El zoo de vidre

Sí, Tennessee Williams és el puto amo de la tensió, els ambients carregats, la xafogor... els retrats de gent complicada, famílies desestructurades, i tot això situat als anys següents del crac del 29. El zoo de vidre penso que és una de les seves millors obres de teatre. Si hi afegim quatre intèrprets en estat de gràcia gràcies (perdoneu la redundància) a un Josep M. Pou que com a director ha afinat al màxim, com si fes puntes de coixí... doncs és el que veureu al Teatre Goya, si hi aneu. Si no hi aneu i us ho perdeu, després no em vingueu plorant. Jo ja us he avisat, i el que avisa no és traïdor.

Llegir més.

Als inicis de la seva carrera, Tennessee Williams treballava en una fàbrica de sabates durant el dia mentre que les nits les dedicava a l’escriptura. Eren els anys de la Gran Depressió. La seva família s’havia traslladat a St. Louis on l’adaptació a l’entorn urbà va ser molt difícil per a ell i per a la seva germana. Escrita el 1944, El zoo de vidre conté, en certa manera, molts trets autobiogràfics d’allò que el dramaturg va viure durant aquella època. L’obra, que va ser el seu primer èxit, implica, doncs, una mena d’exorcisme dels seus fantasmes familiars vistos amb una mirada tendra i plena de puresa. L’autor d'Un tramvia anomenat desig (1948) mostra ja en aquest text les seves principals obsessions com la inestabilitat psicològica, l’univers femení, la vida del sud dels Estats Units o la fragilitat de l’ànima humana. La posada en escena de Josep Maria Pou és absolutament encertada en la mesura en què aconsegueix transmetre tot el que la història ens diu darrere de les paraules. Es nota que el director coneix bé els secrets del teatre de Williams i, així, ha aconseguit treure-li partit amb elegància i cert minimalisme, però també respectant el seu esperit clàssic. Míriam Iscla torna a demostrar el seu talent com a actriu dramàtica que cada vegada brilla amb més força, acompanyada d’un repartiment que fa una feina impecable. És cert que, comparada amb altres obres de Williams, aquesta no seria la més rodona i té un punt misericordiós que sembla que la freni. Però, en qualsevol cas, estem parlant d’uns dels grans autors del segle XX i d’una de les seves peces clau de la qual Pou ha sabut com extreure moments de gran bellesa i autèntica màgia escènica.

Tots els grans autors tenen aquella peça íntima, diferent. Una peça delicada, que potser no està entre les seves obres més conegudes o exitoses, però que guarda tota l'essència del mestre. En el cas de Shakespeare alguns citarien Nit de reis o La tempesta; en el cas de Txékhov potser parlaríem de L'hort dels cirerers, i per a Lorca El público seria una obra única, absolutament personal. Del que n'estic segur, sense por a equivocar-me, és que en el cas de Williams aquesta obra és El zoo de vidre. Fràgil, sincera i aparentment senzilla, guarda totes les claus per entendre l'obra posterior de l'autor. Una petita joia.

Josep Maria Pou ha optat per ser fidel a l'obra original, però dotant-la d'uns tocs màgics que la fan transitar entre la realitat i el record. El cert és que l'obra parteix del pensament del fill, que rememora l'època en que vivia amb la mare i la germana. Els moments "màgics" estan entre el millor del muntatge, però també les discussions, els enfrontaments entre mare i fill... Podríem dir que Míriam Iscla treu en aquestes escenes tota la força que requereix el personatge d'Amanda, un personatge que han interpretat actrius com Gertrude Lawrence, Katherine Hepburn, Joanne Woodward, Jessica Lange, Norma Aleandro, Margarida Xirgu, Berta Riaza, Amparo Soler Leal, etc. El bo i millor de la professió lluitant per donar vida a un personatge que conté totes les contradiccions, els somnis i les frustracions que més tard, concretament tres anys més tard de l'estrena d'El Zoo de vidre, confluirien en la mítica Blanche Du Bois.

A part de la bona interpretació d'Iscla no cal oblidar el "tour de force" que es marca Dafnis Balduz en el paper més difícil i també més important, fins ara, de la seva carrera. I tampoc oblidar la gran creació de Meritxell Calvo en el paper de la germana coixa, tímida i absolutament controlada per una mare dominant que vol viure, a través d'ella, els somnis que mai va poder complir. Recomanable per a tots aquells que vulguin recuperar un text preciós, i curiosament no massa representat a casa nostra...