Fàtima

Vivint a la deriva o més aviat sobrevivint a la vida i a tot el què l’envolta. Fent força per aixecar-se cada dia i pensar que controla la seva vida, que no fa res que no vulgui, que no ha sigut fàcil, però que és autosuficient i tan se val què hagi passat o el que pensin d’ella.

Acompanyem a Fàtima, la protagonista, en un dia més de la seva desgràcia. Rebutjada per la societat que no la comprèn, que no pot entendre què li passa pel cap o perquè està patint. Primer una companya de pis la fa fora de la seva vida per falta de coneixement i perquè està espantada per com pugui acabar tot plegat. Enfadada perquè una altra vegada algú s’ha volgut ficar a la seva vida,  marxa i s’endinsa en un barri marcat per la solitud, les drogues i l’abandonament. Van passant pel relat persones oblidades que tenen més en comú del què podrien pensar. I al bell mig de tot plegat, una violència intrínseca de la societat que destrossa vides sense miraments.

Aquesta obra és misèria i molt, però molt dolor sense aturador, Queralt Casasayas (Fàtima) s’exprimeix a l’escenari, mostra fins a l’última gota d’aquest dolor mentre busca fugir-ne. Sense pal·liatius mostra la tristesa, la pena i una ferida oberta a l’ànima impossible de tancar. El què fa Casasayas durant tota la producció és desposseir-se d’ella mateixa per entregar-se completament al personatge i el públic ho agraeix amb cada aplaudiment desorbitat al final de l’obra. Però no està sola a l’escenari, la resta de personatges ajuden a elaborar un perfil exacte de la societat que la rodeja i la va modelant.

Pocs elements a l’escenari, amb un disseny de llums específic i detallat que acompanya a la perfecció l’aparició de cada persona que orbita al volant de Fàtima. Personatges puntuals, però que converteixen simples encontres en punts d’inflexió senzills i determinants.

Amb un muntatge atrevit i colpidor, l’angoixa i l’aprensió van apoderant-se de l’espectadora desitjant que no acabi el relat com tot apunta... Punyent i real, aquesta és una de les grans propostes del teatre actual.

L’activitat teatral de Jordi Prat i Coll és inacabable i ben variada. Tant el veiem dirigint textos aliens (La Rambla de les Floristes o Vespres de la Beata Verge) com propis (M’hauríeu d’haver pagat), o bé al capdavant de musicals de petit format (Guillermotta o Requiem for Evita). Des de fa uns anys, som molts els que seguim les seves estrenes -ja sigui al TNC o en sales de proximitat-, tant per la qualitat dels resultats com per l’excel·lent direcció d’actors, autèntica marca de la casa.

Fàtima torna a ser un text propi, i ja distingim en ell l’estil que li hem vist més recentment. L’obra ens trasllada a la part més fosca del barri del Raval, o de qualsevol altre barri on s’ajunten personatges al marge de la societat: indigents, prostitutes, petits traficants, gent que busca satisfer els seus instints més íntims, etc. És a dir, el que abans se li deien baixos fons o lumpen. Una part de la societat que la mateixa societat acaba desnonant, o bé amaga sota l’estora. Prat i Coll utilitza el personatge de Fàtima per fer un recorregut pels inferns, sempre sota una pàtina de poesia o lirisme que a vegades ens dona moments bellíssims i a d’altres ens treu de la història per no encaixar amb el que se’ns mosta. Costa escoltar a aquests personatges dissertant sobre la vida amb llargs monòlegs i amb un llenguatge que res té a veure amb el real, però si un entra en la proposta pot arribar a gaudir-ne molt.

Un dels encerts de l’espectacle és que també hi ha notes d’humor, com tota l’escena final amb la companya de pis i el policia. Però hi ha esquitxos durant tota la peça, cosa que ajuda a treure ferro a un argument que a estones es torna excessivament dens i que per a alguns espectadors pot arribar a ser, fins i tot, desagradable. Un petit desfogament enmig d’una trama fosca i desesperançadora.

Ara bé, de tot el que puguem dir sobre Fàtima hi ha una qüestió que destaca per sobre de tot. Parlem del treball que fa Queralt Casasayas (Fairflay o Una gossa en un descampat) en el rol principal de la peça. Des del seu primer parlament ja gairebé no deixarà l’escenari, i la força del seu personatge anirà creixent i ocupant un record important en la nostra memòria. Es tracta d’un personatge extrem, fascinant, al que ella li aboca tota l’energia i tota l’entrega de la que és capaç. Al costat de Casasayas, un bon planter d’actors i actrius que també té els seus moments aïllats per destacar i convèncer.

Jordi Prat i Coll exerceix de nou de dramaturg i director teatral després de l’exitosa M’hauríeu de pagar, estrenada al festival Temporada Alta el 2020. I ho fa amb un guió i un espectacle realment impressionants.

Un retrat de la Barcelona fosca que es podria viure una nit al nostre Raval fet des de la ment d’una noia que transita per les corbes de la incertesa, del dubte vital. Una noia que es mou amb incomoditat, malgrat el seu posat valent, i amb ànsia de descobrir un bri d’autenticitat vital a través de l’encontre amb diferents personatges. Cadascun d’ells li mostra l’aparent misèria i, alhora, la poètica essència de la seva existència, i ella en recull tot el que pot. La realitat, però, és eixuta i desagradable, i, per sobre de tot, violenta.

La interpretació de la Queralt Casasayas és majúscula, corprenedora, estimulant i desesperant. Arriba a l’audiència de forma ferotge, i ho acapara tot. Magnífica. L’acompanyament és excel·lent, i els rols dels personatges que farceixen l’experiència de la Fàtima sorprenen per poderosos. Especialment la gavina (Tilda Espluga) i el gat (Jordi Figueras), amb un toc underground que trenca imatges estereotipades. Les aportacions del camell (Sergi Torrecilla), d’un policia que no pot amagar els seus desitjos (Albert Ausellé) i d’una companya de pis que exhibeix tota la seva energia en una darrera escena espectacular, completen un paisatge certament desesperant. El text es mostra despullat, directe. Les repeticions de frases, de sintagmes, abocades tal com raja perquè la situació convida a fer-ho vesteix d’una naturalitat incòmoda cada escena. T’inquieta, t’incomoda, et fa pensar si aquest és un món veí al teu, si els misteris del cervell poden fer-te passejar per la corda fluixa, a tu també, en algun moment. Si, en definitiva, vivim d’esquena a realitats i situacions amb les que cohabitem.

Ahir vam baixar als inferns de la mà de Jordi Prat i Coll, i vam conèixer un món gens agradable on hi conviuen aquells que un dia, no en sabem les raons, van sortir-se'n del camí. Un camí sense retorn.

Un text punyent, fosc, fins i tot incòmode. Un text amb un vocabulari sense filtres.

Una obra inspirada en els carrers del Raval, lloc on fa més de vint anys que hi viu el dramaturg.

Fàtima seria com entrar en una exposició de fotoperiodisme on el fotògraf vol mostrar una realitat que moltes vegades volem ignorar.
És la crua realitat de moltes de les persones que viuen al carrer, drogoaddictes, pervertits, sensesostre, traficants... gent que pateix, gent fràgil, gent ferida. Gent que abans de caure en aquest infern possiblement han tingut una vida més amable, un lloc on viure i dormir. Supervivents que per algun motiu son on són i són qui són.

Fins aquí tot genial, el text i el contingut de deu, però pel que fa a les interpretacions, no han estat totes a un mateix nivell. Algunes ni tan sols són creïbles, i no em refereixo al fet de la teatralitat d'algunes escenes, que també haig de dir que personalment no m'han convençut, no; simplement que els he trobat sobreactuats, poc naturals.

La vida per molta gent no és de color de rosa.Aquí ho teniu. Mireu. És el que hi ha. Ho sé. No és gens agradable de veure. Però és la realitat. La realitat de moltes persones. Les tenim a prop nostre. Existeixen. Mireu. Mireu. Mireu.

***/****