La por és una de les principals obsessions de la dramatúrgia de Josep Maria Miró. A El principi d’Arquimedes, que torna el 20 d’agost a l’Espai Texas, sospita d’un possible abús infantil desplega les inquietuds de tota una piscina. A Temps salvatge, una urbanització veu com la seva tranquil·litat es desmunta davant de l’arribada d’una jove misteriosa. També a obres com Cúbit, Gang Bang, El cos més bonic…, La majordoma o Nerium Park, Miró ha flirtejat amb aquells racons més foscos de l’ànima, els desitjos ocults, les ombres, les perifèries, el thriller… Ara es torna a endinsar en la por i els monstres de la nostra societat en una peça per a tres intèrprets que també dirigeix: El monstre, amb Àurea Màrquez, Joan Negrié i Albert Prat. L’obra, amb producció de la Sala Trono, va guanyar el Premi Quim Masó i s’estrenarà el 3 de juliol a la Sala Beckett, en el marc del Festival Grec.
Per Miró, la por és “motor i obstacle: dos conceptes aparentment antagònics que són dues cares de la mateixa moneda”. La por et pot moure o et pot paralitzar. En aquest sentit, considera que és “el gran sistema de control social del nostre temps”. Per aquesta nova creació, es fixa no en la por i les seves conseqüències, sinó en els monstres que construïm, en la necessitat que tenim com a comunitat de crear monstres. El dramaturg veu en aquest fet una preocupació de la societat “que vol situar línies vermelles entre allò que està bé i allò que està malament”.
Pel petit poble de muntanya on transcorre l’acció, el monstre que dona nom a l’obra és el responsable d’una acció brutal. Vint anys després dels fets (dels quals el dramaturg no vol fer espòiler), la tornada d’aquest ésser en l’entorn rural fa que l’aparent normalitat trontolli. Albert Prat i Àurea Màrquez encarnen una parella inquieta per aquesta tornada i Joan Negrié es posa a la pell d’un tercer personatge que muta de forma al llarg de l’obra, sota el nom d’“Algú”.
Aquest darrer text connecta amb l’univers rural i de riquesa lingüística que Josep Maria Miró ha estat cultivant en les seves darreres obres: El cos més bonic… i La majordoma. Pel que fa a la forma de l’obra, que la descripció defineix com “un ambiciós joc formal i interpretatiu”, Miró afirma que “és una escriptura amb què el concepte d’espai i temps canvia en moltes ocasions”, amb “diversos plans de realitat”.
Amb El monstre, doncs, el dramaturg fa un pas més en la seva trajectòria com a autor valent en els temes que tracta, innovador en les formes que utilitza i compromès amb la llengua catalana. Pels amants de les obres de Miró, augura ser un dels imprescindibles del Grec d’enguany.
Més informació, imatges i entrades:
