El padre

El padre és una història que angoixa perquè la podem protagonitzar qualsevol de nosaltres o persones del nostre entorn. Ens parla de la pèrdua de la memòria, de la pèrdua de la realitat, de la confusió d'una ment envellida pels anys i de com el seu entorn ho viu. Sense anomenar-la en cap moment ens parla de la malaltia d'Alzheimer.

Des de la nostra butaca assistim angoixats a aquestes pèrdues de memòria o d'identitat encara que hi ha moments que, com el pare, dubtem que no siguin la filla i el gendre qui estan fent confondre la ment del pare amb intencions amagades.

Hector Alterio ens sedueix i ens fa somriure malgrat la tragèdia que ens està mostrant, un paper que sembla fet a la seva mida i que ens ha arribat malgrat els problemes d'audició que ens han fet patir en algun moment (estàvem a la fila 8), ja que no ens acabava d'arribar el que deia. És un actor de cap a peus que ahir va fer 87 anys i en finalitzar la funció ens va dedicar unes emocionades paraules quan li van treure un pastís a l’escenari i el teatre en peu li vam cantar el “cumpleaños feliz”.

Les situacions es van succeint i a mesura que avança la pèrdua de memòria del protagonista, l'escenografia de Francisco Leal es va també despullant i perdent el color i els matisos que li donaven vida. És sens dubte un gran encert d'aquesta proposta.

Una obra que a nosaltres ens ha agradat força i que sens dubte ens fa neguitejar.

Si desitgeu veure la crònica original, només heu de clicar AQUÍ

Una cop han passat certa edat, resulta tot un luxe veure a un actor d’important trajectòria damunt d’un escenari i més si es tracta d’un paper protagonista. Aquest és el cas del veterà Héctor Alterio que, a punt de complir 87 anys, interpreta a un avi amb problemes de memòria en aquest text de l’escriptor francès Florian Zeller. La proposta gira entorn d’aquest personatge entranyable i el seu punt de vista sobre uns estranys fets que no acaba d’entendre i el fan patir. La interpretació de l’actor argentí està plena de tendresa i naturalitat i, fins i tot, aconsegueix algunes pinzellades humorístiques amb la forma de dir les seves frases que fan encara més carismàtic el seu rol. Malauradament, malgrat Alterio, l’espectacle no funciona de cap de les maneres. El principal problema resideix en una història que no ens explica gaire cosa del passat d’aquest senyor gran, tot i que podia donar molt de si, ni tampoc de l’evolució del seu trastorn que es manté en la mateixa fase des del principi fins al final. En canvi, es dedica a reiterar una vegada i una altra petits detalls quotidians de la vida d’aquest home, adornats amb moments propers al thriller que, francament, no pinten res. La resta de repartiment, d’altra banda, no tan sols no es troba a l’altura de les circumstàncies sinó que resten versemblança i qualitat al conjunt amb les seves carències, manca d’encert i espontaneïtat. Només una decisió escenogràfica (no gaire original, de totes maneres) ajuda a pujar el llistó d’aquest muntatge lent, avorrit i desmanegat on tot falla menys el talent instintiu del seu intèrpret principal que no es mereix el desastre que el rodeja.

Florian Zeller és un jove dramaturg i novel·lista francès que fa anys que gaudeix d'un notable prestigi al seu país... i també fora d'ell. No cal oblidar que les seves obres s'han traduït a diverses llengües i que a casa nostra arribarà aviat l'estrena d'un altre dels seus gran èxits, La mare, amb Emma Vilarasau. Pel que fa al text que ara ens ocupa, haig de reconèixer que no em va sorprendre ni meravellar. Juga amb la repetició d'escenes, els punts de vista i la confusió, per acabar tractant el tema de l'Alzheimer -un tema molt recorrent els darrers anys- com si es tractés d'un thriller. Sigui com sigui, tot plegat no porta a cap lloc concret ni dóna cap resolució als conflictes, només els apunta. Això sí, tot plegat es presenta amb diàlegs contundents, frases que semblen sentències i una opulència formal, molt a l'estil de la pièce bien faite que tant agrada al públic francès.

El muntatge de José Carlos Plaza peca, a més, d'un ritme que alenteix la peça i la llastra quasi des del principi. Les actuacions també es veuen afectades en general per una certa desídia, amb l'excepció del gran Héctor Alterio. La funció sembla feta, tal com hem vist en altres ocasions, al voltant de la seva figura. De fet, si hem de jutjar per la reacció que va tenir el públic la nit de l'estrena sembla que estiguem davant d'un homenatge, més que d'una representació qualsevol. No cal oblidar que Alterio té 87 anys i que representar cada nit aquest paper suposa un desgast considerable que mereix tots els respectes...

Dic això tenint la bola de cristall a reparar i per tant sense base científica, però té molts elements per ser-ho. Jo l'he trobat excessivament plana, tot i tenir moments de thriller i altres de comèdia, però no ens enganyem, és un drama com ho és a la vida real.

També sembla una obra d'encàrrec pensant en un intèrpret concret. A parís la va estrenar Robert Hirsch, un conegut actor que ja tenia 88 anys i aquí Héctor Alterio que està a punt de fer-ne 87. El protagonista de l'obra té aquesta edat.

Qualsevol cosa que expliqui serà un spoiler, o sigui que callo. Nit d'estrena i el Romea dempeus ha fet un sentit —i penso que merescut— homenatge al actor argentí, que es veia emocionat. Bon aniversari d'aquí a cinc dies. Que puguis bufar espelmes durant molts anys; ah! i damunt l'escenari.

Crítica completa » http://bit.ly/2ccpbts