El largo viaje del día hacía la noche

Aquests dies tenim l'ocasió de veure l'obra postuma d'Eugene O'Neill a la nostra ciutat, un dels dramaturgs nord-americans més lloats i premiats de la primera meitat del segle passat, el qual es va caracteritzar per impregnar la seva obra d'un realisme dramàtic. En aquesta ocasió, ens arriba a la nostra cartellera la que és considerada la seva obra mestra, en la qual ens relata un drama familiar en el que els seus integrants reviuran els seus propis dimonis adormits, sent testimonis de com aquests s'enfronten a cada membre. Sens dubte, es tracta d'un treball magnífic de creació de personatges i d'evocació de sentiments, però en el muntatge que se'ns presenta alguna cosa no acaba de funcionar del tot. Per una part, és cert que s'aconsegueix transmetre la sobrietat i l'elegància que requereix l'obra, així com la força dels diferents personatges i les emocions que s'evoquen, però la posada en escena esdevé una mica rígida i encarcarada, de la mateixa manera que el ritme resulta massa lent pel que requereix la peça, fent-la difícil de digerir en alguns fragments, tot i l'interés que desperten els seus personatges. Tot i això, sempre és un plaer gaudir d'una obra d'aquestes característiques, en la que els personatges es despullen i els diversos sentiments aconsegueixen resonar per la sala durant tota la funció. A més, podem gaudir d'un Mario Gas molt encertat en el seu paper, sense menystenir a la resta dels seus companys, tot i la sobreactuació en la direcció d'actors que hi ha en certs moments de la funció, situant-se tots ells en una escenografia que aconsegueix apropar l'escena a l'espectador, la qual té l'ajuda breu d'uns audiovisuals que són capaços crear una atmosfera evocadora de sentiments molt ben trobada.

Posada en escena elegant i sòbria d'una família que s'està podrint per dins. Un text increïble i ben presentat (tot i que amb algunes irregularitats a nivell actoral) que treballa tota l'estona en la fina franja de la identificació.

La construcció de la peça ens permet seguir-la perfectament i, alhora, ens deixa veure molt detalladament les relacions entre els personatges. Entre el seu passat i ells. Entre el seu futur i ells. Les seves pors i desitjos apareixen en forma de falsos monòlegs interiors que ens permeten tenir una panoràmica interna de cadascun d'ells.

És una molt bona oportunitat per apropar-se a un dels dramaturgs Nord Americans que van posar el seu petit gra de sorra en el canvi de paradigma teatral del segle XX i que ara veiem ja com tot un clàssic.

Tenia por que una obra com aquesta acabés resultant, a dia d'avui, una peça de museu. Al final, però, he arribat a la conclusió que els dramaturgs clàssics del teatre nord-americà, com ara Wilder, Hellman, Williams, Miller o Albee, mai em deceben. Els seus textos, per més anys que els hi caiguin al damunt, són sòlids i estan molt ben escrits. En aquest cas, a més, la posada en escena de Juan José Afonso és rigorosa i elegant. S'ha optat per un minimalisme que li escau molt bé i s'ha potenciat al màxim la part interpretativa, aconseguint treballs molt interessants. Uns treballs que van des del naturalisme de Mario Gas, que demostra estar en plena forma com a actor, fins a l'energia dels fills que interpreten Alberto Iglesias i Juan Díaz. Sense oblidar, evidentment, el treball de Vicky Peña, que transita tota l'estona per la corda fluixa de la fragilitat i que torna a brindar-nos una creació plena de matisos.

Potser no estem davant d'una versió que aporti excessives novetats ni que doni la volta al gran text, però aquesta aposta acadèmica i respectuosa -tot i que s'ha escurçat, amb encert, quasi una hora i mitja respecte a l'original- està treballada amb un rigor que mereix tot el meu respecte. La part estètica, amb projeccions i sirena inclosa, donen al conjunt un aire tèrbol que funciona. I el joc d'ombres, sobretot en l'escena final, emociona. Reconec que és una obra densa i que a molts els pot resultar pesada, especialment en algunes escenes del primer acte, però si entres en el text i gaudeixes de les interpretacions les paraules d'Eugene O'Neill ressonen amb una clarividència aclaparadora.

No sempre la unió de bons actors i un text clàssic és una conjunció de valors amb efectivitat assegurada. Moltes vegades, els directors es passen de transgressors o, al contrari, es mostren tan conservadors que dissenyen peces sense cap mena de vida pròpia. Afortunadament, aquesta versió de El largo viaje del día hacia la noche dirigida per Juan José Afonso troba un bon equilibri entre el respecte pel material i un cert aire de modernitat. El muntatge, realista en el vestuari però més minimalista i simbòlic en el disseny escenogràfic, és elegant, mesurat i, tot i així, emotiu. Sobretot, en el seu segon acte, la proposta aconsegueix crear una atmosfera inquietant que genera una angoixa en l’espectador que perdura fins al teló final. Mario Gas realitza una esplèndida interpretació acompanyat de la no menys brillant Vicky Peña. Ella, en concret, té un estil interpretatiu que, a diferència de Gas, no és del gust de tothom. Però s’ha de reconèixer que la seva composició de personatge és rodona i coherent i que els seus tics de veu i cantarelles encaixen a la perfecció amb la dona desequilibrada que ha d’encarnar. La dramatúrgia d’Eugene O’Neill és d’una solidesa admirable i està plena de prosa poètica, diàlegs suggerents i frases potents que avui, encara, resulten captivadores. Per tots aquests motius, l’obra aguanta prou bé les més de dues hores de durada, la qual cosa té mèrit, ja que, a causa de la desolació del seu dramatisme, el producte final podria haver estat molt més feixuc.

Dir que és dolent seria molt agosarat i fins i tot pretenciós, però a mi aquest estil "madrileny" no m'entra i penso que s'han comés molts errors, entre ells el de l'adaptació, doncs ha quedat una obra antiquada malgrat de posar-hi unes projeccions per modernitzar-la. Les actuacions també les he trobat molt fluixes, amb una Vicky Peña especialment exagerada parlant amb una mena de falset molt poc natural. No, no m'ha agradat, però això no vol dir que a algunes persones sí els pugui satisfer. Com deia El Gallo, hay gente pa tó.

http://bit.ly/1LqBrUq