatre dones. La cirereta del pastís és la música original de la Clara Peya, inquietant com tota l’obra.

I no és perquè sí que Magda Puyo hagi triat una dona autora d’una obra amb quatre personatges femenins, una compositora intèrpret  i que ella, després de Stabat Mater, es consagri amb aquesta obra, com una gran directora.