El bon pare

El nom de David Plana sempre anirà associat a un tipus de teatre que va començar combinant thriller, violència i personatges tèrbols. Obres com Mala sang, La dona incompleta o Petita mort van assentar les bases d'una dramatúrgia que, en un determinat moment, va decidir tirar per altres camins... És cert que a El bon pare també hi ha una part obscura, amagada, però la voluntat de fer una comèdia més amable i comercial es troba a les antípodes de la seva primera obra. Tot i així, no es pot negar que Plana encara té la mà trencada en crear situacions incòmodes i en dialogar escenes realment divertides. Potser el principal inconvenient, dramatúrgicament parlant, és que quan la trama està en el seu punt àlgid de seguida anem cap a una resolució precipitada i un xic forçada...

La direcció és correcta, i les escenes més còmiques -sobretot, la primera conversa del matrimoni- estan resoltes amb destresa. En aquest sentit, Teresa Vallicrosa torna a demostrar que és una gran còmica, i és innegable que està molt ben acompanyada per Lluís Soler i Georgina Latre. En el cas de Jaume Madaula potser caldria revisar el seu  registre, tot i que el públic agraeix les sortides de to del personatge i la seva comicitat un pèl forçada. En definitiva, una comèdia que podria haver estat més incisiva, però que s'ha quedat a la superfície i ha preferit acontentar a un públic més ampli. Veurem si ho aconsegueix...

Que difícil és ser pares !!! Et creus que ho estàs fent millor que ningú, fins hi tot millor que els teus pares, i al final te’n adones que l’ofici de la paternitat és realment molt complicat.

Mireu , dons a mi m’ha agradat molt el plantejament que fa en David Plana sobre l’assumpte de la paternitat. És un zasca!!! en tota la cara a aquells que es pensen que ho estan fent millor que ningú, i s’omplen la boca dient: “el meu fill no”.

En definitiva això és el que li passa a en Roger Denís (Lluís Soler), l’alcalde d’una petita ciutat, que viu en un loft de disseny en una de les millors zones de la ciutat. Es creu que ho sap tot de la seva filla, i que és un bon pare. Modern, tolerant, comprensiu. Però… ben aviat descobrirà que rés, és el que pensava, i que al final el més bo pot arribar a ser el més enganyat.

El bon pare és una reflexió sobre algú que ha viscut absent dels fets més rellevants que han afectat la seva pròpia família.

Amb un text senzill, entenedor i proper a tot tipus de públic.

Les actuacions de tots quatre actors… desiguals. Unes millors que altres,… moments creïbles, d’altres exagerats i altres gens creïbles. Penseu que estem davant d’una comèdia i com a tal el que es pretén és fer-nos riure i passar una bona estona.

 

Jo m'ho vaig passar d'allò més be, i el públic, tret d'algun espectador que no va ni tan sols aplaudir, també.

David Plana ens aproxima a la figura d'un pare i polític que en qüestió de només una nit veurà com el seu món canvia a l'adonar-se que aquest no és tal i com ell l'havia anat construint. Sens dubte, es tracta d'una trama interessant que l'autor va desengranant alhora que assistim a l'evolució que viu el protagonista, anclat en la protecció del seu propi pensament. Així, Plana encerta a l'hora de crear aquest personatge conjugant la profunditat amb l'entreteniment, tot i haver alguns altibaixos en la trama que per sort no arriben a fer ombra al conjunt. En aquest sentit, els actors defensen amb eficàcia els personatges, fins i tot en aquest moments més febles, fent que l'obra no decaigui en cap moment. Per tant, ens trobem amb una funció que ens farà passar una bona estona, la qual funciona en el seu conjunt i que, a més, ens aporta aquell element reflexiu al voltant d'un personatge del tot interessant i que va més enllà del mer entreteniment.

A la seva primera obra, Mala sang (1997), el dramaturg i director David Plana ja mostrava un apropament a la comèdia una mica més fosc del que, normalment, acostuma a ser habitual pel gran públic. Aquesta visió tèrbola de l’humor que s’ha anat repetint al llarg de la seva trajectòria, amb propostes com Petita mort (1999), Després ve la nit (2001) o Dia de partit (2008), serveix, en aquesta ocasió, per abordar la paternitat i les relacions dins del món de la família. L’espectacle és un funcional exercici de narrativa contemporània que, sense girs espectaculars, grans diàlegs enginyosos o situacions molt sorprenents, aconsegueix entretenir i mantenir l’interès amb dignitat. El problema, no obstant això, és que l’esperit dramàtic de la història té un pes massa significatiu i, al contrari que en alguns dels espectacles abans mencionats, l’amargura aquí impedeix als gags fluir amb la naturalitat que caldria. Potser es tracta d’un error de direcció, però el cas és que l’aspra (i interessant) atmosfera d’allò que se’ns explica no casa del tot bé amb l’humor que acaba per semblar més una disfressa forçada que no pas el to inherent de la seva essència. També trobem diferents registres interpretatius entre el repartiment. Tot i el bon treball per separat de, per exemple, Lluís Soler i Jaume Madaula, cadascú al seu aire, sembla que formin part de muntatges diferents, cosa que perjudica el conjunt i produeix aquesta manca de fluïdesa de la qual parlàvem. En qualsevol cas, el text aconsegueix aproximar-se a temes complexos d’una manera que pretén semblar fútil i, malgrat que aquesta lleugeresa és només un truc formal parcialment fallit, almenys conté una profunditat vàlida d’on treure un bon grapat d’idees per reflexionar.

Anàvem a veure una comèdia, anàvem a veure una obra de David Plana, autor que ens va impactar en el seu dia amb "La dona incompleta" (i estem parlant de fa 15 anys si fa o no fa), anàvem a veure uns actors que eren una garantia, .... Tot això ho sabíem.
Però el que no sabíem és que no ens agradaria gens ni mica.

I comença bé, l'obra en la primera mitja hora ens ha arrancat algun somriure i ens ha fet pensar que gaudiríem, però ha estat un miratge perquè ha començat a derivar cap a l'exageració desmesurada i l'absurd. Creiem que a David Plana, a partir de la meitat de la representació el text se li ha anat de les mans i des d'aleshores cap de les interpretacions és creïble, malgrat que els actors no han intentat.

Salvem l'escenografia i les interpretacions, sobretot en la primera part de l'obra; alguns desajustos en la posada en escena: on està l'habitació de l'Ada, a dalt o a baix??... La Fanny guarda roba personal en una casa que ni tan sols coneixia??

No podem recomanar una proposta basada en un text poc treballat, que podria haver anat molt més enllà amb el tema de la "paternitat sense escola", que a tots els que som pares o mares ens toca de prop.

Una proposta desigual i per nosaltres fallida. Llàstima.

Si voleu veure la crònica sencera, només heu de clicar AQUÍ