Els Watson

Jane Austen es reconeguda i recordada per Sense and sensibility que es va portar al cinema al 1995 o Orgullo y prejuicios  al 2004 o la inquietant novel·la La abadía de Northanger. Mentre esperava la publicació d’aquesta última, a principis del segle XIX, Jane Austen va començar a escriure The Watson que va deixar inacabada.

Com hauria estat el final d’aquesta novel·la? Laura Wade és una dramaturga britànica actual que va acceptar 200 anys més tard, el repte d’adaptar al teatre la novel·la inacabada d’Austen i que va ser presentada al  Festival Theatre a Chichester al 2018. Wade s’endinsa en l’aventura d’imaginar com hauria estat el final de la novel·la de l’Austen. Alguns autors com Maria Guasch o Ramon Solsona, en la presentació dels seus llibres comenten que quan escriuen,  la novel·la camina sola i  són els personatges els que decideixen el final. Laura Wade ens proposa aquesta idea convertint-se ella mateixa en personatge de la seva pròpia obra.

L’obra comença en un ambient entre georgià i victorià a la casa dels Watson que s’omple de gent per assistir a un ball en honor de la filla petita, Emma (Laia Manzanares), que torna a casa després d’haver viscut 13 anys a casa d’una tia.  Era freqüent en aquella època que algunes persones  benestants, familiars o no,  acollissin sota la seva tutela a nens o nenes de famílies recomanades per a donar-los una educació adequada. De fet, la mateixa Austen va ser enviada a la casa d’una senyora a Southampton. Potser el personatge d’Emma és autobiogràfic.

Al més bon estil austenià, la novel·la presenta aquesta societat benestant rural del segle XVIII amb totes les convencions, costums i repressions.

La germana d’Emma, Elisabeth (Paula Malia) la va posant al corrent de totes les persones que assistiran a  la festa, les seves fortunes, els seus caràcters, el que pot triar com a marit i els que no són aconsellables. Un plot twist provocat per la Laura Wade desencadena una tempesta d’aconteixements. L’argument va fent girs argumentals de manera divertida i molt ocorrent, en alguns moments sarcàstic i irreverent però amb la velocitat adequada perquè puguem seguir el fil i riure de les situacions més còmiques.

La direcció magistral de Josep Maria Mestres porta a tots els i les intèrprets al seu màxim esplendor dins de la coreografia de Paco Azorín, sòbria i elegant. Una producció que es mereix l’èxit que està recollint.

Qui no coneix les novel·les o històries de Jane Austen? Encara que només sigui per les desenes d’adaptacions en cinema o televisió (Sentit i sensibilitat, Orgull i prejudici, Emma, etc.) tothom té una idea dels elements que conformen l’univers de la famosa autora britànica: els matrimonis de conveniència, la necessitat de casar-se per mantenir econòmicament a tota una família, les diferències dins d’una mateixa classe acomodada, i molts altres elements individuals que ens porten indefectiblement al que algú va arribar a anomenar “cinema de tassetes”. Però no s’enganyin, Els Watson és tot això... només fins a un determinat moment. L’obra, que agafa com a referència una novel·la inacabada d’Austen, comença amb tot el que esperem d’ella i es para en sec allà on sembla ser que l’autora ho va deixar. No explicaré com ho continua Laura Wade, perquè aquesta és la gràcia d’una peça que s’acaba convertint en comèdia filosòfica i que posa sobre la taula tots els elements que encotillaven a la dona en ple segle XVIII.

Sabem que el TNC sempre ens dona posades en escena espectaculars, però aquí s’ha de valorar sobretot el fet de tenir a 18 intèrprets a escena. Aquest luxe, poques vegades possible, es complementa amb una escenografia sòbria però efectista del gran Paco Azorín. El vestuari de Gabriela Salaverri fa la resta, així com la il·luminació d’Ignasi Camprodon. I així podríem seguir amb tots els apartats tècnics, perquè aquest és un muntatge cuidat fins a l’últim detall i portat amb gran mestratge per Josep Maria Mestres. La seva direcció resulta elegant, mesurada i plena de matisos. Ja fa anys que seguim els seus treballs, molts dels quals (Krámpack, Dakota, Fashion Feeling Music, Unes polaroids explícites, Un matrimoni de Boston, etc.) són ja claus dins del nostre teatre més recent, però potser m’atreviria a dir que aquí estem davant d’un dels millors.

I ja per últim em centraré en la part interpretativa, que resulta clau en un muntatge com aquest. Només repassant els noms de la fitxa artística un ja sap que allò funcionarà, però un cop vist hem de dir que funciona estupendament com a conjunt. Tot i així, val la pena ressaltar el treball protagonista de Laura Aubert i Laia Manzanares, sense oblidar a una roba-escenes com Mercè Arànega o a una eficaç i emotiva Paula Malia.

Moltes vegades la vida dels personatges dels llibres semblen idíl·liques o, si més no, fàcil de suportar. Llegir una novel·la de Jane Austen, tot i les dificultats, porta a la lectora a traslladar-se a una època en què qualsevol propòsit de la seva protagonista pot ser possible.

Laura Wade parteix de l’obra inacabada d’Austen per imaginar-se com podria continuar, quin hauria sigut el final si l’escriptora hagués culminat el seu text. La virtut d’aquesta obra és que trasllada realment a allò que podria ser una de les seves novel·les, amb la comèdia justa mesclada amb reivindicació femenina i històries d'amor (propi, principalment) que enganxen. El repartiment juga amb el text magistralment.

Amb una posada en escena magnífica i grandiloqüent, com ha de ser per donar un marc adient a la història, es transforma de manera intel·ligent i divertida en un viatge al futur col·locant els personatges en un present possible que els hi doni cabuda.

Els personatges engresquen al públic que es va enganxant a la trama i a cadascun d’ells i d’elles, intentant esbrinar cap a on tirarà la seva història. Amb molt d’humor i entre riures, es van deixant anar algunes reflexions força interessants que van més enllà d’una comèdia romàntica de l’època.

Els i les intèrprets vibren amb els seus papers, encara que a vegades alguns diguin poc més de dues frases. El repartiment és esplèndid, però en destaquen especialment Laura Aubert, que aconsegueix robar el focus sempre que hi és a l’escenari, i Paula Malia que desborda naturalitat en les seves interaccions.

Aquesta producció és gairebé rodona, l’únic que no acaba d’encaixar son algunes de les escenes de la segona part, aquelles en què el personatge de l’autora i la protagonista es queden una mica estancades en la retòrica diferenciadora entre la vida real i la literatura, entre escollir allò que faci feliç o allò que està establert. Retallant una mica aquestes dues escenes o modificant certa part del diàleg, hauria acabat de tancar-se el cercle divertit i amigable del text.

Sortir feliç del teatre és un dels plaers de la vida i aquesta obra ho provoca deliberadament.

The Watsons és una novel·la incompleta de Jane Austen, una de les autores més importants i influents d'inicis del segle XIX.
Se sap que la va començar a escriure l'any 1803 i que probablement la va deixar d'escriure el 1805.

Laura Wade, dramaturga i guionista britànica, la va adaptar l'any 2018 al teatre amb el mateix títol. Va ser presentada al Chichester Festival Theatre i al Menier Chocolate Factory el 2018 i poc després es va estrenar al Harold Pinter Theatre al West End de Londres.

Els Watson que podem veure al TNC és una traducció de Joan Sellent de l'obra de Wade, dirigida per Josep Maria Mestres.

Tot comença amb un clàssic, de cop i volta hi ha un gir inesperat i acaba amb un final amb la possibilitat d'infinites continuïtats.

No us puc explicar gaires coses d'aquest muntatge perquè el factor sorpresa és del tot important.
Us puc dir que és una comèdia molt divertida, original, brillant i enginyosa. Que hi ha moltes sorpreses i girs inesperats. Que la posada en escena és realment espectacular. Que hi ha escenes meravelloses i que tots els divuit intèrprets ho fan genial.

M'ho he passat molt bé amb els personatges interpretats per la Laura Aubert, la Mercè Arànega, la Lluïsa Castell i en Dafnis Balduz.

Els Watson parla de les possibles i infinites possibilitats d'una història. Parla de llibertat i d'oportunitats. És una reflexió sobre la felicitat, la creació i el sentit de l'existència; i aborda què li passa a una escriptora quan se li escapa de les mans la trama de la seva obra i són els personatges els que prenen el control.