Elling

Ingvar Ambjørnsen és un autor noruec que va escriure Elling al 1966, una sèrie de quatre llibres per joves. Aquesta és l’obra més coneguda tant a Noruega com a fora del país. La novel·la Brødre i blodet (Germans de sang) està inclosa dintre del grup Elling. Posteriorment va ser portada al cinema, amb guió d’ Axel Hellstenius, en col·laboració amb Petter Naess estrenada al 2001. L’adaptació teatral de la novel·la la devem a Simon Bent. L’adaptació teatral  recull el títol de la sèrie de relats.

És una comèdia profunda en clau d’humor d’una parella de nois (David Verdaguer i Albert Prat) amb problemes psíquics, ingressats en un centre psiquiàtric i que surten a un pis tutelat de l’Ajuntament d’Oslo perquè es reintegrin a la societat  supervisats d’a prop per un educador social, Òscar Muñoz. En el procés de normalització de la seva vida van apareixent personatges, Albert Ribalta, un poeta famós retirat, elegant i refinat  o Queralt Casassayas que fa diversos papers amb la facilitat que la caracteritza.

Pau Carrió dirigeix amb molt d’encert a tots ells donant a l’obra l’agilitat precisa perquè els dos actors principals David Verdaguer i Albert Prat puguin expressar les seves diferències, les seves dificultats personals, la seva fràgil però intensa relació, l’humor just  perquè la ironia no ridiculitzi la situació.  Ells dos fan un treball d’interpretació magnífic per les dificultats que suposen els seus problemes, inseguretats, pors i desconeixement del medi i d’ells mateixos. Es va teixint poc a poc una necessitat de ser cada un ells mateixos sense separar-se de l’altre.

Elling és un cant a l’amistat que pot sorgir en qualsevol moment i en les més estranyes circumstàncies. Institucions com les hospitalàries, psiquiàtriques o penitenciàries són el bressol de grans i perdurables amistats ja que les situacions difícils creen lligams insospitats en altres moments. I és això el que els passa als dos companys d’Elling.

L’escenografia de Sebastià Brosa és una meravella, elegant, sòbria, eficaç per la seva gran versatilitat i que va canviant fàcilment d’espais amb pocs elements que encaixen d’una manera exacta.

L’obra és una lliçó, un aprenentatge per a l’acceptació de la diversitat funcional i concretament la discapacitat psíquica amb els seus problemes per a l’adaptació. La diversitat és el que ens uneix i en aquesta obra els acosta una mica més a la societat a la que també pertanyen.

Elling, del dramaturg noruec Ingvar Ambjørnsen, que podem veure a la Villarroel, és una versió de Simon Bent de l'adaptació original d'Axel Hellstenius, dirigida per Pau Carrió on els actors David Verdaguer i Albert Prat interpreten, amb gran encert, als dos personatges principals d'aquesta història, l'Elling i en Kjell.

L'Elling és ingenu, tímid i neuròtic, mentre en Kjell està obsessionat amb el sexe. S'han conegut en un centre psiquiàtric en el qual comparteixen habitació. Passat dos anys, ha arribat el moment de sortir del centre per tal d'integrar-se a la societat, per la qual cosa, l'estat els dona l'oportunitat de compartir pis, sota la tutela d'un terapeuta.

El que el públic veiem és el procés d'adaptació que hi ha entre tots dos a l'hora de conviure junts. Veurem com entre ells sorgeixen conflictes i tensions, il·lusions i pors. Conflictes, tensions, il·lusions i pors, com la resta d'éssers humans. Perquè qui no ha tingut por, angoixa, incomoditat o nerviosisme davant una situació desconeguda?
Parlem de sentiments, de superar obstacles. De què les persones especials també estimen, gaudeixen, pateixen de la mateixa manera que els que són anomenats normals; de la mateixa manera en què es poden sentir sols i vulnerables davant una relació fallida, la pèrdua de la inspiració o una ruptura sentimental.
La innocència, la hipersensibilitat, la tendresa, la valentia, no entén de diferències.
El muntatge compta amb una escenografia creada per Sebastià Bros. Consta d'uns mòduls de fusta que es van transformant durant tot l'espectacle, convertint-se en mobles diferents i espais diferents.
La música és magnífica. Els temes musicals són un bon recurs per les transicions de l'obra, que són molt constants. A Elling hi ha molts canvis d'escena

Pel que fa a la interpretació, haig de dir que tots cinc actors fan una feina magnífica (David Verdaguer, Albert Prat, Albert Ribalta, Òscar Muñoz i Queralt Casasayas). Però m'agradaria centrar-me en la de DavidVerdaguer i AlbertPrat, els protagonistes principals d'aquesta obra. En David i l'Albert fan una feina interpretativa impecable, impressionant, magnífica. Les simbiosis que hi ha entre tots dos és brutal. La interpretació que fan del personatge és tan respectuosa i a la vegada tan real, que costa no creure-te'ls. Un treball en equip magnífic que Pau Carrió, com a director d'aquest muntatge, hi té molt a veure. Pau Carrió fa un gran treball amb l'obra i els personatges. Ens fa creure i comprendre tots i cadascun dels gestos dels dos personatges. Carrió no entra en tòpics ni exageracions. Tot està molt ben mesurat, els gestos, els tocs d'humor...

Elling és una història emotiva, humana, plena de tendresa, amb un missatge optimista, ple de comprensió davant aquells que són diferents, però amb uns mateixos sentiments.
Elling és una oda a l'amistat, una història de superació personal. De superació, integració i lluita. La lluita de ser acceptar, encaixar i formar part, d'una societat que sistemàticament estigmatitza a tots aquells que són diferents.

És una obra entranyable i humana, amb situacions divertides, tendres i també complicades. És una comèdia que et fa somriure, que emociona i remou sense entrar en sensibleries. Els personatges i el tema està tractat amb molt de respecte. Tot sembla molt real. El públic aconsegueix empatitzar amb aquests dos homes.

Elling no és una comèdia per riure, però sí per no parar de somriure.

 

No us la perdeu!

Elling és un conte, una faula plena d’animals humans, tendra, divertida ivibrant que ens explica una història de superació personal gràcies a una amistat original i imprevisible.

Elling és una comèdia amb un rerefons social molt important. Algunes situacions dels protagonistes ens fan riure, però no som conscients que formen part d’un trastorn mental i una lluita per sortir de les dificultats d’una malaltia i d’una societat que vol que tots siguem ‘normals’.

Elling i Kjell es coneixen compartint habitació en un centre psiquiàtrics. Sembla que són pols oposats i totalment diferents. Però els hi donen l’oportunitat de compartir un pis tutelat a la ciutat d’Oslo. Aquí ens trobem com lluiten per a la seva integració en la societat. Amb voluntat i molta força intenten fer-ho amb un final que no podria ser altre amb gent malalta psíquicament.

David Verdaguer i Albert Prat fan uns papers magnífics, no és estrany que David Verdaguer vagui guanyant premis un rere altra. Tots dos, Prat i Verdaguer, tenen una bona connexió a l’escenari. I s’aprecia des del primer moment.

El text és meravellós, i la feina que ha fet Pau Carrió per tenir un ritme natural, amb una gran presentació dels personatges i amb un context que va creixent de mica en mica. Fa que el gaudeixis més-

Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

Elling va ser primer una novel·la, i més tard una pel·lícula noruega del 2001 que va aconseguir fins i tot una nominació a l’Òscar com a millor film estranger. Ara arriba al teatre, i ho fa amb els dos mateixos personatges que van enamorar a mig món. Es tracta de dos pacients d’un psiquiàtric que després de dos anys d’internament han de començar una nova vida fora del centre. La seva difícil adaptació i les situacions i personatges que coneixeran pel camí són el que dona gruix a aquesta història, on la tendresa, la comèdia i el drama es donen la mà tota l’estona.

Pau Carrió ha aconseguit crear una peça sensible, amb un regust de feel good movie que sobrevola tota l’estona el teatre. De fet, la història ja ho comporta, però si no trobes el to adequat podries engegar-ho tot a rodar. No ha estat el cas... Es nota que l’espectacle està fet amb molta cura i amb molta estimació cap als personatges i les situacions en les que es veuen implicats. En aquest sentit, la interpretació de David Verdaguer (Elling) i Albert Prat (Kjell) és una peça crucial per a que tot funcioni. La seva química en escena és d’aquelles que genera una ràpida empatia a la platea, aconseguint que et quedis amb ganes de saber més coses d’aquesta estranya parella i de la ferma amistat que creen davant dels nostres ulls.

Val a dir que l’obra potser s’allarga en excés (110 minuts) i que s’atura en situacions que potser no haguessin requerit tanta estona. De totes maneres, el ritme és quasi sempre l’adequat i la part escenogràfica (senzilla però molt efectiva) aconsegueix crear molts espais diferents amb canvis ràpids i eficaços. Tot plegat, doncs, ajuda a crear una obra a la que li auguro una llarga i exitosa vida.

Lluitar per sobreposar-se a les dificultats i tenir el coratge de fer-ho, tot i els obstacles que es presenten dia rere dia, forma part de la valentia de cada persona. En ocasions el més fàcil seria deixar-se emportar per allò que requereixi menys esforç, però la vida no hauria de ser així.

Elling i Kjell es coneixen quan comparteixen habitació en un centre psiquiàtric. Sembla que no congenien i que no poden ser més diferents d’un de l’altre. Passa un temps i l’estat els hi dona l’oportunitat de compartir un pis tutelat a la ciutat d’Oslo. Comença allà la seva integració en la societat, amb alts i baixos, però sempre amb voluntat d’aconseguir-ho.

El text d’Ingvar AmbjØrnsen és una delícia, meticulós amb un ritme natural sense córrer massa i aposentant cada pas que donen els seus personatges. Elaborant un context sòlid i interessant, que va creixent a poc a poc eixamplant el somriure del públic mentre el convida a formar part de la família que s’està creant a l’escenari i que desprèn una estimació infinita.

La intel·ligència de la narració resideix en el fet de presentar situacions absolutament reals, que l’espectadora podria pensar que sortiran malament i que la fa patir, per després donar-li la volta i presentar una resposta diferent a l’esperada. Cada personatge troba el seu lloc i es fa imprescindible per a la trama, encara que sigui per uns moments escassos.

Albert Prat i David Verdaguer, Kjell i Elling, tenen una connexió molt especial a l’escenari. Dos incompresos que troben en l’altre aquella persona que estarà allà a cada pas del desafiament. És aquesta interacció entre Prat i Verdaguer la que hipnotitza i deixa amb una sensació reconfortant a l’espectadora. La valentia és desfer-se de qualsevol tret personal per deixar-se emportar per allò que necessiten els seus personatges.

L’escenografia modelable és una meravella. Permet una funcionalitat i un marc perfecte per al desenvolupament de la trama que s’ajuda també en el canvi d’escenari amb els números musicals. La banda sonora triada per a cada salt de segment remou al públic a les butaques que, intentant que no es noti, ballen i canten (sobretot en el moment karaoke).

Ara que està de moda parlar d’allò que per a cadascú és el seu safe place, sens dubte aquesta producció serà el lloc segur i estimat de més d’una espectadora.