El joc de l'amor i de l'atzar

Si fa unes setmanes dèiem que Hermann Bonínn havia tret la pols a tot un clàssic com és La dama de les camèlies, ara veiem que Flotats ha preferit deixar a Marivaux tancat a la vitrina... del museu. És cert que la seva proposta és preciosista, impecable i delicada, però la posada en escena no es distingeix gaire de les que es feien al segle XVIII. A més, això no és la comédie française, encara que el repartiment s'esforci i aconsegueixi interpretacions més que solvents.

El problema principal del muntatge és que ja no estem al XVIII, i el públic reclama alguna cosa més dels clàssics... i també dels directors. Si una cosa tinc clara és que si hi ha espectadors que s'avorreixen amb Goldoni, Marivaux o altres autors per l'estil, no és que sigui culpa ni de Goldoni ni de Marivaux sinó que l'hauríem de buscar en altres factors. I si no, vegin la meravella que Pascual ha aconseguit amb Els feréstecs, que en altres mans podria haver esdevingut també... una peça de museu.

Tot i així, no vull dir que aquesta sigui una proposta desdenyable. Josep Maria Flotats dirigeix sempre amb molt de gust, i algunes escenes -com per exemple la del final- demostren que segueix en plena forma i que segurament no trigarà gaire en donar-nos una altra pièce bien faite. Tant de bo que pugui tornar a ser al TNC.

Inapel·lable és la proposta de la jove troupe capitanejada pel Josep Maria Flotats -experimentat llop de mar- que en el seu retorn al TNC composa un disseny d’intencions intel·ligent i ric en matisos que els grumets a càrrec executen amb excel·lència incontestable. Una tripulació que treballa amb precisió i elegància, per facilitar l’enorme plaer d’escoltar les paraules que conformen aquest meravellós text amb claredat i contundència. Un espectacle que diverteix i emociona. Congratular tots els actors i destacar la feina de la Vicky Luengo per captivadora i del Bernat Quintana per sòbria i justa.

Una obra, doncs, molt recomanada per a qualsevol públic que desitgi gaudir d’una proposta de repertori que no va -ni ho pretén- més enllà de posar en escena el plasent relat de Pierre de Marivaux al qual es retrata els costums i jocs, tedis i banalitats de la noblesa francesa del segle XVIII. No recomanada per a espectadors que considerin que el teatre -el teatre públic en temps de crisi- ha de buscar -tal i com va fer Marivaux amb aquesta obra fa 300 anys- trascendir-se i esdevenir plataforma per al creixement i l’evolució; la recerca de nous teatres contemporanis.

A mig camí entre la comèdia francesa més ortodoxa i les trames d'embolics influència dels autors italians del segle XVI, el teatre de Pierre de Marivaux es va fer molt popular gràcies a les seves peces de tripijocs amorosos i crítica social i moral. El joc de l'amor i de l'atzar (1730) és, juntament amb La doble inconstància, la seva obra més coneguda tot i que, com a dramaturg, la seva figura ha quedat desdibuixada en el temps darrere de la del seu compatriota Molière. L'espectacle està dirigit amb elegància i molt bon gust per Josep Maria Flotats que torna al Teatre Nacional de Catalunya 17 anys després de la seva polèmica destitució. La proposta és molt respectuosa amb l'esperit de l'època en què es va escriure i ha optat per una posada en escena preciosista que, per moments, sembla la imatge en moviment d'un quadre d'estil rococó. No obstant això, la lleugeresa del seu argument funciona com a objecte d'estudi però, malgrat tenir un ritme correcte, per l'espectador actual, probablement, acabi per fer-se llarga, previsible i reiterativa. Com acostuma a passar en aquests tipus d'espectacles, els personatges dels criats (interpretats aquí pels molt divertits Rubèn de Eguia i Mar Ulldemolins) són els més agraïts, tot i que gairebé tots els actors fan una bona feina. En resum, el joc d'intercanvi d'identitats, l'exploració dels sentiments humans i l'àcida mirada a la frivolitat de la burgesia són els elements més destacables de tot el conjunt; en certa manera, lleugeresa apart, els trets que són -i continuaran sent sempre- universals.