Dybbuk

Pocs actors, un escenari molt gran i tot i així ben ple! Ens submergim en un ambient fred i impersonal per tractar una cosa tan personal com la identitat. En aquest cas la falsa identitat. Estètica cuidadíssima i personatges molt treballats. Quan la interpretació és bona i hi ha un domini del cos i dels espais amb un imaginari ric per part de l'actor/acrtiu, no ens cal molt més als espectadors per entendre-ho tot i ,a més, completar amb la nostra imaginació. En aquesta obra en veiem un exemple. Ritme molt bo, amb moments lents i pausats i trencaments. Tot i així, encara no sé ben bé per què, se m'ha fet una mica llarga i no m'ha acabat d'atrapar del tot.

Aquest Romain Gary que es va burlar de mig França, i els de Sixto Paz, que s'han fixat en un cas real que en principi com a trama no en donaries ni un duro, però... hi ha gent que rumia. Obra estranya amb una posada en escena magnífica, ben interpretada i una execució brillant. Plena de simbologies. La vida d'un home que va fer una pila de coses importants, però no en va tenir prou. Li faltava fotre la bleda al clatell de mig França, i en aquest país hi ha coses intocables... mon Dieu.

 

 

Crítica completa »  http://bit.ly/2mqperx 

Darrere del nom de Dybbuk, dins la tradició jueva, s’amaga un esperit maligne que simbolitza la possessió d’altres criatures. Darrera d’aquest títol s’amaga la biografia d’un home que va ser capaç d’enganyar durant més de sis any a tot un país, l’escriptor Romain Kacew.

 

Jan Vilanova i la companyia Sixto Paz m’han tornat a sorprendre amb la seva última creació “Dybbuk”, una obra plena de simbolismes inspirada en el camaleònic escriptor francès d’origen jueu Romain Kacew, conegut dins el món literari amb el pseudònim de Romain Gary.  Anys més tard Garay crearia a Èmile Ajar (un escriptor fictici) amb el que va demostrar que els mateixos que criticaven la seva obra de romàntica i passada de moda, admiraven a un jove escriptor desconegut , sense saber que es tractava de la mateixa persona.

És tal l’èxit del seu alter ego i les ganes que té el públic de conèixer qui és aquest misteriós Ajar, que Garay va convèncer el seu nebot Paul Pavlowitch d’abandonar la seva pròpia identitat per assumir la de l’escriptor Émile Ajar.  El problema esdevé quan el seu nebot enlluernat per l’èxit d’Ajar arriba a creure ser el veritable Ajar.

Penso que Jan Vilanova s’ha superat amb aquest text.

Es tracta d’una obra plena de simbologia. Simbologia que s’amaga en el títol de l’obra, en la posada en escena (caixes i una pissarra gegant al fons), en els noms escrits en la pissarra (alguns amb pintura blanca i altres amb vermella), en el vestuari tacat de pintura i la veritable identitat que s’amaga sota la pell de l’abric del nebot. Simbologia dins el mateix text i en la manera d’interpretar dels actors. L’embaràs de la mare, la metàfora del camaleó sobre un quadre escocès, ...

Sota una excel·lent direcció de Pau Roca, quatre actors realment extraordinaris. Víctor Pi és un d’aquells actors carismàtics que t’atrapa des del primer instant que trepitja l’escenari. Patrícia Bargalló defensa amb nota als dos personatges femenins de l’obra, les dues dones més importants en la vida de Garay (la seva mare i la seva segona esposa l’actriu Jean Seberg). Com sempre a Pepo Blasco no hi ha personatge que se li resisteixi, a Dybbuk el veurem interpretant a tres personatges diferents ( un editor, un periodista i a un amic de la mare). Per últim en Bernat Quintana és converteix en Paul Pavlowitch, la cara oculta de Garay.

 

M’ha semblat molt interessant la manera en que l’obra ens porta a reflexionar sobre quina és la diferència entre la veritat, el frau i la ficció .

Etiquetes, aparences, realitats. Màscares. Màscares per evitar les etiquetes... Aparences sense pensar en les seves conseqüències... Realitats amagades per evitar el pes de la mirada dels altres sobre nosaltres...

Per què en realitat ... Qui som? Som qui aparentment mostrem? O tan sols som la màscara oculta de la realitat.

 

La temporada passada vaig veure hISTÒRIA i em va encantar. L’autor era en Jan Vilanova Claudín i el director en Pau Roca. Enguany, he vist que repetien com a autor i director en aquesta obra i no he dubtat en anar-hi. La decisió ha valgut molt la pena.

Les dues obres tenen força elements en comú, sobretot en la trama. Parlen de l’engany en la història. En aquest cas, expliquen la vida d’un autor a França que, quan la crítica ja no li fa gaire cas, enganya tota la societat i es fa passar per un nou autor fictici que molt d’èxit i torna a guanyar el Goncourt, com ja ho havia fet ell mateix abans. Sembla que no pugui ser real, però això va passar! Aquest tema serveix per analitzar la biografia de l’autor, que va tenir una relació amb sa mare molt especial, i que va va influir en la creació d’una personalitat plena de pors i d’inseguretats.

La direcció és molt bona. Fa servir pocs elements però molt eficaços que ajuden a explicar molt bé la història, anant al passant i tornant al present amb molta facilitat. S’ha de destacar l’ús de la pintura per part dels diferents personatges, que van escrivint a la pared del fons frases i noms transcendentals en la trama. Al final, tenim tot un resum del que ens han explicat i de les reflexions que hem sentit.

Els actors i l’actriu estan molt convincents i el ritme és molt bo. No en vull destacar cap perquè tothom ha trobat el seu to per interpretar els diferents personatges.

Molt recomanable!

http://www.lallibretadenpep.cat

El tema de la falsa identitat o de la suplantació sempre m'han semblat temes molt interessants, en qualsevol de les seves variants. Llegint la sinopsi vaig pensar que aquesta obra em donaria un bon retrat psicològic i una explicació contundent a la història de Romain Gary, un escriptor francès que va reinventar-se a base d'escriure sota diversos pseudònims. Dibbuk es centra en la figura d'Émile Ajar, l'alter ego de Gary que més èxit va tenir i que més mals de cap li va donar, perquè l'èxit inesperat va fer que en un determinat moment fos necessari posar-li cara. Jan Vilanova ha optat per donar moltes explicacions des del text -amb una bona quantitat de vídeos que ho corroboren-, però s'ha oblidat de l'emoció i del conflicte principal, diluït entre les relacions amb la mare, l'exdona i l'editor. No sé si tot el problema ve del text, però no m'explico com una trama tant interessant m'ha fet perdre l'interès tant de pressa. Reconec que hi ha un disseny escenogràfic molt pensat, un esforçat treball de direcció i unes interpretacions que brillen a estones, però ja no tinc tant clar que tot l'esforç emprat hagi estat el més adequat per explicar aquesta història.

És plaent poder començar a resseguir la trajectòria d'una companyia jove. Aquest és el cas de Sixto Paz, que des de 2013 ocupa un lloc preeminent a l'escena barcelonina amb una proposta sòlida que entén el teatre com un espai (també de temps) per a preguntar-nos coses sobre nosaltres mateixos, sense embuts i amb el màxim d'honestedat que estiguem disposats a posar sobre la taula.

A "Pulmons", a "L'efecte" o a "hISTÒRIA", Sixto Paz ja havia dissenyat personatges que miren de comprendre's els uns als altres i a sí mateixos, sovnit amb desesperació. "Dybbuk", el text més important de Jan Vilanova fins ara, i el muntatge més reeixit de Pau Roca, participa d'aquest mateix element essencial de la companyia, però n'afegeix d'altres que suposen un pas més en el seu projecte.

Però primer l'argument. Vilanova es fixa en Romain Gary, un premi Goncourt real que durant dècades va enganyar el món fent-lo creure que Émile Ajar, un escriptor fictici creat per ell mateix per demostrar a la crítica que li havien penjat una etiqueta, existia. Serà el nebot del propi Gary, Paul Paulovich qui es farà passar per Ajar, que acabarà guanyant també el Goncourt. Però tots dos aguantaran l'engany inexplicablement.

El text de Vilanova s'articula a partir de dos preceptes molt potents. El primer és l'enorme paradoxa de l'escriptor, del creador que busca reconeixement i, per tant, presència, però que, per a tal cosa, ha de desaparèixer, ha d'ocultar-se. Gary aspira a recuperar el prestigi intel·lectual i l'única manera que troba de fer-ho és deixant de ser ell mateix, essent algú altre, tal i com ho fan els acotrs. D'altra banda, i en segon lloc, una fonda reflexió sobre l'estatut de la ficció. Gary, un creador de ficcions, s'inventa la seva obra mestra, Emile Ajar, l'impostor, i es reinventa a sí mateix incrustant-s'hi també en la seva ficció.

La direcció de Pau Roca aprofundeix en la naturalesa del fet creatiu. Una pissarra gegant servirà perquè els personatges hi escriguin els noms de tots els qui, d'una manera o d'una altra, tindran alguna cosa a veure amb la història. I el Romain Gary de Roca acaba gaudint de la seva obra, que, confós en la ficció, sembla trobar el sentit a la seva vida.

Quatre gran intèrprets que diuen el text amb sobrietat, sense la canterella afectada que tant ens hem acostumat a escoltar. "Dybbuk" és la història d'un frau, d'un intent de desaparició, que esdevé una nova baula en la història d'una companyia important que aposta pel teatre de la valentia i de l'honestedat.

Dybbuk és una víctima de la seva pròpia premissa. El programa de mà promet explicar-te per què un escriptor d'èxit crea un dels més grans fraus de la història però, al final, el text només aconsegueix donar voltes sense rumb entorn aquest personatge que s'esmuny entre els dits. El que hauria de ser una reflexió sobre la identitat esdevé un recull de fets vitals de Romain Gary que no aconsegueixen arribar al fons del personatge ni de les seves motivacions.

Malgrat comptar amb una encertada direcció i posada en escena, i un repartiment carregat de talent, el muntatge només brilla en moments concrets i el text mai no acaba d'enlairar-se. Una llàstima.

Més informació a Somnis de teatre

Aquesta versió de Sixto Paz, sobre la peculiar biografia de l’escriptor francès Romain Gary,  va ser estrenada a Temporada Alta. Una ficció nascuda de fets i persones reals. L’obra, escrita per Jan Vilanova, està dirigida per Pau Roca.

L'escriptor lituà d'origen jueu Romain Gary (1914-1980) va crear un dels majors fraus de la literatura francesa: Émile Ajar. Ell es troba en plena maduresa intel·lectual, és un escriptor consagrat que ha guanyat el premi Goncourt però està fart que les seves obres es rebin amb una certa indiferència. Decideix crear un pseudònim per continuar publicant i es manté inicialment a l'ombra, és un misteri per tots i es comença a dubtar que sigui real. Gary convenç el seu nebot, Paul Pavlowitch, d'abandonar la seva pròpia identitat per assumir la de l'escriptor Ajar. Durant sis anys el nebot va encarnar el seu alter ego i va acabar guanyant un premi Goncourt.

Victor Pi realitza una extraordinària interpretació de l'escriptor secundat per Pau Roca en el paper del nebot.

Les dones van jugar un paper molt important en la vida d'aquest escriptor, d'una banda la seva mare, que el va criar sola, i que ja de petit l'anava imbuint amb la idea que seria el millor escriptor de tots els temps. Una relació mare-fill feta d'amor i exigència.

Patricia Bargalló interpreta el doble paper de mare i de dona. Pepo Blasco encarna tres personatges diferents que estan al voltant del/s escriptor/s, és el seu editor, un periodista i un amic de la mare, que també en un moment donat interpreta el paper de dissenyador dels vestits que ven la mare.

L'escenografia és un espai molt diàfan i força buit, amb uns elements que són com capses de fusta amb llum interior, que ocupen l'espai escènic, una pantalla on anirem veiem imatges reals de l'escriptor i l'actriu que va ser la seva dona, i un gran mural on tots ells aniran escrivint, amb pintura blanca o vermella, paraules o frases relacionades amb el que estan dient. El vestuari dels actors també pintat.

Una posada en escena sorprenent que malgrat que al principi ens ha costat entrar, ens ha acabat atrapant.

Si desitgeu llegir la meva opinió sencera, només heu de clicar AQUÍ